CONVERSES SOBRE EL MÓN QUE VE
Diumenge 02/08/2015

Roser Salavert: "Els millors mestres són els que creuen en l’alumne"

Diplomada en magisteri, fa més de trenta anys que és experta en educació als Estats Units. Aprofitant que fa una visita estiuenca al seu país, conversem sobre el futur de l’escola i les missions dels mestres

Carles Capdevila
13 min

“SÓC UNA EDUCADORA QUE FA MOLTS ANYS QUE TREBALLA en aquest camp, on se n’aprèn cada dia”. Així es defineix la catalana Roser Salavert, que fa més de trenta anys que és experta en educació als Estats Units. Aprofitant que fa una visita estiuenca al seu país, conversem sobre el futur de l’escola i les missions dels mestres.

Treballes en innovació, des de la universitat però trepitjant escoles novaiorqueses.

Ja fa tres anys que treballo als jesuïtes de la Universitat de Fordham, en un projecte amb el departament d’Ensenyament de l’estat de Nova York per millorar aquelles escoles que, a causa del percentatge de població que tenen -moltes vegades immigrada, amb una situació social i econòmica feble-, tenen dificultats per avançar i progressar de manera sostinguda.

Com es fa aquesta feina?

Com si fossis el metge. Vas allà i estudies tota l’escola, busques els símptomes. Sempre busco, per començar, el que fan bé. I cal ajudar-los a buscar uns objectius clars, que després són compartits, i buscar la manera que vagin avançant dintre del que ells ja s’havien plantejat. No es tracta de tenir èxit el primer mes, ni el segon -tot i que a vegades passa-, sinó que l’èxit escolar sostingut és a llarg termini. El que cal és la transformació interna. I a això és al que em dedico: a ajudar que es coneguin, es transformin i siguin capaços de continuar sense la feina externa d’algú que els digui què han de fer.

¿Ho fas a través de la direcció del centre o amb tots els mestres?

És una bona pregunta, perquè has de veure per on començar. El director del centre i l’equip directiu, a vegades, poden ser part del problema i no part de la solució. Miro de conèixer la globalitat. I podria ser que un mestre que estigués callat fos qui fa la millor feina, o podria ser que els que tinguin una bona proposta per fer siguin un grup de pares o d’alumnes.

Els alumnes saben detectar què cal millorar?

Els pots fer la pregunta. Si veus que no van a classe, o arriben tard a primera hora del dia, perquè allà comencen a les vuit del matí, i els preguntes “Per què arribes tard?”, a vegades alguns tenen respostes que són molt vàlides. Uns han acompanyat els germans petits a altres escoles, o tenen feines fora de casa. A vegades és perquè és l’assignatura més avorrida. Els alumnes poden ser molt directes, i aquí comença el diàleg.

L’escola és avorrida?

Per a un nano de tretze o catorze anys tot és avorrit. L’has d’estimular intel·lectualment, aquesta és la qüestió.

L’escola s’ha d’adaptar al món?

La funció de l’escola és formar persones que contribueixin a la societat. Ha d’estar vinculada a la societat. Perquè, si formem persones que no estiguin contribuint a la societat, una societat que canvia cada dia, és on em formulo què és l’educació. I des d’aquest punt de vista, l’educació en aquests moments ha de partir de l’aprenentatge i no de l’ensenyament.

Hem d’ensenyar a aprendre?

Quan no teníem accés a Google ni a res de tot això, el mestre tenia l’obligació de transmetre informació d’una manera acurada. Tenia sentit que presentés la informació, l’alumne escoltés i hi hagués unes proves per veure si havia accedit a aquella informació exacta d’una manera correcta. Perquè era la informació que necessitaria després per contribuir a la societat i a l’economia de la societat. Ara aquesta no és la qüestió. És al revés. El mestre ha de ser un gran expert. No ha de ser capaç de saber aquella informació limitada que hagi de transmetre i prou, sinó que també ha de tenir un ventall de coneixements per saber què és rellevant, què és irrellevant, què cal aprendre en aquests moments i per què. Com a alumne, el que s’ha de saber són les competències bàsiques: analitzar, saber fer síntesi d’informació, saber ser crític amb el que veus i saber posar informació en diferents llocs i fonts de manera coherent. I el mestre, com a expert, ha d’aplicar-ho tota l’estona, perquè si no la seva lliçó no tindrà ni cap ni peus.

