24/12/2016

La música de les nostres vides

3 min
La música de les  nostres vides

Per què la música és tan important en l’educació dels infants i, m’atreviria a dir, en la formació de la identitat de qualsevol persona? Ara fa unes setmanes, el Criatures dedicava un article meravellós a les virtuts educatives de la música, recordant alguns dels seus efectes: la disciplina i el rigor, el pensament abstracte i l’habilitat manual, el sentit del ritme i la melodia, la formació de la sensibilitat estètica, el refinament de la capacitat auditiva, la capacitat de treballar en grup i d’acordar la pròpia veu o la de l’instrument a la dels altres... Totes aquestes virtuts són indiscutibles, com ho és també el seu efecte més enllà de l’aprenentatge estrictament musical, ja que de tot això n’està feta també la vida, en la seva dimensió individual o ètica i en la seva aspiració col·lectiva o política. Perquè en què consisteix una vida madura sinó en aprendre a descobrir la pròpia veu? I en què consisteix la vida en comú sinó en trobar com podem inserir-nos en un món en què ni estem sols ni la nostra veu és l’única?

Tanmateix, més enllà de tots aquests aspectes, n’hi ha un que, al meu entendre, és essencial per a una formació integral de la persona, i poques coses poden ajudar tant a desenvolupar-lo com ho fa l’educació musical. Encara que sigui una imatge, amb alt contingut metafòric, en pocs llocs ho he trobat formulat amb tanta lucidesa com en les paraules del director Wilhelm Furtwängler ( Conversaciones sobre música, Acantilado): “Un jove col·lega em va preguntar un cop què feia amb la mà esquerra mentre dirigia. A mesura que pensava en la resposta, em vaig adonar que, malgrat la meva experiència com a director durant més de vint anys, mai no m’ho havia plantejat. Un comença a pensar en si mateix quan ja no posa en l’obra tota la concentració i l’atenció que exigeix”. És difícil que pensis en tu mateix quan estàs absolutament concentrat, en cos i ànima, en alguna cosa que ve de fora, i que reclama entrega i dedicació, des de tots els registres de la sensibilitat fins a tots els recursos de la intel·ligència, passant pel control de l’emoció o pel recurs a la memòria i la imaginació.

A la seva manera, és el que li va dir Ester Bonal a Antoni Bassas en l’entrevista que l’ARA va publicar el 13 de març del 2016: la música “és una eina per al primer gest mental necessari en l’aprenentatge: l’atenció”. Atenció abocada a alguna cosa que ens ve de fora i que ens mobilitza completament: és exactament això. ¿Com podem pensar en la mà esquerra mentre tot l’ésser està entregat a les exigències i els reptes que planteja una partitura que volem interpretar? Passa també, esclar, en l’acte de la lectura o la contemplació concentrada d’una obra d’art. Però amb la música aquesta atenció, per comparació, és hiperbòlica, exigentíssima. Per això, subscric paraula per paraula el que va dir Bonal: “La música és una eina de construcció massiva. De ciutadania, de valors, de respecte, de cooperació”. I és que els seus efectes desborden per excés, amb una enorme generositat, els efectes estrictament musicals: afecten el tot integral de la vida.

Ho sabem molt bé al nostre país, on la música ha jugat, com a mínim des del segle XIX, un paper fonamental en la socialització i l’educació popular a través de les corals obreres i dels orfeons associatius, de les escoles de música locals i de tantíssimes altres iniciatives, que han hagut de compensar la desídia institucional i secular amb què les administracions educatives han tractat sempre la música. Sabem el que la música, si la practiquem, pot. Per què no la reclamem més en les nostres vides?

stats