Quan les parròquies busquen audiència

BARCELONAQuantitat o qualitat? En un món cada vegada més marcat per les xifres i en què els indicadors manen, en què el nombre de seguidors, d’audiència i d’assistents semblen modelar el contingut de les propostes, qualsevol servei ofert a la comunitat té molt en compte aquestes xifres, més enllà de la finalitat comercial per a la qual haurien de servir. En el fet religiós, la paradoxa és mil·lenària: els nuclis que funden una nova tradició religiosa solen ser molt minoritaris, però amb el temps s’escampa. Aquest nucli primer continua sent molt important, però sovint les institucions fundades a partir d’aquest primer grup obliden que va ser la qualitat, i no la quantitat, la que va fer substancial el missatge. Malgrat això, l’afany de conquerir nous públics –nous mercats– no es pot dissociar de l’afany de poder. En una societat global cada vegada més mercantilitzada, qui no té clients no existeix.

El capellà nord-americà Michael White probablement no era conscient de com afecten les xifres de públic en un àmbit com el religiós. Fa quinze anys va començar a exercir en una parròquia a Maryland. “Em va sorprendre que no anés gaire bé –explica White– pel que fa a l’assistència. Això em va preocupar molt. Es pot dir que va ser llavors quan vaig començar el projecte que anomeno de reconstrucció”.

White, que fa unes setmanes va estar per primera vegada a Barcelona, on va participar en el III Simposi Internacional Reforma i Reformes en l’Església, organitzat per l’Ateneu Universitari Sant Pacià, ho explica amb humilitat, conscient que no hi ha cap solució miraculosa, però alhora sense oblidar que la seva experiència pot ajudar a millorar la presència de l’Església en el conjunt de la societat. “Cada pastor és l’expert de la seva parròquia i ha de fer la seva anàlisi i després podrà aplicar les nostres estratègies o moltes altres per fer-la créixer”.

Buscar fora

Els seus consells els va recollir al llibre 'Rebuilt' (publicat als Estats Units també en castellà per arribar a les comunitats llatines sota el títol 'La reconstrucción de una parroquia'), escrit conjuntament amb el seu col·laborador Tom Corcoran i en què ofereix eines útils per augmentar aquesta assistència. No són estratègies pensades en un dia, com explica el mateix White: “Hem trigat molts anys. Els primers cinc van ser per negar els nostres problemes. Tot i que els vèiem, no els volíem acceptar. Després vam estar cinc anys més estudiant altres projectes d’èxit, tant en el camp de la fe com en el dels negocis. Vam començar per estudiar les megaesglésies més populars dels Estats Units, com la de Saddleback, a Califòrnia, o la de North Point, a Geòrgia”. Aquestes esglésies, totes dues evangèliques, tenen una assistència mitjana d’entre 25.000 i 40.000 fidels, fet que les converteix en un model inspirador, tot i que White també és conscient dels riscos: “Puc entendre que el moviment de les megaesglésies no sigui sempre una cosa que hagi d’imitar l’Església catòlica. És cert que hi ha excessos o se salten passos, però igualment hem d’aprendre molt d’elles. Hi ha una visió molt cínica entre el sector més conservador de l’Església segons la qual quan tens èxit ets sospitós, perquè segur que estàs fent alguna cosa malament i en algun punt deus estar desobeint les normes, ja que si ho fessis tot correctament tindries tan poc èxit com nosaltres... Rebem moltes crítiques del sector catòlic més conservador, un fet que resulta paradoxal, ja que em considero també molt conservador i ortodox en termes teològics i de litúrgia. Senzillament hem adaptat algunes estratègies que no ataquen l’ortodòxia, sinó que es fixen en la seva aplicació pràctica”.

White insisteix que, en primer lloc, cal fer autocrítica: “El principal problema de moltes parròquies –i parlo dels Estats Units, però crec que és generalitzat– és que ens hem quedat allà on érem fa cinquanta anys. No volem reconèixer que tenim un problema i que, per tant, hem de fer les coses de manera diferent. El 95% de les parròquies dels Estats Units estan en declivi en termes d’assistència. ¿Aquesta dada no ens ha de fer reaccionar? La definició d’estupidesa és continuar fent el mateix de sempre esperant resultats diferents”, conclou.

En aquella segona etapa de reconstrucció, també es van acostar al món empresarial, en especial a Patrick Lencioni, considerat un dels gurus nord-americans de la gestió empresarial. “El primer que vam entendre és que no ens havíem d’adreçar a la gent que ja venia, sinó a la que encara no venia. Una estratègia bàsica per fer-ho va ser amb la transmissió del missatge, l’ús de la música, l’hospitalitat –com tractar les persones que entren– i formar els fidels perquè comuniquessin el missatge, per exemple perquè convidessin els que no tenien l’hàbit d’anar a l’Església”.

El repte dels joves

Amb aquestes estratègies, White no només ha aconseguit que la seva parròquia tripliqui l’assistència, sinó que també ha generat una xarxa de parròquies (actualment unes dues-centes cinquanta) als Estats Units i el Canadà que treballen en aquesta línia.

El sector més difícil de conquerir? “Sens dubte els joves, fins i tot aquells que han crescut a l’Església i han anat a escoles catòliques”, respon White, que afegeix: “La crisi d’assistència va ser molt abans dels escàndols dels abusos, i aquests escàndols no han fet res més que accelerar-la”.

Tornar a recuperar la confiança, créixer en fidels i donar un veritable suport a la societat són els grans reptes de l’Església. “Estem competint amb tot, la cultura, les escoles, els programes esportius... L’època en què l’Església era al centre de la comunitat ja ha passat. Per exemple, abans no hi havia cap oferta els diumenges al matí, perquè es respectava el temps d’anar a missa, però això ja no és així i ho hem d’acceptar i acomodar-nos-hi. Per què hauria de triar anar a l’església un diumenge al matí? Això ja no és un valor comú com ho era per a les generacions anteriors. Avui ningú es fa aquesta pregunta, però nosaltres podem respondre-la igualment: perquè afegim un valor a la teva vida”, conclou White.