Foto: FRANCESC MELCIONValeria Locuratolo, de 23 anys, està fent les maletes. Demà acaba la seva aventura de cinc mesos d’Erasmus a Barcelona i torna a Roma, la seva ciutat d’origen. Té sentiments contradictoris: per una banda vol retrobar-se amb “els seus”, però, alhora, no vol trencar la seva recentment estrenada independència. “La valoració? Estic satisfeta perquè m’he demostrat que soc responsable, sé organitzar-me i conviure amb altra gent”, explica.

Des que va començar la seva etapa universitària tenia clar que volia fer un Erasmus en un lloc on es parlés castellà, llengua que va aprendre durant la seva etapa d’educació primària i secundària. Tenia dos períodes per fer-lo: durant el tercer curs del grau d’economia o en el segon any del màster de màrqueting que estudia a la universitat LUISS Guido Carli de Roma. “Vaig preferir esperar al màster per sentir-me més segura i preparada”, admet.

La seva primera opció va ser Barcelona perquè ja l’havia visitat en dues ocasions i la volia conèixer a fons. La segona, una altra ciutat amb mar, Sant Sebastià, i el primer destí fora de l’estat espanyol, l’Argentina.

Quan la universitat li va confirmar que li havia tocat Barcelona, la seva família es va sentir alleujada perquè no volien que marxés a l’altra banda del món. Per minimitzar costos, ella mateixa va encarregar-se de buscar pis en portals immobiliaris online, ja que aconseguir-lo a través de l’agència que li oferia la seva universitat era molt més car. “De fet, les ajudes que he rebut de l’Erasmus són simbòliques, perquè el centre on estudio a Itàlia és privat: 230 euros al mes -44 euros menys que la mitjana- i només durant un trimestre”, detalla. Aquests diners cobreixen un 20% de les despeses mensuals que ha tingut, que ronden els mil euros i als quals no hauria pogut fer front sense l’ajuda dels seus pares. La mare treballa en una botiga de llibres i instruments musicals i el pare és funcionari.

Tot i que actualment el programa Erasmus té el pressupost més alt dels seus 30 anys de vida -14.700 milions d’euros per al període 2014-2020-, el vicerector de relacions internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Màrius Martínez, admet que fer aquesta estada continua estant només a l’abast d’uns quants. “Qui té pocs recursos econòmics ho té difícil, no només per afrontar el seu cost sinó perquè en la majoria de casos aquests estudiants estan treballant en el seu lloc d’origen i no s’atreveixen a fer aquest pas perquè perdrien els ingressos actuals”, matisa.

Primer la Valeria es va allotjar en un pis de les Corts perquè estava a prop de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, on ha estudiat aquest semestre. Va fer l’entrevista amb el propietari del pis, que també vivia a l’immoble, a través de Skype, i a finals d’agost amb l’ajuda dels seus pares, que la van acompanyar, s’hi va instal·lar. “En un primer moment vaig tenir por perquè no coneixia a ningú”, admet.

“Compte amb les ciutats amb port”

L’únic consell que li van donar els pares és que “anés amb compte”. A Itàlia està molt arrelada la idea que a les ciutats amb “ porto ” el percentatge de delinqüència és més elevat que a les que no en tenen. La xerrada habitual que fan els Mossos d’Esquadra als grups d’erasmus que arriben a Catalunya li va corroborar part de la teoria dels seus pares. “Ens van dir que sobretot vigiléssim a la zona de la Barceloneta i al metro, perquè és on es concentren més robatoris. La veritat, però, és que mai he tingut sensació d’inseguretat”, relata.

A banda d’escoltar els consells dels agents de policia, el primer dia de classe també va servir-li per conèixer els més de cent estudiants d’Erasmus que, com ella, participaven en aquesta aventura. “Ens van reunir en una mateixa aula i ens van explicar el funcionament de la universitat i la informació de servei necessària per viure el dia a dia”. També van escollir si volien fer les classes en català, castellà o anglès.

