La guerra a Colòmbia s’ha acabat. L’acord de pau entre la guerrilla de les FARC i el govern posa fi a 52 anys d’un conflicte armat que ha deixat més de set milions de víctimes. El grup insurgent d’inspiració marxista que estava alçat en armes des del 1964 deixarà d’existir per reconvertir-se en un moviment polític i uns 8.000 guerrillers abandonaran les selves colombianes per sempre. L’ Ara Diumenge ha estat en un campament de la guerrilla i ha compartit amb alguns dels seus combatents les pors, els somnis i les esperances davant d’aquesta nova etapa.

A les selves i sabanes de la zona del Yarí s’han acabat els bombardejos i les emboscades. Situada entre els departaments colombians del Meta i del Caquetá, tota aquesta regió del centre del país és un dels bastions històrics de la guerrilla i, per tant, un dels grans camps de batalla que va tenir la confrontació contra la insurgència. L’expresident Álvaro Uribe va impulsar aquí l’anomenat pla Patriota, una ofensiva continuada de gairebé nou anys en la qual es van desplegar 16.000 militars per fer front al Bloc Oriental de les FARC, conegut avui com a Jorge Briceño i considerat el més nombrós de l’organització insurgent.

Aquí s’han viscut també els segrestos massius, inclòs el de l’excandidata presidencial Íngrid Betancourt, la destrucció de pobles sencers, l’auge i declivi de la coca, el fracàs d’un procés de pau com el del Caguán, de l’any 2002, o la caiguda en combat de Jorge Briceño, àlies el Mono Jojoy, màxim cap del Bloc Oriental. En els seus cementiris hi abunden els cossos sense identificar que donen fe dels nivells de cruesa a què ha arribat la guerra en aquestes terres.

Arribar a un campament d’un dels fronts del Bloc Oriental té les seves dificultats. Des del municipi de San Vicente del Caguán, després de quatre hores de viatge per una malmesa carretera, s’arriba a una de les fronteres invisibles a partir de la qual comença a emergir el territori FARC. Enrere queda un control militar i un camí en el qual, a mesura que s’avança, la presència de l’estat es va fent més difusa. El viatge prossegueix per via fluvial remuntant un riu durant unes hores més. I allà, riu amunt i selva endins, apareix una petita ciutadella de fusta on uns 80 guerrillers i unes 60 guerrilleres celebren els acords de pau i el final de la guerra.

El campament ja fa un mes que és al mateix lloc, cosa impensable en altres èpoques, però la vida aquí continua sent un món a part. Amb certa distensió, la disciplina militar no abaixa la guàrdia i les rutines i activitats diàries no s’alteren. Els guerrillers formen, es reuneixen per esquadres, discuteixen els acords de pau, netegen les seves armes i les seves botes cada dia, estudien, llegeixen, fan guàrdia i prenen tinto (cafè) al matí i un bany a la tarda. Com han fet sempre. El dia comença a les 4.50 del matí i s’acaba a les sis de la tarda, quan tot just deixa d’entrar llum a l’espessa selva. Viuen al ritme del sol. A aquesta hora tots es retiren a dormir a les seves caletas, les habitacions guerrilleres amb llits fets de fusta i coberts de fulles de palma.

El rebost és ple. Els guerrillers mengen bé, encara que no segueixen un dieta gaire variada. Gairebé sempre fesols, arròs amb carn i caldo de peix. Esporàdicament fan pastissos, tenen forn de llenya i crien els seus propis porcs i gallines. Cada vuit dies hi ha dotació d’un paquet de cigarrets i d’una bossa de caramels per als que no fumen. Els diumenges descansen. En el dia de festa juguen a voleibol, assagen danses i teatre, escolten música o miren pel·lícules.

Els guerrillers no han tingut infància

Al campament no hi ha menors, però bona part dels combatents va arribar a les files rebels sent nen o nena. Seduïts per la vida revolucionària, van veure en la insurrecció un refugi per protegir-se que va acabar sent la seva llar, la seva família i la seva escola. Amb tot, sobre la guerrilla pesa sempre l’acusació de reclutament forçat de menors que els combatents neguen. En qualsevol cas, un cop dins ja no hi havia marxa enrere ni possibilitat d’anar-se’n. El compromís amb la causa era pràcticament de per vida. La deserció podia castigar-se molt durament en un consell de guerra.

