A JOAN BARRIL

Hi ha una escena fascinant en la pel·lícula El cel sobre Berlín, de Wim Wenders. Té lloc a la cantonada d’una botiga de cotxes del Ku’damm, l’avinguda principal del Berlín occidental. Els àngels Casiel i Damiel (interpretats per uns genials Otto Sander i Bruno Ganz) descansen, en els seients d’un BMW, mirant a través de l’aparador que dóna al carrer, i repassen la jornada: l’hora de la sortida del sol i la de la posta, l’hora de la sortida de la lluna, els nivells d’aigua del Havel i l’Spree, el que va passar exactament fa vint anys, cinquanta, dos-cents. Fins que arriben a la seva crònica del dia, quan rescaten aquells instants purs com un cristall que han consignat en les seves llibretes. Comença Casiel. A Lilienthalstrasse, un home ha afluixat el pas i, per sobre de l’espatlla, ha mirat al buit. A l’oficina de correus, un home que volia acabar amb tot empegava, en cadascuna de les cartes de comiat que estava a punt d’enviar, un segell commemoratiu diferent, i en la Marienplatz va parlar en anglès amb un soldat americà, per primer cop des dels seus dies d’estudiant, i amb gran facilitat. En el penal de Plötzensee, un reclús, abans de llançar-se de cap contra el mur, ha dit: “Ara!” En l’estació de metro del Zoo, l’encarregat, en lloc del nom de l’estació, ha cridat de sobte: “Terra de Foc!” En les Rehbergen, un home gran llegia en veu alta l’ Odissea a un nen que no parpellejava. I segueix el Damiel. Una dona ha tancat el paraigua sota la pluja i ha deixat que l’aigua l’amarés. Un alumne descrivia al mestre com creixen les falgueres, i el mestre l’escoltava admirat. Una cega, sense motiu aparent, s’ha palpat el rellotge.

Notaris d’aquests moments fascinants, en què reconeixen la intensa presència espiritual d’una experiència poètica que irromp en la quotidianitat (com quan diem: “Ha passat un àngel!”), aquests personatges sense cos envegen, tanmateix, la materialitat física de què estan privats. I confessen que voldrien asseure’s en la cadira lliure d’una partida de cartes i que els saludin, ni que sigui amb un lleu moviment de cap. O tornar a casa, després d’un dia atrafegat, i donar menjar al gat. O tenir febre, embrutar-se els dits amb la tinta del diari, entusiasmar-se pel menjar, pel perfil d’un clatell, per una orella. O saber què se sent quan et treus les sabates sota la taula i, ja descalç, mous els dits.

Una certa convicció, molt estesa, pensa equivocadament que la filosofia té a veure amb coses transcendents, com Déu, l’ànima o l’eternitat. O amb preguntes fonamentals sobre el temps, el sentit de la vida i la mort, o el lliure albir. I tanmateix, des dels grecs, la filosofia no ha deixat de preguntar-se pels misteris de la vida quotidiana, la grandesa i la misèria dels nostres actes, la naturalesa fràgil i fugissera del nostre desig o l’espai que som capaços de bastir amb els altres. Un llibre admirable de Roger-Pol Droit, que aquestes setmanes hem recordat sovint, 101 experiencias de filosofía cotidiana (Blackie Books), mostra de manera pràctica com l’exercici de la filosofia té a veure sobretot amb una experiència lúcida de la vida, amb la capacitat d’extreure pensament dels gestos i les accions més aparentment irrellevants.

I és que, de vegades, el tresor de l’illa pot ser a tocar, prop dels carrers per on passem, a qualsevol cantonada, entre la gent distreta que va i ve, pendent de les seves coses. Només cal tenir els ulls oberts i la sensibilitat desperta, perquè no existeix plànol fiable per trobar tresors, tampoc cap mètode organitzat que ens garanteixi l’èxit de la troballa, ni guia que ens hi pugui portar.