A partir d’aquí la jove va haver d’assumir els reptes que comporta aquest tipus d’estada: “Obliga els estudiants a sortir de la seva zona de confort, a conèixer un context que els és estrany i a aprendre una nova manera d’estudiar i de relacionar-se en un altre entorn universitari que té unes regles de joc diferent”, apunta el vicerector de la UAB, que també és professor de pedagogia.

Aquestes noves regles de seguida van sorprendre la Valeria: “El sistema universitari italià i el d’aquí no tenen res a veure”. A Roma el semestre s’estructura en treballs en grup i un examen, mentre que a Barcelona hi ha una avaluació contínua. Allà la puntuació va del 18 (l’equivalent al 5) al 30 (que és un 10), és obligatori assistir a classe perquè comptabilitza un 15% de la nota i es fa una carrera de tres anys i un màster de dos. A Catalunya el conegut com a model 3+2 tot just s’ha començat a aplicar aquest curs i conviu amb els graus de quatre anys. “El que més m’ha sorprès, però, és que costa molt aconseguir més d’un 8 i que el tracte amb el professor és molt més pròxim. A Itàlia són més distants, sempre van vestits amb americana i corbata i són més grans”.

Una de les poques coses similars ha sigut l’horari. La Valeria ha fet quatre assignatures que li ocupaven pràcticament tot el dia. Al matí tenia classes des de les 10 fins a les 13.30 h i a la tarda no tornava a reprendre-les fins a les 18 per acabar a les 19.30 h. La proximitat de la facultat al pis on vivia li permetia anar a casa al migdia. Passats dos mesos, però, va decidir canviar d’immoble perquè la convivència amb el propietari no era prou fluïda. Una companya d’universitat, que també és italiana i fa l’Erasmus, li va oferir una habitació on ella vivia, a prop de la Sagrada Família, per 360 euros, 40 menys que a les Corts. Tot i que la distància amb la facultat l’obligava a quedar-se tot el dia a la universitat, no s’ho va pensar i va instal·lar-s’hi. Un mes més tard es va sumar a la convivència una nova inquilina: una altra estudiant però d’Alacant. Per organitzar-se van fer mensualment un calendari de tasques que penjaven a la cuina. “Una s’encarregava de fer el menjador, una altra la cuina i la tercera el lavabo i el passadís durant una setmana, la següent, canviàvem les feines”, explica. La relació entre elles és bona, però, tot i que totes són molt independents, hi ha hagut una connexió més estreta amb la seva compatriota, la Samantha, que és de Treviso. “Jo acostumava a fer el sopar per a totes dues i el tàper de l’endemà el preparava ella”. A la Valeria li és difícil escollir entre el menjar italià i el català -“són diferents”, diu-, però hi ha dos plats que l’han captivat: els pintxos i la crema catalana.

Pel que fa al funcionament de la ciutat, el que més l’ha sorprès és que el servei d’escombraries passi cada dia, que els diumenges tot estigui tancat i el bon servei del metro. “Anar a la universitat a Roma és estressant, mai saps quan passa el transport públic i el trànsit és un caos; o surts amb molt de temps o segur que arribes tard”, explica.

Del Lazio però també del Barça

La seva habitació, d’uns 10 metres quadrats, està decorada amb una senyera i una bandera del Barça, que està a punt de posar a la maleta. La senyera la va comprar en la manifestació de la Diada a Barcelona. “Estava al cas de la relació Catalunya-Espanya però m’ha sorprès com estan d’orgullosos els catalans de la seva pàtria”, afirma. Tot i que parlar de política la incomoda, creu que, tal com està la situació, difícilment Catalunya aconseguirà la independència.

Del que sí que estaria hores parlant és de futbol. Entrena l’equip femení de l’Associazione Sportiva Roma i és una fervent seguidora del Lazio, club que per tradició simpatitza més amb el Madrid que amb el Barça. En el seu cas, però, la predilecció per Messi fa que es decanti pels colors blaugranes. Durant aquests cinc mesos ha anat a veure tres partits del Barça, un dels quals de l’equip femení, i aquesta mateixa setmana ha visitat l’escola. “Les entrades del primer partit me les van regalar els meus companys d’universitat pel meu aniversari. El Barça jugava contra el Granada i va guanyar 1 a 0”, recorda.