María Nariño és una de les que van ingressar a les FARC amb 12 anys i van començar a carregar un fusell amb 14. Avui, superada la trentena, reconeix que en aquella edat potser hauria d’haver estat jugant, però tampoc ho va trobar a faltar. “Aquí gairebé tots som fills de camperols i des de molt petits ens va tocar anar a treballar. Jo ho vaig fer amb set anys per ajudar a casa. Recordo que em vaig guanyar una bicicleta a l’escola per cantar, però la meva germana va emmalaltir i per poder comprar la medicina vam haver de vendre-la. Per això crec que aquí a la guerrilla ens agrada tant jugar i fer broma, perquè hi ha molt pocs guerrillers que hagin tingut infància”.

Aviat tots diran adéu a la seva vida com a guerrillers, abandonaran la selva on han viscut tant de temps i començaran el seu trànsit cap a la vida civil. Però abans de fer-ho s’ha de posar encara la cirereta als acords firmats. Primer haurà sigut el torn de les mateixes FARC a la seva X Conferència Guerrillera per ratificar els acords, acceptar l’entrega d’armes i aprovar la seva transformació en partit polític. Després, demà mateix, dia 26, la guerrilla i el govern oficialitzaran a Cartagena de Indias la firma de la pau davant del món. No obstant això, l’última paraula la tindrà la població, que haurà de decidir si aprova o no els acords de l’Havana en el plebiscit convocat per al 2 d’octubre. Si guanya el sí començarà el dia D a partir del qual tots els fronts guerrillers començaran a baixar cap a les 23 zones de concentració establertes en diferents llocs del país. Els combatents s’estaran allà per un període de sis mesos. En aquest temps han d’anar lliurant les armes a les Nacions Unides, la institució encarregada de verificar tot el procés.

La vida després de la guerra

Cap guerriller té clar com serà el futur un cop deixin les armes. Confien que els seus dirigents continuaran vetllant per ells i així sembla que serà. “Sempre estarem units i ara tindrem un partit i unes directrius que ens ajudaran a tirar endavant. Hi haurà oportunitats de feina i de formació”, diu convençuda la guerrillera Camila López.

Canviar el xip no serà fàcil. Els guerrillers rasos mai han tingut sou ni diners propis a la butxaca. La guerrilla els pagava totes les coses bàsiques. Han teixit les seves vides en col·lectiu i no poden imaginar-se encara res que sigui diferent. Estan convençuts que seguiran junts i la idea de tenir una vida individual no entra en els seus plans. No mostren gaire entusiasme amb la possibilitat de poder formar una família i tenir fills. Tampoc expressen una emoció especial per retrobar-se amb els seus familiars. El seu amor a la revolució està per sobre de tot. “L’objectiu seguirà sent prendre el poder per transformar el país. El revolucionari es traça aquesta meta i les altres coses són importants però secundàries. Un no pot dir que fins aquí he sigut revolucionari perquè s’ha firmat el procés de pau. La lluita continua, però sense armes”, argumenta Camila López.

Només alguns s’atreveixen a expressar somnis o desitjos personals. La Rubi ho fa. Diu que li agradaria aprendre a tocar algun instrument musical. També la Yurani, a qui li encantaria conèixer Espanya, i la Damaris, que somia a poder veure el mar, o el William, que voldria ser ballarí de salsa.

Certament, els acords de pau parlen del full de ruta per a la reincorporació dels combatents a la vida civil amb un enfocament col·lectiu i amb arrelament territorial. Cadascun dels guerrillers desmobilitzats rebrà 8 milions de pesos, uns 2.700 euros, per invertir en un projecte productiu individual o col·lectiu. També tindran un subsidi de poc més de 200 euros mensuals durant dos anys. Si segueixen la ruta de reintegració que ja existeix a Colòmbia, la persona rebrà altres incentius, especialment si estudia. Així mateix estaran afiliats a la Seguretat Social de l’estat.

