L'home ha tingut una relació equívoca amb els ocells: d’admiració, de temor, d’una certa enveja cap a l’animal que encarnava el somni volador de l’ésser humà. Sovint la inquietud dominava les altres sensacions, com va demostrar magistralment Alfred Hitchcock a la pel·lícula Els ocells. Paral·lelament totes les mitologies recullen el caràcter sagrat de certs ocells, missatgers dels déus, intermediaris entre el món de la terra i el del cel. Les ales formen part de la naturalesa dels àngels, si bé és veritat que també contribueixen a l’eclosió de criatures monstruoses, com ara l’esfinx. Hi ha una ambivalència essencial amb l’apropiació humana de la imatge de l’ocell.

Una de les figures simbòliques que prefereixo és la de l’ocell com a guaita de les ciutats. De fet, ja la literatura antiga incorpora els ocells immortals, o gairebé immortals, que de segle en segle, generació darrere generació, tutelen, des dels seus privilegiats miradors, la vida dels homes. