Oriol Mitjà: “Hem descobert que amb una pastilla de 20 cèntims podem erradicar el pian a tot el planeta”

Com va arribar fins a les malalties tropicals? Era una vocació juvenil?

Suposo que sí. Quan era jove tenia la inquietud de descobrir paratges exòtics. Un any vaig agafar la motxilla i me’n vaig anar a l’Índia. Vaig acabar en una leproseria i vaig veure amb els meus propis ulls que hi havia malalties que eren molt injustes. Des d’aquell moment vaig decidir que havíem de fer alguna cosa per millorar-ho.

De gent que agafi la motxilla i se’n vagi a l’Índia, n’hi ha bastanta cada any. Que acabin en una leproseria, no. Què el va portar fins allà?

Sempre m’havia agradat la medicina, entesa com la ciència mitjançant la qual pots curar les persones. Vaig començar la carrera, i va sorgir la possibilitat de fer un intercanvi amb un estudiant de l’Índia. Vaig descobrir que hi havia gent molt pobra, sense accés als medicaments ni a una educació primària que els permetés prevenir malalties molt greus. Va ser un xoc, va ser veure que hi havia dos mons. Un d’opulent, en el qual la medicina ha arribat a un gran desenvolupament tècnic i a una superespecialització, i un altre on hi ha malalties que maten gent molt jove.

Després d’estudiar a Londres aterra a Papua Nova Guinea i s’hi troba una malaltia que es diu pian. Com va anar?

Jo havia estudiat les malalties tropicals, però allà em vaig trobar una altra civilització. Patien tuberculosi, morien de malària, els nens morien d’infeccions banals com diarrees, tos o bronquitis. Però sobretot, tots els nens tenien nafres, úlceres a les cames. Afectava sobretot els més petits i els més pobres, de regions més allunyades. Desenvolupaven una petita úlcera, que anava creixent i se’ls menjava un tros de braç, de cama, i ho encomanaven als germans.

El pian.

Sí, una infecció causada per un bacteri. Produeix discapacitats semblants a la lepra. El bacteri és semblant a la sífilis, i la sífilis causa úlceres com el pian. Si no es tracta a temps, es fica dintre dels ossos i provoca que es deformin. A alguns nens els afecta el cartílag del nas i les cares els queden deformades per sempre més. A Papua Nova Guinea les cases són molt petites. Hi ha una habitació amb un matalàs on dorm la mare amb les seves cinc criatures. A vegades són dues famílies que dormen al mateix matalàs. S’ho poden transmetre molt fàcilment dormint o jugant junts.

[Veiem imatges d’un nen d’un parell d’anys amb una gran llaga al cap.]

Aquesta foto m’esparvera. És el crit de la desesperació. És dir: “Com pot ser que jo estigui patint aquesta llaga i que no hi hagi ningú que faci alguna cosa per ajudar-me?”. És més atroç perquè és una malaltia evitable. De fet, vam descobrir que hi havia una pastilla que per 20 cèntims curava aquest nen. Es pren per via oral, i en 15 dies el nen s’ha curat. Amb una sola pastilla, que no té efectes adversos, desapareix el bacteri i el teixit cicatritza. Era molt important que donéssim un fàrmac que fos fàcil de prendre i d’administrar, perquè parlem de regions remotes on és difícil trobar injeccions o infermeres o assegurar-nos que aquell nen prendrà les pastilles durant més d’un dia. Havíem de trobar una cura que fos socialment acceptable i altament eficaç per aconseguir eliminar la malaltia de tota una població.

És un antibiòtic?

Sí, es diu azitromicina, i es fa servir per curar sinusitis i otitis en nens petits, però té una sèrie de propietats que em feien pensar que ens podria servir per a les llagues de pian. Vam tractar 250 nens i vam veure que el 96% es curaven ràpidament. Vam traslladar la troballa a l’OMS i va resultar ser tan important que, per primera vegada, es va plantejar erradicar la malaltia de pian a tot el planeta. Això s’ha aconseguit només una vegada en tota la història, amb la verola i a través d’injeccions, el 1978. L’OMS ens va plantejar que desenvolupéssim una estratègia per aconseguir l’erradicació el 2020. Això és en el que he treballat els últims cinc anys.

¿S’acabava de creure que la pastilla funcionava?

Al principi hi va haver molta incertesa, però quan vaig veure que el primer nen es va curar ràpidament i que els 250 que van venir després també, vaig viure l’eureka del científic, un crit de victòria. Vèiem la llum i podíem construir una estratègia sòlida.

Quina mena de vida fan les famílies que pateixen aquesta malaltia?