Per tant, els mestres han de canviar molt.

Els mestres han d’aplicar el que en diem aprendre per aprendre. Han de ser apassionats pel que ensenyen, siguin matemàtiques, socials, llengua, literatura o poesia. I han d’estar oberts a totes les possibilitats. Veure què es diu d’aquesta poesia a través d’internet, quina és la visió de la història d’Espanya si miren aquesta font o una altra, valorar quina trien o si les presenten totes dues i fan un debat, o si presenten als alumnes només la seva visió.

Ha de ser més creatiu.

El mestre ha de saber com fer preguntes, i l’alumne ha de saber no tan sols com contestar-les sinó també com fer-les a algú altre. Has de saber com preguntar i com respondre. Si li dic a l’alumne “identifica i explica”, aquests dos verbs combinats aprofundeixen en el coneixement. Les preguntes que el mestre ha de saber fer, encara que no en tingui ni idea de l’assignatura, serien “Explica’m per què has fet això així”. I “A través de l’explicació, em pots donar algun exemple aplicat?” És a dir, s’ha de saber identificar, explicar, aplicar, i després anar al punt creatiu: “I si et trobessis en aquesta situació, ¿com hi respondries?” Aquesta és la manera d’ensenyar d’avui.

Els mestres han de ser més humils i flexibles.

Jo agafaria un grup de mestres de llengua que estan ensenyant una literatura específica i els preguntaria: “Quina és la novel·la que esteu ensenyant ara?” -i que han ensenyat durant deu anys, perquè són els mateixos llibres-, i dirien tal. Doncs els diria que es trobessin tots i debatessin sobre el llibre, que aprofundissin en aquella matèria, en lloc de dir quin és el títol, quins són els personatges principals, per què passa això... En el moment de tornar-se a llegir el llibre arribarien a un segon nivell. Si fas això els mestres disfruten. I són experts ells mateixos, aprenen per aprendre. I això és el millor tipus d’entrenament. Ho és tot.

Tots recordem un mestre que ens va marcar.

Ara et faré jo la pregunta: per què recordes aquest mestre?

Era un apassionat de la filosofia. I transmetia un entusiasme encomanadís.

¿I aleshores vas començar a estudiar filosofia i era la cosa més fàcil del món? ¿O t’hi vas haver de dedicar més?

No, no era fàcil.

És a dir que el mestre que recordes és el que exigeix. És el que veu potencial en tu i et posa algun repte que d’alguna manera pots definir. Aquest tipus de repte és el que planteja el bon mestre. Penso que tots els mestres, com a professionals de l’ensenyament, poden ser molt bons. Ara, si fas de mestre perquè no has trobat res més, és igual que el que fa de periodista i no li agrada.

Ha de ser vocacional?

Tant com el periodista i l’artista han de ser vocacionals. La vocació es porta a dintre però va d’alguna manera lligada a un exterior, a un context i a unes circumstàncies que t’hi porten i et motiven. Jo mateixa no tenia per què haver sigut mestra. Recordo que de petita volia ser química, com el meu pare. I aquell estiu em vaig trobar que hi havia poques noies allà a la facultat, i li vaig dir a la meva mare: “I si faig de mestra?”

És més un artesà o un artista, un mestre?