Pocs insurgents sospiten que a fora els espera un cert rebuig i l’hostilitat de part de la societat colombiana, sempre molt polaritzada. “Tenim ganes que se’ns conegui de veritat per desmentir la quantitat de mentides que s’han dit de nosaltres. Som éssers humans sensibles que tenim cor, que ens enamorem, que riem, que sabem estimar i que lluitem pel benestar de tots”, diu la guerrillera Damaris. Del que té més por el guerriller Fabio Gómez és que els matin, igual com va passar amb la quasi totalitat dels líders i membres de la Unió Patriòtica, el partit d’esquerres sorgit el 1985 després de la desmobilització de diversos grups guerrillers.

Per a Paula Saénz, deixar l’arma serà difícil. “Ha sigut un orgull ser de les FARC. Han passat molts governs i no han pogut derrotar-nos. Seguim aquí i ara no és que el president Santos hagi dit «Fem la pau i us donem un petit espai». Hem sigut nosaltres els que ens hem guanyat aquest espai i ells no han sigut capaços de derrotar-nos militarment, i políticament tampoc, perquè les nostres condicions són polítiques”, assenyala aquesta insurgent, que va entrar a la guerrilla amb 14 anys i ja n’hi porta 12.

Sense les FARC no hi ha paradís

S’atribueix a les FARC haver destruït alguns pobles sencers, segrestar gairebé 3.000 persones, haver traficat en drogues (tenen oberts nombrosos processos per narcotràfic) i reclutar milers de nens i nenes. No obstant, a excepció dels alts comandaments, tots els guerrillers rasos seran amnistiats i no hauran de passar per un tribunal. Sí que ho faran els seus caps, igual com els comandaments militars i fins i tot els civils considerats responsables de crims atroços i de lesa humanitat, com ara segrest, massacres o violació, entre d’altres. Les penes dependran de com i quan confessin els seus crims.

Amb la desaparició de les FARC, queda molt per fer a Colòmbia. La implementació dels acords serà complexa, Sense guerrilla, el país no es convertirà en un paradís de la nit al dia. El final de la guerra no implica el final de la violència a Colòmbia. Contràriament al que la gent creu, les FARC representaven només un 20% del total de la violència que s’exerceix en un país ple de molts altres actors armats fora de la llei, com les bandes criminals hereves dels grups paramilitars o la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), formada per uns 2.000 combatents i amb la qual el govern fa temps que intenta negociar sense èxit.

I la pau, diuen a Colòmbia, mai serà completa fins que no se superin les causes que precisament van donar origen al conflicte armat. Colòmbia continua sent avui un dels països amb més desigualtat del món, on la falta d’ocupació i oportunitats, la corrupció i la injustícia social arriben a nivells intolerables. “La Colòmbia a què arribarem és molt més injusta que la que existia quan vam néixer com a FARC el 1964”, assegura Andrés París, cap d’alt rang de la guerrilla.

260.000 morts, 60.000 desapareguts

Al davant el país hi té un altre gran repte: reparar les gairebé 8 milions de víctimes que ha deixat el conflicte per la confrontació entre guerilla, paramilitars i exèrcit. Les víctimes han sigut precisament al centre dels acords de pau i tant la guerrilla com el govern van tenir en compte el seu dret a la veritat, a la justícia i a ser reparades. I és que el país tot just comença a despertar-se de l’horror del que ha sigut aquesta guerra, que ha causat més de 260.000 morts, sis milions de desplaçats, uns 60.000 desapareguts i mig milió de dones víctimes d’abusos sexuals, entre moltes altres formes de violència.

En la memòria queden centenars d’històries que recorden la tragèdia viscuda. El pare Antún Ramos, de la diòcesi de Quibdó, a la regió del Chocó, mai oblidarà aquell 2 maig de l’any 2002 en què un projectil llançat per les FARC va caure a l’altar de la seva església i va matar 79 persones que s’hi havien refugiat per protegir-se dels combats entre la guerrilla i els paramilitars. En la seva majoria van ser dones i nens. Les FARC ja han demanat perdó públicament a les víctimes per aquesta massacre.

