Llegim 28/05/2016

El poeta que atalaiava ovelles

distàncies arnau orobitg editorial andorra 94 pàg. / 15 €

i
Víctor Obiols
2 min

Dir d’un poeta que fa una poesia intensa, densa, bella, fèrtil i qualitativament notable és, sens dubte, una expressió laudatòria, però l’elogi per se no diu gaire res i no fa efecte si no és argumentat. I al capdavall, com deia Josep Pla, això és el més difícil: descriure. Lloar o criticar és a l’abast de tothom. És com la fabricació de ratlles sobre el paper, perquè, amb vers de Joan Ferraté, “Un rave tothom el fa”. Ara, l’escriptura, quan brolla neta i fresca, i amb perícia innata, qualsevol amb dos dits de sensibilitat l’aprecia i en gaudeix. Hi ha en Orobitg una precisió expressiva de veritats simples, sobre la vida natural, o complexes, psicològiques i filosòfiques, inusual en la poesia contemporània. I és d’agrair. Perquè és una expressió original, vistosa, olorosa i substanciosa, de bona condició, fins i tot amb petites erosions a la sintaxi, que fan goig. La tria lèxica sempre impecable, reeixida, en una condensació metafòrica a l’abast, lluny de la superposició semàntica farcida de referents textuals que practicava, posem per cas, un Gabriel Ferrater: “I tot l’alè salvatge / es condensa espaordit / en panteix de pressentir / l’evisceració de caure”. O poemes memorables per la imatgeria i el motiu, com a Venerable, que acaba dient: “El corb que duc / nimbe de sutge / farà la nit / pels meus bons ulls”. Però el més sorprenent és aquesta pràctica sostinguda en l’exploració del llenguatge, que apunta sempre a l’endevinació: “Estar nativament / amb dins aquesta llum pretèrita / vejam si sí / si em ve d’abans / i pot ser meva la bellesa. / Si visqués un cant en mi / en la precognició”.

El poeta que atalaia les ovelles veu i canta. Sospito que Arnau Orobitg, poeta i pastor, desperta entre les hosts de practicants urbans (i mundans) del vers el sentiment de l’enveja. Per la radicalitat i la llibertat, no només de la seva poesia, sinó de la seva opció vital, que denota una actitud ètica indiscutible. Però cal veure-hi també l’homenívol coratge, la duresa de la vida a l’alta muntanya, tenint cura de 1.000 ovins, com diu el poema. La soledat de l’home sol en la natura. Però, per ventura, ¿no deu ser més descarnada la soledat de l’home en la ciutat pudent?

Hem d’agrair que Editorial Andorra hagi tingut la bona pensada d’apostar per un poeta de raça, en un catàleg que ja compta amb figures com Manel Gibert. Només cal esperar que Orobitg no passi desapercebut en l’àmbit dels lectors de poesia. El crític Abrams ho diu en el seu pròdig pròleg: “ Distàncies és un llibre poderós i excel·lent”. Comproveu-ho.

stats