Tota obra d'art és sempre una confrontació amb l'exterioritat, que ens obliga a parar esment a alguna cosa que ve de fora i que, per tant, no procedeix de nosaltres mateixos. Tant se val que sigui un llibre, una pintura, un film o una peça musical: sempre ens obliga a sortir del nostre món per acostar-nos a un que no és el nostre.

Amb el cas particular dels retrats pictòrics comença una aventura, pròpiament moderna, que consisteix a posar davant dels nostres ulls, com a espectadors, a part d'un món que no és nostre, una subjectivitat diferent de la nostra. Quan contemplem un retrat de Holbein o Velázquez, posem per cas, endevinem l'esforç del pintor per revelar l'interior d'una personalitat a través de la representació del seu cos i, especialment, del seu rostre. Els grans retrats no són només aquells que podríem dir que estan ben pintats, sinó sobretot aquells que són vius i que permeten que hi comparegui una existència concreta, amb el seu caràcter i la seva història. Contemplar un retrat ens encara amb una altra vida que, de vegades, es revela a sobre del quadre.

Amb els autoretrats, tanmateix, passa una cosa curiosa. En la mesura que un autoretrat és un retrat que l'artista fa de si mateix, la seva contemplació ens permet assistir a un diàleg íntim de l'artista. Penetrem, com a espectadors, en el procés pel qual un artista es veu i es mira, es representa i es presenta alhora davant nostre: un procés a través del qual una intimitat es desplega en imatge, buscant conèixer-se millor i mostrar-se al món d'una determinada manera, a través del relat que construeix de si mateix. Aquest exercici, però, sovint ens obliga a confrontar-nos, no només amb una intimitat que no és la nostra, sinó també amb nosaltres mateixos: veient com un altre es mira i construeix una imatge de si mateix, pensem en el que significa mirar-nos, per exemple en un mirall o en una fotografia, i en les dificultats que sovint implica reconèixer-nos en la nostra pròpia imatge. I és que, tot i que la pròpia imatge és el que més hem vist i potser el que millor coneixem de totes les coses que veiem, és sorprenent les dificultats que tenim, sovint, a reconèixer-nos en la nostra pròpia imatge.

Sempre he pensat que seria molt bo conèixer els mecanismes neurològics que intervenen en aquest procés de reconeixement d'extrema complexitat. Potser sabríem millor per què ens fascinen els artistes que han estat obsessionats per l'autoretrat i que n'han fet al llarg de tota la seva vida. Com passa, de manera emblemàtica, amb el gran Rembrandt, contemporani de Descartes i del descobriment filosòfic de la subjectivitat. Van Gogh deia, davant d'un dels darrers autoretrats de Rembrandt, que "caldria haver mort més de cent cops per pintar-se així". Què volia dir amb aquesta afirmació enigmàtica? ¿Potser que només l'experiència intensa de la vida, i també de la mort dels altres viscuda de prop, pot permetre de representar-se a si mateix i, per tant, de conèixer-se a si mateix com va fer Rembrandt amb tanta profunditat? Però, aleshores, ¿no és una mica exagerat pensar que la moda del selfie és la forma contemporània de l'autoretrat? ¿O és que, potser, el selfie ens parla de la nostra dificultat per fer-nos i disposar d'una imatge de nosaltres mateixos, en què ens puguem reconèixer, i per articular un relat amb sentit i una certa densitat de la nostra identitat? Si l'autoretrat és una imatge que destil·la tota una història, ¿deu ser el selfie un instant que vol erigir-se en històric? ¿Deu ser ja la nostra vida una suma d'instants que no acaba de trobar, per molt que hi fem, un relat que els expliqui?