Futur imperfecte

CONDICIONAL. Crec que Carles Puigdemont hauria de ser president de la Generalitat. És el cap de llista més votat dins la majoria independentista, i té el plus de legitimitat com a president cessat per la coerció de l’article 155. Però si continuo escrivint en condicional, em veig abocat a dir que Junqueras hauria de ser el vicepresident, que els exiliats i els presos haurien de ser a Catalunya, que Zoido hauria de dimitir, que els agressors de l’1 d’octubre haurien de pagar pel que van fer, i que la declaració republicana del dia 27 hauria d’haver entrat en vigor. Que el Govern hauria d’haver obeït el Parlament, o si no, sortir a donar explicacions a la gentada que celebrava la independència al carrer, en lloc de refugiar-se en un silenci incomprensible per, finalment, marxar a Brussel·les d’estranquis o deixar-se detenir mansament. Que Rajoy no hauria de tenir el dret de dissoldre el Parlament i dur-nos a les urnes en un clima de repressió i amenaça. Etcètera. Tot això ho escric en condicional, perquè, per desgràcia, no forma part de la realitat dels fets.

FUTUR. Passem del condicional al futur imperfecte. Carles Puigdemont manté la legitimitat, però és molt difícil que pugui exercir la presidència de manera efectiva. Si torna serà detingut. Si no torna i insisteix a ser investit de manera no presencial, deixant a part la anormalitat d’una presidència a l’exili, es poden reactivar els mecanismes de repressió judicial. Es mantindrà vigent l’aplicació de l’article 155 i ens abocarem a unes noves eleccions de resultat incert (potser no valorem prou l’èxit espectacular del resultat del 21-D). I si, malgrat, tot és possible constituir un govern, ens trobarem un escenari de conflicte com el de la tardor passada. Cal ser molt optimista per pensar que el desenllaç no serà el mateix, o pitjor. Perquè el nivell de mobilització popular no és el mateix i perquè ara ja sabem que ni Junts per Catalunya, ni ERC, no estan disposades a arribar fins al final sense comptar amb un arsenal més ben nodrit. Encara menys amb un president fora del país.

RECUPERAR. L’entorn de Puigdemont diu que renunciar a la seva investidura és acatar el 155. Sense dubte. Però és que el 155 el va acatar Puigdemont i el Govern a l’octubre, quan va renunciar a implementar la República. El van acatar JxCat, ERC i la CUP al presentar-se a les eleccions. L’han acatat Junqueras, Forn, Sànchez, Cuixart, Forcadell, Turull i la resta, davant del jutge, conscients que s’hi juguen molts anys de presó. El 155 s’ha imposat a Catalunya per la violència legal de l’Estat mentre tots estem llepant-nos les ferides. I tot i així el sobiranisme ha pogut obtenir una victòria incontestable, que li ha de permetre, potser en un termini breu, recuperar la iniciativa. Ni tan sols el PP pot impedir que hi hagi un govern sobiranista. Aquest és un bé superior, que s’ha de preservar encara que comporti injustícies. Un Govern efectiu a Barcelona ha de trobar la manera de revertir el 155, apartar Enric Millo del faristol que usurpa, i a la vegada reconèixer, de la manera més solemne possible, la legitimitat de Puigdemont. No oblidem que estem en una cursa de fons i que els sacrificis d’avui poden donar fruit a mitjà termini. Un Govern eficaç, com ha escrit Joan B. Culla, “podrà fer República molt més eficaçment que amb proclames exaltades i gestos teatrals”.