18/12/2016

¿Com que la música no deixa res per pensar?

3 min
¿Com que la música no deixa res per pensar?

Per mica que es pensi, és ben curiosa l’opinió que un filòsof tan rellevant com Kant tenia de la música. Quan dibuixa, seguint el costum de l’època, una sistemàtica de les arts, hi posa al capdamunt, com tants altres, la poesia. “El poeta -escriu Kant- promet poc i anuncia només un joc amb idees, però fa una cosa que és digna d’atenció: proporciona, tot jugant, aliment per a l’enteniment i dóna vida als seus conceptes per mitjà de la imaginació”. Precisament per contrast amb la poesia Kant considera la música, incomprensiblement, com la més ínfima de les arts, fins i tot per sota de la jardineria, ja que, si es considera el valor de les diferents arts, com proposa, “segons la cultura que provoquen en l’esperit, i si es pren l’expansió de les facultats que s’ajunten en el judici per al coneixement, aleshores la música, entre les belles arts, ocupa el lloc inferior [...] en la mesura que només juga amb les sensacions”.

Així, dedueix, la música “parla mitjançant sensacions pures, sense conceptes i per això no deixa, com fa la poesia, res per a la reflexió”. Segons Kant, doncs, si la música proporciona plaer, i és indiscutible que en proporciona, és un plaer menor, ja que la fruïció, considera, s’acaba en l’oïda, i no deixa res per al pensament. Tenint en compte que Kant escriu això en els anys que la música de Haydn i Mozart és coneguda i reconeguda, és difícil no pensar si patia alguna patologia auditiva greu o si el problema era, més aviat, simplement, de pura insensibilitat. En qualsevol cas, només trenta anys després Schopenhauer, fent el mateix exercici que Kant, posarà la música tant al capdamunt de les arts que fins i tot, diu, configura un món propi: la música en un costat i tota la resta de les arts en un altre.

En realitat, la música sempre va jugar, en totes les mitologies fundacionals, un important paper civilitzador. En les cultures més diverses, al costat dels grandiloqüents relats que expliquen l’origen del món i de les coses, hi apareix invariablement una vella melodia que és, paradoxalment, l’origen d’una forma de sentir i d’habitar el món profundament humana. Al costat del brogit dels elements, del foc i de les tempestes, aviat se sent una vella tonada, cantada en veu baixa per una veu o emesa, de manera gairebé despreocupada, per una flauta o unes cordes polsades, si no uns ritmes extrets de la percussió sobre les superfícies més inversemblants. Pot ser un déu que dóna la música als humans o un que els sedueix irresistiblement i els fa sentir, per un moment, la il·lusió d’eternitat; pot ser un que paralitza la naturalesa amb l’encant d’una melodia o un que reviu nostàlgicament el record dels que han desaparegut. Pot ser també, simplement, una melodia en la intimitat familiar d’uns braços que bressolen el seu infant, un cant que acompanya el treball de la terra, el ritme d’una dansa festiva o una música amb què una comunitat plora el seu destí fatal. Pot ser també una música que expressi les més secretes esperances i il·lusions, el desig d’una transcendència sempre desconeguda, les pors davant la incertesa del futur o les ferides que hi ha anat escrivint la vida. No hi ha música que no digui res, com no n’hi ha de deslligada de la vida. Què vol dir que no deixa res per al pensament?

Les primeres paraules europees sobre la música, escrites pels pitagòrics en grec, expressaven la profunda sintonia que lliga l’ordre musical amb la perfecció geomètrica dels moviments estel·lars. Nosaltres, tanmateix, sabem que la música no és pas divina, sinó justament la més humana de les arts, perquè mai, per sonar, pot deslligar-se del cos que l’emet.

stats