Conec el Jordi Nebot de fa anys. Ens havíem tractat al taller de l’enyorat Pepe Otal, quan organitzava aquells fantàstics festivals amb titellaires, mags i poetes. Per aquest motiu, quan vaig veure que signava una exposició de fotografia titulada Taxigrafies, li vaig demanar una entrevista. Si la volen anar a veure, és a l’Espai Antoni Miró Peris de la plaça Carme Monturiol. Ja tot just entrar, un panell ens ho explica: “La taxigrafia és un mètode de representació gràfica que permet la dissecció de la ciutat mitjançant el desplaçament d’una càmera des d’un taxi. Les imatges sorgeixen, en part, de l’enquadrament del mateix vehicle, que, a través del parabrisa i les finestres, delimita les escenes de l’exterior [...]. El taxígraf no observa ni descriu la ciutat; en forma part”.

Les imatges de Nebot són fotografia de carrer, en el sentit més literal de l’expressió. Recullen la vida urbana, menuda: un pare amb un nen petit, un maniquí en banyador darrere l’aparador, un home dormint dins d’un caixer automàtic, sota el cartell publicitari d’un futbolista que diu “Tu pots canviar el que vulguis”, un ferroveller africà amb el seu carretó de ferralla. Pregunto pel significat d’aquestes instantànies: “Són petites històries, coses que em criden l’atenció, tampoc sé gaire per què. Darrere de cada imatge hi ha un impuls. Estan agafades quan l’automòbil estava aturat en un semàfor, quan podia relaxar la concentració i mirar al meu voltant. Una ciutat són moltes coses passant alhora”.

Oblidava dir que el Jordi és taxista. Coneix molt bé aquesta ciutat, dels barris bons, arrapats a les faldes de Collserola, als racons més amagats i inversemblants de la perifèria, on tot es pot comprar. Ell va néixer al Poblenou, fill d’una família arribada de Castelló. M’explica que la fotografia ha sigut la seva passió des que era un nen. La primera vegada que va veure una ampliadora Carranza tenia quinze anys. Un amic es va apuntar a un curs CEE de fotografia, i l’hi va enviar amb una capsa plena de material. Junts vam començar a revelar, i aquella afició mai l’ha abandonat. Entre els setze i els vint-i-dos anys va treballar a Gráficas Industriales, que, entre altres diaris, editaven El Correo Catalán. En aquella redacció hi va entrar de retocador: “Ha sigut l’única vegada que he fet de fotògraf”.

Fa 27 anys que va heretar el taxi familiar, fins que es va adonar que podia compatibilitzar la feina amb les fotos. D’aquí surten les 2.500 taxigrafies que porta fetes amb una Canon G9 que li va cedir el seu amic Jesús Atienza. Es va fer soci de l’Associació Foto-Cine Cerdanyola (Afocer), i aquesta ja és la seva segona exposició. Abans, el 2014, n’havia fet una il·lustrant diversos poemes de Joan Vinyoli: “El vaig conèixer quan compartia pis al carrer Hospital amb el Pep Solà; ell hi venia de tant en tant. Llegien poemes al menjador, i jo ho anava documentant amb la càmera. Per a mi tan sols era l’amic del meu company”. Anys més tard el va descobrir com a poeta i li va dedicar un blog, on il·lustra la seva obra amb fotografies (joanvinyoli.wordpress.com/). Jordi Llavina les va veure i li va proposar exposar-les. Així va sortir la mostra Cridats per Vinyoli, que va reunir a la Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners els pintors David Ribas Boldú i Josep Maria Fontanet, el fotògraf Ricard Lobo i ell.

Ara també té un blog dedicat a Miquel Bauçà (barcelombres.wordpress.com/), i publica taxigrafies a la seva pàgina de Facebook, i en un blog amb el mateix nom (taxigrafies.wordpress.com). Una de les seves imatges és una visió nocturna d’un gran complex industrial, il·luminat per milers de bombetes, que acompanya un poema de Vinyoli: “Quan per la vall del vespre descendim per l’autopista cap a la ciutat, les fàbriques encenen mil llumets, batega tot i tot està aturat”. 