És una molt bona pregunta, i et donaré una resposta llarga. Tots hem estudiat molt l’obra de Richard Elmore, que és a Harvard i ha fet molt treball de camp en transformació de centres i d’escoles. El seus paràmetres són que per arribar a transformar un centre no es comença convencent ningú. Es comença aprenent tècniques. Un cop domines la tècnica pots fer més. És a dir, que la tècnica és el que després porta uns resultats immediats que són satisfactoris. I si després tens centres amb un grup impulsor i innovador que faci recerca de coses interessants que poden sortir bé, i d’aquest èxit se’n comença a parlar, i es busca quins n’han sigut els elements essencials, es passa no només a tenir una tècnica sinó també a tenir una motivació per fer-ho. I quan això es porta a nivell sistemàtic, és quan ja transformes un centre.

La innovació requereix una avaluació permanent del que està passant.

Naturalment.

¿Notes resistència dels mestres a ser avaluats?

A Catalunya i altres llocs hi ha una situació que és una mica original, en el sentit que l’avaluació del professorat no la fa la gent que viu el centre. Normalment vénen uns inspectors de fora. Entenc el mestre que diu que per què li ha de venir un senyor de fora que no el coneix de res. L’avaluació del mestre com a professional de l’ensenyament la fa un mateix i la fan els alumnes, encara que no t’ho pensis. Si no et vénen a classe o no et fan els deures, o si no els agrades, o no es porten bé, t’estan posant nota.

Quin lideratge ha d’exercir un director de centre?

Ha de tenir una sèrie de coneixements de gestió. Aquí es va donar més autonomia als centres, però no pot ser que un que faci de director també hagi de donar classe. I la seva funció no és només assegurar que el pressupost estigui distribuït d’una manera correcta, que els alumnes vinguin a classe i que els professors funcionin.

¿El mestre ha de fingir per donar confiança a tots els alumnes?

Jo en dic tècnica, d’això. Els mestres han de tenir expectatives altes per a tothom. Però llavors hi ha mestres que diuen: “Impossible. Aquest nano no arribarà a fer mai res”. I estic d’acord que no cal convèncer aquest mestre. Que pensi el que vulgui, però en el moment que doni classe, que mostri expectatives altes per a tothom. I ja està.

Fes sentir a l’alumne que té opcions, no?

I posa estratègies que l’ajudin, i els recursos necessaris perquè vagi aprenent. A vegades en dic el sistema GPS. ¿Per on passaràs fins que arribin allà?

¿Els millors mestres que has conegut tenen trets comuns?

El tret comú que tenen tots ells és que creuen en l’alumne. Creuen que l’alumne pot aprendre. És el mestre que hi veu més enllà del dia a dia. Ara, si un és més callat, o si un és més teatral, això ja són maneres de demostrar i maneres de fer. Jo no salto i ballo a classe, però considero que potser sóc eficient.

El mestre està obligat a ser optimista?

Si tens expectatives altes has de ser optimista. Treballo molt en instituts on tenen alumnes que ja tenen quinze o setze anys i que, per la raó que sigui, no han pogut anar a escola de manera formal. És a dir, que són alumnes amb un potencial alt però amb un nivell acadèmic baix. Has de ser optimista perquè puguin arribar a realitzar-se.

Les avaluacions estil PISA hi ha gent que les qüestiona perquè condicionen massa la manera com s’ensenya, per superar les proves.

Normalment són preguntes que van molt més enllà de la memorització. Són preguntes que no pots ensenyar a classe. El que pots ensenyar a classe és el que dèiem abans, les competències bàsiques, les habilitats que et calen per poder fer aquest tipus de feina. El treball competencial és molt diferent del tipus de proves que es feien abans, que eren per barems de percentatges i es basaven en la memorització. Els exàmens PISA no es poden ensenyar.

¿Tu creus que les competències són avaluables de manera objectiva i metòdica?

