09/04/2017

Un quilo de carn, un vot

4 min
Una pintada de les que s’han fet habituals allà on àmplies capes de la població no se senten representades pels polítics que són al govern.

Mentre mirava, astorat, com cremava la sala principal del Congrés del Paraguai, enmig d’un guirigall de manifestants, policies i parlamentaris, vaig pensar en la conversa que havia tingut, ara fa quatre anys, amb un camperol guaraní a Curuguaty, a l’est del país.

El camperol havia votat a les eleccions de l’any 2013 pel president Horacio Cartes, l’home que ara vol canviar la Constitució per presentar-se a un segon mandat i, si pot, eternitzar-se en el poder.

Aquell camperol em va explicar que, uns dies abans de la jornada electoral, militants del Partido Colorado del president Cartes havien organitzat a la Plaza de la Amistad del poble una gran parada propagandística on van repartir uns deu mil quilos de carn.

“Per a cada camperol, un quilo de carn com a regal. Molt ben embolicada!” “I a dins del paquet de carn, un sobre tancat amb la papereta del vot”.

“Per què no va agafar la carn i va canviar la papereta per votar pel candidat que vostè prefereix?”, vaig preguntar.

El camperol va abaixar la vista preocupat. “Això que diu vostè no es pot fer, oi?”, va preguntar després de rumiar-s’ho durant una llarga estona. “No? I per què no?” “Perquè ells ho sabrien!”

Ells.

El Paraguai és el país de Llatinoamèrica que va patir al segle passat la dictadura més llarga de tot el continent, dirigida amb mà de ferro pel general d’infausta memòria Alfredo Stroessner. Al final d’aquella dictadura, la democràcia es va estrenar aprovant, l’any 1992, una de les Constitucions més progressistes del món, en què l’article 229 diu que els càrrecs de president i de vicepresident són “improrrogables” i no podran ser reelegits “en cap cas”.

La llarga dictadura havia consolidat una classe política en què una minoria de famílies controlen el poder i les riqueses del país, de manera que aquesta prevenció constitucional semblava obligada si el que es volia fer era modificar la situació i avançar cap a una societat democràtica en què els càrrecs públics deixessin de ser els gestors del patrimoni dels poderosos (amb l’exèrcit com una fidel eina de repressió i mort al servei dels terratinents) i s’ocupessin del benestar i del progrés de la població. Un altre dels articles d’aquesta Constitució preveu precisament una reforma agrària, ja que la propietat de la terra agrícola i ramadera recau en una petita oligarquia que representa menys del dos per cent de la població.

Sorprenentment, l’any 2008 un antic bisbe, Fernando Lugo, seguidor de la teologia de l’alliberament, va guanyar les eleccions encapçalant el Frente Guasú -un ampli moviment social- i va apartar del poder el Partido Colorado, la formació que havia governat ininterrompudament durant sis dècades, també com a partit únic durant la dictadura.

El repte del Frente Guasú era, evidentment, fer la reforma agrària. No va poder ser. El negoci de la indústria agrícola de la soja, els cultius a gran escala, s’estava convertint en un nou Eldorado per als grans inversors, nacionals i estrangers, i no només es va frenar el repartiment de terres entre els petits agricultors, sinó que fins i tot l’agricultura monopolista i els cultius transgènics s’han anat apoderant dels territoris que encara no controlava. Aquesta indústria multimilionària, d’altra banda, té al Paraguai el paradís somiat del pitjor capitalisme: gairebé no es necessita mà d’obra, s’exporta en la seva totalitat, paga poquíssims impostos al país i els beneficis de les empreses s’acumulen en paradisos fiscals.

Lugo, doncs, era un entrebanc per a tots plegats, i se’l va destituir abans que acabés el mandat mitjançant el que avui es coneix com un “cop d’estat parlamentari”, en què tota la dreta es va posar d’acord per acusar-lo d’una sèrie de delictes que no es van demostrar mai. El Partido Colorado va tornar al poder l’any 2013, i aquesta vegada el nou president, Horacio Cartes, un traficant de tabac acusat per l’Agència Antidroga dels EUA com un dels principals narcotraficants regionals, va saber encaixar amb els interessos de l’oligarquia local, els nord-americans i els europeus (a la seva presa de possessió hi va anar el rei Felip -aleshores príncep-, i a primera fila es van asseure, de costat, Florentino Pérez i Sandro Rossell, en nom d’una amistat i d’uns negocis dels quals pagaria la pena seguir-ne el fil).

Durant aquests anys Cartes ha vist augmentar el seu patrimoni -especialment en el món de les immobiliàries i la construcció- i no vol deixar el poder. Els que el volen expulsar ho fan pensant, evidentment, en els propis interessos, perquè darrere d’aquesta violència hi ha algunes de les figures històriques dels oligarques de sempre. La novetat -i la paradoxa, perquè és un atac a l’essència d’unes lleis progressistes que ara molesten a tothom-és que el Frente Guasú també vol canviar la Constitució per aconseguir un segon mandat de Fernando Lugo, a qui les enquestes donen una alta intenció de vot. Si tornés Lugo, aleshores potser es parlaria amb més interès del Paraguai, el mateix gran interès que tenim per Veneçuela i pel qual tant ens preocupa la democràcia quan no hi són ells.

stats