Igualment, amb l’acord de pau, les FARC deixaran de col·locar mines antipersona i diran on són els camps minats perquè puguin ser netejats. Per a Yerson Fabián Castellanos, ja és massa tard. Ell va ser un dels més de 1.100 nens i nenes que han patit la tragèdia de trepitjar una d’aquestes mines a Colòmbia. Tenia 10 anys i aquell dia caminava amb la mare pels voltants de casa seva. “Vaig sentir com una ona expansiva i una explosió que em va deixar atordit. La mare es va adonar que em faltava una bota i va començar a plorar. «Què passa?», li vaig preguntar. «Fill, has perdut la cama», em va dir plorant. Em vaig posar també a plorar. Vaig plorar, vaig cridar, insultar...”, recorda el Yerson.

L’exèrcit tampoc està exempt de crims flagrants i violacions dels drets humans. El més escandalós ha sigut el dels anomenats falsos positius, amb centenars de militars investigats, alguns ja jutjats i empresonats. És difícil trobar una història tan perversa com la que els va passar a catorze joves de Soacha, un municipi dels suburbis de Bogotà. A tots se’ls van endur l’any 2008 al nord del país amb falses promeses de feina. Un cop allà van ser executats i l’exèrcit els va presentar com a guerrillers morts en combat per poder cobrar així els incentius econòmics estipulats per les forces armades per cada baixa enemiga.

Però no van tenir en compte que les seves mares no només no es quedarien quietes i callades, sinó que descobririen que la mort dels seus fills era només la punta de l’iceberg d’una macabra i sistemàtica pràctica instaurada entre alguns comandaments militars. “El meu fill Fair Leonardo Porras era un nen en un cos d’adult. Tenia una discapacitat psíquica reconeguda i mai va ser capaç d’aprendre a llegir ni a escriure. Quan vaig recuperar el seu cos en una fossa comuna, l’autoritat em va trucar i em va dir que el meu fill era un cap de les FARC. Imagineu-vos”, explica Luz Marina Bernal, una de les líders del col·lectiu de Mares de Soacha.

Amb diferència, els més sanguinaris en aquest conflicte armat han sigut els paramilitars, actuant en moltes ocasions en connivència amb el mateix estat. Les massacres perpetrades per aquests grups, nascuts a l’empara d’empresaris i polítics per combatre la guerrilla, són una de les cares més tenebroses d’aquesta guerra. El poble d’El Salado, a tres hores de la turística Cartagena de Indias, en va viure una de les més terribles fa 16 anys. “Uns 450 paramilitars van entrar al poble i ens van treure a tots a la plaça acusant-nos de guerrillers. Com en una ruleta, van començar a assassinar persones per sorteig i celebraven cada mort com una festa tocant els tambors que havien agafat de la Casa de la Cultura. Van matar 28 persones, 17 davant de tot el poble”, rememora Gladys Posada, present a la massacre.

Colòmbia és un país on aniquilar qui pensa diferent ha sigut el més normal del món. Per això, malgrat les garanties de seguretat previstes als acords de pau per als excombatents de les FARC, la por d’alguns guerrillers a ser assassinats un cop es desmobilitzin no és infundada. Ho sap bé María José Pizarro, filla del mític líder guerriller de l’M19 Carlos Pizarro, assassinat el 1990, només 45 dies després de deixar les armes i firmar la pau i sent ja candidat presidencial.

Per a la María José , el que va passar amb el seu pare, així com amb els líders de la Unió Patriòtica, no ha de passar amb la guerrilla de les FARC un cop es converteixin en partit polític. La filla de Pizarro feia anys que somiava amb la firma dels acords de pau i poder repensar un país diferent: “El que vull és un país on hi capiguem tots i on tots puguem construir i incidir. El que vull és un país per on es pugui viatjar i trobar-se gent digna i feliç, no gent violentada i maltractada. El que vull és un país amb una distribució més equitativa de la terra que respecti els seus camperols. Vull un país divers, no vull que desaparegui l’altre. No vull que siguem homogenis. Vull que puguem parlar i arribar a acords. El que no vull són més històries enredades amb la guerra”.