Les competències són avaluables i haurien de ser avaluables. Quan es tracta de les competències bàsiques no competeixes amb els teus companys, com passava amb l’avaluació tradicional, on un percentatge d’alumnes passava les proves i l’altre no. No ets part d’una avaluació de grup, ets part d’una avaluació personal. Per això les competències són molt importants i són bàsiques. Crec que PISA està fent una bona feina. L’any 2014 la mitjana d’hores que els països de l’OCDE dedicaven a l’escolarització obligatòria eren 7.470 o una cosa així. Espanya és un dels països que hi dediquen unes 8.000 hores. És a dir, que està per sobre de la mitjana. Després hi ha una altra estadística on es diu quin és el nivell de competència de tota aquesta gent, i Espanya està cap als últims llocs. Hi dediquem moltes hores però el resultat no és tan alt com podria ser. I aquesta és una de les preguntes que faig quan parlo amb educadors d’aquí, en el sentit de com fem servir el temps. ¿És perquè encara som en l’època de la transmissió de coneixements? ¿És perquè es té por d’aquest tipus d’avaluació on l’alumne ha d’aplicar aquests coneixements competencials, com són haver d’analitzar i ser crític, i no haver de memoritzar?

Què faries amb els horaris escolars?

Això ja és una cosa de context. Vull dir que si els pares i mares han de treballar fins a les nou del vespre i han d’anar a casa al migdia, té sentit que l’escola tingui uns horaris similars. Si els pares i mares treballen fins a les tres de la tarda, no té sentit que el nen treballi fins a les sis. Això ja és una cosa més general. El que és molt i molt important és com fem servir el temps. Com fas servir les moltes o poques hores que tens l’alumne davant teu a l’aula.

I dels deures què en penses?

Exactament el mateix. Hi ha molts mestres que diuen “No, això ho fas a casa”. Els deures han de ser de reforç, han de ser de disfrutar, del que en diem estendre coneixements. Però no poden ser per compensar el que no s’ha fet a l’aula.

Els vídeos tutorials poden ajudar molt, per exemple.

Sí, el blended learning, l’aprenentatge mixt, és molt interessant. He vist mestres que el fan servir molt eficientment. Mira, he conegut un mestre de ciències al districte 4 de Manhattan. Fa minivídeos, videoclips de dos o tres minuts que són els conceptes més importants d’aquells coneixements científics. Ell sap que a la seva aula molts alumnes estan pensant en altres coses. I aquests videoclips són el que els demana que mirin a casa. Però ell ha tingut molta feina fent-se vídeos d’ell mateix de coses que vol que aprenguin. Domina la tècnica, sap el que vol, i els diu que ho mirin a casa. I llavors, quan arriben al matí, el que veig és que els alumnes treballen individualment o en parelles a partir del que han après a casa. I funciona perquè sap el que vol i ha preparat les lliçons d’aquesta manera. No funciona si dic: “Agafeu un vídeo, mireu-lo i ja ho explicarem”.

Cal entendre que la tecnologia és només un mitjà.

Visito força escoles, i una de les meves feines és avaluar certes coses. I és interessant veure quin ús se’n fa, d’aquestes pissarres digitals. He vist molts mestres que les fan servir com si fossin una pissarra normal. La tecnologia és fonamental i és boníssima si saps com fer-la servir. Però primer l’has de conèixer. I una manera bona és treballar en equip. Els mestres que treballen en equip, ara en diem comunitats professionals d’aprenentatge, s’ho passen bé, aprenen, disfruten i després ho apliquen. I llavors funciona.

Es tracta de compartir bones pràctiques.

Tu sol no ho pots saber tot. Una altra cosa que es procura que facin els mestres i professors és visitar aules de companys. Els mestres sempre tenen unes hores lliures de planificació. Els bons centres, durant aquestes hores, proposen visitar altres classes. I no hi vas a criticar. Hi vas a buscar idees i veure com ho pots fer servir, i a establir un diàleg. És la manera de crear una autoavaluació interna, de crear força interior, de crear aquests nuclis. Hi ha escoles que passi el que passi exteriorment segueixen funcionant. I són aquelles que són crítiques amb el que fan, que saben com ho fan i on han anat treballant tots junts.

