Pares i mares hem arribat ja al caos esperpèntic a l’hora de fer regals als mestres a final de curs: col·lectes d’euros, ingressos via mòbil i discussions sobre bosses de platja, tovalloles, fulards, penjolls, braçalets, capses de bombons i vals per anar a un spa.

Després de consultar unes quantes mestres jubilades sobre els regals materials que van rebre a final de curs al llarg de més de trenta-cinc anys de professió, només dues (que treballaven juntes) me n’han parlat d’un que recorden amb estima. Els hi portava un pare camioner que transportava fruita. Quan s’acabava l’escola els regalava una bossa amb quatre préssecs, una dotzena d’albercocs i un grapat de cireres boníssimes.

Amb les mestres veteranes parlem de records de l’últim dia de curs. Observo que el tema dels obsequis desapareix ràpid. De seguida, la memòria se’n va per uns altres camins. Una d’elles em parla d’una abraçada d’una mare. Havia sigut un curs difícil. Redreçar alguns aspectes del tarannà de la seva criatura havia comportat certes desavinences i tensions. Al final, tots plegats se’n van sortir i la mestra va entendre que aquella abraçada sense paraules va ser una manera de dir-li que ho havia fet bé i que li donava les gràcies malgrat la desconfiança que li va demostrar quan van començar els problemes.

Una m’explica que l’últim dia de curs sempre demanava als seus alumnes que quan fossin de vacances li enviessin una postal a l’escola. Un any, sabia que el Yeray no ho voldria fer. Tenia moltíssimes dificultats amb la lectoescriptura, se sentia frustrat i les últimes setmanes havia encetat una protesta curiosa: es negava a agafar el llapis per escriure. Quan marxava cap a casa, la mestra li va demanar: “Yeray, si vols, fes un dibuix a la postal. Només posa-hi el teu nom, així sabré que ets tu i que te’n recordes de mi”. No recorda amb què la van obsequiar els pares de la classe aquell mes de juny, però el millor regal de final de curs se’l va trobar al setembre. Entre moltes postals, n’hi havia una des d’un càmping. Hi havia un bungalou dibuixat. I a sota hi posava: “MEA CUEDRO DE TI. YERAY”.

Totes les mestres consultades coincideixen en una cosa: mai han trobat a faltar un regal per part dels pares. En canvi, admeten que sí que han notat l’absència d’un petit gest. Més que un agraïment, potser un comiat sincer. Alguna vegada haurien volgut un “Hem notat que el Pablo s’ho ha passat molt bé aquest curs” en comptes d’un “Apa! I ara tres mesos de vacances!” Els hauria agradat rebre un “A veure si a la Maria l’any que ve li toca una mestra tan fantàstica com aquest any” en lloc d’un “El quadern d’estiu que els hi heu donat és un rotllo!” Haurien preferit un “Gràcies per ajudar tant la Carla” en comptes de “La Carla té unes ganes de perdre’t de vista!”

Què els estem ensenyant als nostres fills? ¿A crear grups de WhatsApp, discutir per un objecte i ingressar tres euros sense ni tan sols saber què han comprat al final? ¿És això demostrar l’estimació a un mestre? Al capdavall, educar també consisteix a saber transmetre l’afecte sincer. Ara que ja ha passat el rotllo del regal, penseu què voleu fer l’any que ve: comprar-li a una mestra l’enèsima bossa de platja o contribuir a fer que, quan es jubili, tingui records sincers i entranyables per explicar de l’últim dia de curs que donin sentit a la seva vocació.