Llegim 12/03/2016

“Eixams de mons formiguegen”

el parèntesi esquerre muriel villanueva males herbes 122 pàg. / 12 €

Marina Porras
3 min
“Eixams de mons formiguegen”

Al poema Plus ultra de Jacint Verdaguer, el jo poètic pregunta a una estrella que veu a l’espai si ella es troba al límit de la immensitat, si ella és l’estrella més allunyada que hi ha al cel, si és l’última de l’univers. L’estrella li contesta que ella no és ni pot ser l’última perquè l’univers és infinit i existeix més enllà d’on arriba la vista de l’home. “I aon tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”, li diu l’estrella al poeta. Aquests versos remeten a tot allò que és ocult i viu entre nosaltres. Si al poema de Verdaguer és una estrella al cel qui ens fa veure que hi ha coses allà on no en veiem, a la novel·la de Muriel Villanueva aquesta funció la fa una estrella de mar.

A El parèntesi esquerre una noia i la seva filla de vuit mesos arriben a la platja de les Casetes del Garraf, famosa precisament per aquestes casetes vora el mar que es poden llogar per passar-hi uns dies. La Muriel, la mare-escriptora-protagonista, n’ha llogat una. Hi va a escriure una novel·la i a tancar un parèntesi que ha quedat obert després de la mort del seu marit. El text està escrit en primera persona i adopta el to d’una confessió: ens explica per què la Muriel ha quedat tan descol·locada al món, per què ella i el seu marit vivien separats els últims mesos de la relació, per què ser mare és difícil, per què ella no pot ni sap ben bé com estimar. El seu viatge a la platja no és una visita, és una escapada: “La platja de les Casetes em va robar el cor. No l’òrgan, el sentiment. He vingut a recuperar-lo per, després, sortir corrents”.

Vol escapar-se perquè s’ha trobat amb una nova realitat que no esperava i no sap com afrontar: ja no pot fer-se la nena perquè és mare. Per això, com la protagonista de la pel·lícula Persona, d’Ingmar Bergman, la Muriel no parla amb ningú i es fa passar per muda. Com que no sap quin rol ha d’adoptar davant d’aquesta nova situació decideix no parlar, que és una manera de no posicionar-se.

Una mutació en directe

I la Muriel descobreix que per seguir vivint li cal tornar a néixer: “Em vaig casar amb un nen i ara intento renéixer perquè vull estar amb un home”. És l’estrella de mar la que l’ajudarà a fer aquest renaixement. Aquest llibre, que comença com una confessió, gira cap a l’al·legoria amb l’aparició de l’animal. Quan arriben a la caseta, la Muriel veu des de la platja una estrella de mar, que la saluda. És un tipus d’estrella de mar que pot regenerar l’organisme sencer a partir d’un únic braç. L’estrella es cola a la casa de nit i es posa sobre el cos de la Muriel, que començarà a caure a trossos. Primer els braços, després les cames, fins que d’ella només en queda un braç i el cor penjant. Aquesta estrella que mutila la protagonista fa que el llibre es tenyeixi de realisme màgic, perquè els altres personatges del llibre no semblen estranyar-se gens pel fet que una noia estigui mutant davant d’ells.

“I aon tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”, diu l’estrella del poema verdaguerià. Això mateix sembla dir-nos Muriel Villanueva: que hi ha un món ocult allà on nosaltres no veiem res, i que allò que no entenem sovint és només una excusa per no respondre preguntes que ens són incòmodes. Al contrari de la protagonista del llibre, que en molts moments ens sembla una nena que fuig, Villanueva se’ns presenta amb aquesta novel·la com una autora madura que sap on va, que sap perfectament què fa quan escriu. Ara bé, s’ha d’avisar que aquest no és un llibre per a qui no estigui obert a experiments. Però com que el publica l’editorial Males Herbes, segell especialista en experimentació literària, ja ens ho podíem imaginar.

stats