¿S’innova més en escoles amb dificultats, perquè s’han d’arriscar més?

A les escoles de Nova York el curs 2003-2004 es va imposar la innovació. Per posar-ne un exemple, en una de les escoles on treballo hi va haver violència fa un any. Els alumnes conflictius es passaven molta estona amb els psicòlegs, però a l’aula no s’entenien. Vam triar deu nens dels més conflictius però amb més potencial. Aquests eren el nostre grup diana. I treballant amb aquests nens a final de curs es van trobar una sèrie d’estratègies perquè els nanos volguessin anar a classe. El que hem aconseguit a final de curs és que creïn la cançó de l’escola. Aquests alumnes tenien una autoestima molt baixa i han sigut els líders a l’hora de crear la cançó de l’escola. Sembla poca cosa, però és una cosa innovadora que té molta força i que seguirà l’any que ve. Aquests són els petits enfocaments amb què una escola que ja ho tenia tot perdut va dir “Mira, comencem per aquí”.

La pobresa és el gran problema.

És el factor més important, és un problema extrem, i, com a mestre, no el pots resoldre. Pots fer moltes coses però no el pots resoldre. Com a escola el pots aturar però no el pots resoldre. No pot ser l’escola la que doni feina als pares, no pot ser l’escola la que substitueixi una família poc estructurada, d’aquestes que n’hi ha força i són transitòries, que no tenen casa. Treballem amb moltes escoles amb famílies amb aquests problemes. ¿I com t’ho fas? L’única manera que conec i que funciona és, si es fa bé, crear el que en dic escoles comprensives, comprehensive schools. Són escoles on estan en coordinació amb els serveis socials d’aquell entorn. Escoles on tenen una aula que els sobra i hi va un dentista un cop a la setmana. O una altra aula que els sobrava i hi va l’agència social i ofereix unes hores perquè els pares hi puguin anar. És a dir, que fan servir l’entorn escolar o l’edifici escolar per a funcions que d’una altra manera no es podrien portar a terme. Aquestes escoles, que allà anomenen community schools, són una de les prioritats de Nova York, perquè allà hi ha molts casos de pobresa, i els mestres no ho podem solucionar. Però sí que pots ser part de la solució si treballes amb un conjunt d’agències, hospitals, agències socials i d’altres que potser tenen les seves oficines, però els pares no hi van.

Si quedem d’aquí deu anys, ¿les escoles seran molt diferents de com són ara?

A Catalunya hi ha molt coneixement. Els catalans som gent amb recursos i innovadora. En el moment que poses tot aquest coneixement en objectius concrets pots fer-ho. D’aquí deu anys, a les escoles on entenen l’èxit sostingut, tot dependrà d’ells. No depèn tant de recursos externs de fora -que ajuden, però no tant-. Peter Senge treballa amb learning organizations, organitzacions que aprenen. Les escoles han d’aprendre que l’important no és si han estat 25 minuts davant d’aquesta pantalla digital, sinó la coherència entre els membres de l’equip, i el lideratge i la participació de l’alumne. Cal saber avaluar el que tens, saber tirar endavant i tenir objectius clars.

El perfil

És diplomada en magisteri, màster en psicolingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctora en gestió educativa i tecnologia per la Universitat d’Amherst (Massachusetts). Des del 1981 desenvolupa la seva carrera professional als Estats Units, i actualment treballa a la Universitat de Fordham per a projectes amb l’estat de Nova York.

Ha sigut inspectora de programes d’educació bilingüe al departament d’Educació de Massachusetts; coordinadora del projecte Computer Equity Project, adreçat a fomentar l’interès per les matemàtiques i la tecnologia entre les noies de secundària; directora editorial de Scholastic, i directora executiva de Millora de l’Ensenyament i la Formació del Professorat en un districte de Nova York.

stats