Rastrejo discretament la cara de Daniel Anglès buscant el que considero inevitables signes de cansament, i no en trobo. No hi ha ulleres, ni arrugues, amb prou feines alguns cabells blancs per sota de la mitjana dels homes de 40 anys (fa poc que els va estrenar). En els últims mesos, la vida del Daniel ha sigut encara més intensa de l’habitual en ell: és director resident del musical 'Mamma mia!' a Barcelona, ha fet de jurat a l’'Oh happy day', ha tret un disc reinterpretant cançons mítiques de Rocío Jurado, 'Punto de Rocío', ha fet gira per Catalunya de l’espectacle que va estrenar l’any passat, 'Cançons inesperades', ha seguit al capdavant de l’escola de música, cant i interpretació que va fundar fa 13 anys amb la seva sòcia de sempre, Susanna Domènech. I és a la seu de l’escola, Aules, a la Vila Olímpica, on em cita per parlar del projecte que, per sobre de tota la resta, li ha fet perdre més hores de son i li ha exigit més energia: la direcció i adaptació al català de 'Rent'. Diu que la il·lusió és el seu motor, el que fa que res l’aturi malgrat els obstacles. I tot i les dificultats d’aixecar el musical, veure convertit en realitat aquest vell somni és el millor antídot contra el cansament.

‘Rent’ t’acompanya des de fa molt.

D.A. La meva relació amb l’espectacle és molt peculiar. El vaig veure a Nova York l’any 97, hi vaig anar amb Manu Guix, Pili Capellades i Susanna Domènech amb els diners que havíem guanyat amb la primera temporada d’'El musical més petit' al Versus Teatre. L’espectacle em va deixar molt tocat perquè era el més proper a la nostra generació i a la vida normal que jo havia vist mai a sobre d’un escenari. Recordo sortir del teatre i dir –mira quina intuïció tenia– que una cosa així no es faria mai a Barcelona.

I dos anys més tard no només es va fer a Barcelona, sinó que el vas protagonitzar tu.

D.A. Sí, el vam fer a Barcelona la temporada 1999-2000 i després el vam portar a Madrid. Després de fer-lo, la productora de l’espectacle original em va convidar a tornar-lo a veure a Nova York i després de la funció vam anar a sopar amb els actors. Vaig pensar: “Oh, que fort, els contes de fades existeixen”. La meva vida havia fet un canvi molt bèstia.

‘Rent’ et va canviar la vida.

D.A. Molt. Quan Abby Epstein va arribar des de Nova York per dirigir l’espectacle a Barcelona, ens va dir que 'Rent' canvia la vida de tothom amb qui entra en contacte. Jo tenia un punt escèptic amb aquestes coses, però vaig comprovar que és cert. L’espectacle et toca d’una manera, et parla d’un tipus de coses, requereix una implicació emocional i té alguna cosa tan especial, que et canvia la vida. I a més musicalment se’t fica molt endins.

L’estrena original a Broadway es va produir en circumstàncies dramàtiques, just després de la mort del creador de ‘Rent’, Jonathan Larson.

D.A. I crec que això ha tingut molt a veure en la sensació tan especial que envolta l’espectacle. Ara ja no ho fan perquè són grans, però els pares de Larson acostumaven a assistir a totes les estrenes de 'Rent' al món. Quan vam estrenar a Barcelona, la mare ens va dir que l’única cosa a la qual podia aferrar-se per pensar que la mort del seu fill havia tingut sentit era que havia aconseguit amplificar el missatge de l’obra.

Quin és el missatge?

D.A. L’espectacle parla de com un col·lectiu de gent reacciona quan se sent amenaçat per la proximitat de la mort, i la seva reacció implica aferrar-se a la vida i defensar-la. El tòpic del 'carpe diem' s’ha tractat molt, però aquí se’n parla d’una manera tan forta que és impactant. Treure partit de la vida pot voler dir coses molt diferents segons cadascú, però en aquest espectacle amb 17 personatges molt diferents hi ha un personatge que està per damunt dels altres: la companyia, el col·lectiu.

20 anys enrere, ‘Rent’ va ser molt important també per la seva mirada oberta respecte a les relacions.

D.A. És la primera vegada, i això és fort i contundent, que un espectacle parla sobre les relacions de parella i al segon acte et planta dalt de l’escenari la parella de noi-noi, la parella de noia-noia i la parella de noi-noia, i l’autor et diu “Ei, per a mi la relació de parella té aquestes tres fórmules possibles”. Són moltes coses com aquesta les que donen a la funció alguna cosa especial i les que la transformen en el clàssic que ja és ara, i és el lloc des del qual entenc aquesta producció.

Fa dos anys i mig que vau decidir fer el vostre ‘Rent’ i estrenar-lo just 20 anys després que aixequés el teló a Broadway. Ha sigut difícil el procés?

D.A. Ha sigut un viatge bèstia, un gran aprenentatge. La primera etapa llarga va ser negociar els drets d’autor. Necessitàvem permís per fer l’espectacle amb llibertat absoluta de posada en escena, perquè volia fer una producció 100% nova i en català. Aquí vam poder jugar molt amb el fet que jo coneixia la gent de Nova York que ha tingut a veure amb l’espectacle i que jo hagués format part de la producció a Barcelona. Això ens ha obert unes portes que d’una altra manera haurien sigut molt difícils d’obrir.

El més difícil deu haver sigut trobar el finançament.

D.A. Els musicals tenen un problema, i és que ja de punt de partida són molt més cars que un espectacle de text. Així que quan et plantes amb un projecte d’aquestes dimensions els riscos són molt alts. La part de producció ha sigut la més difícil, però hem aconseguit els recursos necessaris per fer l’espectacle que volíem, amb la complicitat d’uns productors que no vénen del món del teatre i que han confegit un equip empresarial molt potent per a aquest projecte. El primer dia que vaig entrar en una sala d’assajos vaig pensar: “Ah, 'Rent' deixa de ser un 'excel' per a mi”.

Què singularitzarà el vostre muntatge?

D.A. Aquesta producció neix d’aquella producció, que és un clàssic i és fantàstica, però ha sigut un punt de partida des del qual hem afrontat un nou procés. El resultat no té res a veure amb l’original, però no per una voluntat egocèntrica de canviar sinó justament perquè volia provocar en l’espectador el mateix impacte que jo vaig sentir quan vaig veure l’espectacle, i com que han passat 20 anys necessites arribar-hi per camins diferents. Crec que la nostra producció és més dura, té menys filtres, i també és més fàcil d’entendre que l’original.

La temporada està tancada, o hi ha espai per a la pròrroga?

D.A. Està completament tancada. Farem 40 funcions. Volíem estrenar el 26 de gener i acabem el 20 de març. No volem que aquest sigui el final de l’espectacle, però sí el final de la temporada a Barcelona, tot i que si va molt bé podríem tornar més endavant. També m’agradaria moltíssim poder portar l’espectacle a Madrid. Ara per ara l’objectiu és que aquestes 40 funcions vagin bé, que el teatre estigui ple des del primer dia. I la venda d’entrades està anant molt bé. 'Rent' és un espectacle que genera molta expectació.