El grup d’amics que ha fet està format bàsicament per estudiants d’Erasmus, sobretot italians i alguns alemanys. “Només un 20% són catalans”, reconeix. Entre aquests hi ha Laura Galimany, que també té 23 anys, estudia ADE i ha coincidit amb la Valeria a l’assignatura de màrqueting internacional. “És el primer cop que estableixo una amistat amb una estudiant d’Erasmus, perquè la majoria dels que venen tenen dificultats amb l’idioma. La Valeria, però, parla millor el castellà que jo”, diu la Laura, que se li escapa el riure. Elles dues van connectar de seguida i, a banda de fer diversos treballs juntes, també han sortit algun cop a sopar o de festa. “Que els estudiants d’Erasmus internacionalitzen els campus és una veritat a mitges, ja que s’acaben agrupant entre ells”, reconeix Martínez. Per trencar aquesta inèrcia, universitats com la mateixa UAB han creat la unitat de dinamització comunitària, que s’encarrega d’organitzar activitats en què es relacionen estudiants locals amb els de fora.

De les primeres coses que van fer els d’amics d’Erasmus de la Valeria és crear un grup de WhatsApp, que van batejar com a Barcelona-battiti. La xarxa els ha servit per quedar per anar a discoteques -en la majoria de les quals entraven gratuïtament pel fet de ser estudiants de fora-, per sortir de copes o per fer excursions. Durant la seva estada no ha perdut el temps. Ha visitat la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Parc de la Ciutadella, Montjuïc, el litoral barceloní, Montserrat i Girona, entre una llarga llista. “El més espectacular? La llum de la Sagrada Família”.

El Nadal el va passar amb la seva família i, tot i que confessa que li va costar tornar a Barcelona, el 29 de desembre ja era aquí acompanyada per la seva millor amiga per passar el Cap d’Any i veure per primera vegada la Cavalcada de Reis. “A Itàlia la nit del 5 al 6 passa la bruixa Befana, que porta caramels als nens que s’han portat bé i carbó als que s’han portat malament, però no hi ha aquesta escenificació”, reconeix.

Més possibilitats de trobar feina

A poques hores d’agafar l’avió, la Valeria torna a casa amb la satisfacció d’haver superat totes les seves pors. “Estic molt agraïda a la gent que he conegut i que han fet que millori com a persona, com a estudiant i com a aficionada al futbol”. El seu pròxim repte és acabar durant el segon semestre el treball de final de màster i, després, trobar una feina que conjugui la seva passió pel futbol i els seus estudis de màrqueting. On? “Després d’haver-me demostrat a mi mateixa que sé espavilar-me sola, no tanco cap porta i encara menys a tornar a Barcelona”. Les estadístiques juguen totes al seu favor. Un informe de la Comissió Europea publicat el 2014 assegura que els antics Erasmus triguen menys temps a trobar la seva primera feina que la resta d’estudiants i que la seva taxa d’atur, cinc anys després de graduar-se, és un 23% més baixa. També es redueix a la meitat la possibilitat de patir un atur de llarga durada, i deu anys després d’haver acabat la carrera tenen més opcions d’ocupar càrrecs de gestió que els que no han fet cap estada a l’estranger.

“L’Erasmus és positiu des de tots els punts de vista. En l’acadèmic perquè complementes la teva formació des d’una perspectiva diferent, en el personal perquè desenvolupes habilitats i competències que no utilitzes quan estàs sempre en el mateix entorn, i en el social perquè construeixes el concepte de ciutadania global”, insisteix el vicerector de la UAB.

A més, segons l’informe de la Comissió Europea, els estudiants que han participat en aquests programes -un 5% del total dels universitaris- estan més oberts a buscar i acceptar feines en altres països. De fet, un 40% dels erasmus han viscut a l’estranger un cop han acabat la carrera. El principal motiu? L’amor: el 27% han trobat parella durant la seva estada i des que van instaurar aquestes beques, l’any 1987, ja han nascut un milió de nens de parelles Erasmus. En aquest cas, però, la Valeria trenca l’estadística.