Són gent pobra. Perquè ens en fem una idea, el país que més gasta en salut és Noruega, on cada persona, de mitjana, es gasta 8.000 euros a l’any en salut. A Papua Nova Guinea només hi poden destinar un euro per persona i any. Són gent que viu en cabanes, en regions molt aïllades de difícil accés, sota pluges i monsons tropicals. Pateixen calor i gana, tenen poc accés a menjar. Hi ha malnutrició. Tampoc tenen aigua potable. Tenen tots els factors que els predisposen a emmalaltir de manera molt senzilla. La manca d’educació es tradueix en la incapacitat dels pares per explicar als fills que s’han de netejar bé. Si no ho fan, estan més exposats a tenir petites ferides a la pell. Aquestes ferides s’infecten per la bactèria de pian.

Tinc entès que els primers diners per comprar la pastilla els va posar vostè de la seva butxaca.

Sí, els inicials sí. Poc després vam tornar a Catalunya i hi va haver ajudes de particulars. Els nostres projectes han arribat gairebé sempre gràcies a ajudes filantròpiques o a la caritat a través d’una web que tenim habilitada, Pian.isglobal.org. Amb aportacions d’aquell avi que ingressa 20 euros podem fer un gran canvi a Papua Nova Guinea. Però allà s’han donat contrastos escandalosos. A l’illa on treballo hi ha mines d’or, de gas i de petroli, explotades per Newcrest. Buiden el país de recursos minerals i paguen pocs impostos. Vam anar-los a veure per demanar-los diners per a l’hospital. Vam aconseguir 100.000 dòlars repartits en quatre anys, però ara s’ha acabat l’acord i ja no el renovaran. Trobo que la inversió ha de ser ètica i que el retorn social d’empreses com aquesta hauria de ser més alt. Ara, afortunadament, la Fundació La Caixa aportarà 185.000 euros fins al 2019. I una altra bona notícia: fa dues setmanes l’OMS va poder signar un acord amb una farmacèutica brasilera que ha promès que produirà 100 milions de dosis d’azitromicina per distribuir-la a tots els països endèmics. Ara veiem la llum al final del túnel.

Com és un dia seu a Papua Nova Guinea?

Som grans privilegiats pel fet d’estar en contacte directe amb gent necessitada, i això ens dona l’energia per fer servir el nostre coneixement per ajudar-los. A l’hospital, un dia hi arriba un nen amb tuberculosi, un altre un amb meningitis, i els intentem tornar la salut. Les poblacions d’allà ja em coneixen, soc el metge que els ajuda. No em coneixen perquè hagi sortit a cap entrevista o televisió. Em diuen doctor Oriol. Em coneixen pel nom.

Quina mena de converses té amb els pares dels nens que cura?

Encara tenen creences irracionals, però la major part entenen que els hem pogut donar una medicina que els ha millorat la salut. Alguns ens demanen si podríem utilitzar la mateixa medicina dels nens per a veïns o si poden portar-la a les províncies d’origen. Són persones que mai han vist la televisió. Saben que existeixen altres continents, però difícilment es poden imaginar en què consisteix l’economia o la política. Simplement saben que hi ha una medicina i que jo soc un metge que ha tingut ganes d’ajudar-los i ho he fet. Però no és que no sàpiguen qui és Messi (que no ho saben), sinó que amb prou feines saben el nom del primer ministre.

Davant d’aquest panorama, preguntar per si són més o menys feliços pot ser una frivolitat.

És gent que viu resignada a la idea que quan algú pateix una malaltia es mor. Fins i tot jo, allà, he perdut persones estimades perquè no hem pogut comprar una medicina que jo sabia que era barata. Per a una persona com jo, que ha vist el Primer Món i ha vist com seria de fàcil posar-hi solució, encara és més frustrant. Ara bé, tenen una actitud positiva. Són lluitadors. Els nens es lleven al matí i tenen ganes d’anar a l’escola i aconseguir alguna cosa una mica millor per a les seves comunitats. Tenen una actitud més positiva i diria que fins i tot més generosa que la que tenim nosaltres. Una de les coses que em sorprèn de Papua Nova Guinea és que la propietat privada com a tal no existeix. No entenen tenir una riquesa per si sols i no compartir-la.

A més de descobrir aquell món deu haver redescobert el nostre...

Absolutament. He après que hi ha violacions dels drets humans cada dia arreu del planeta. Hi ha molta gent que viu reprimida, oprimida, a vegades sense saber-ho. Aquests infants, per exemple, no tenen dret a la salut. Molts no tenen dret a l’educació. A la província on jo treballo, a Nova Irlanda, només hi ha dos metges per tractar una població de 200.000 persones. Jo vaig venir a fer de tercer metge, o sigui que imagini’s com vaig fer augmentar la cobertura [somriu].

Què podem fer per ajudar-vos?

Tenim molta dificultat per obtenir fons perquè és una malaltia oblidada que ni els finançadors públics ni les empreses privades prioritzen. Hem habilitat la web Pian.isglobal.org, i les petites donacions que s’hi puguin fer van directament a la compra del medicament. Com més finançament tinguem, més població podrem tractar.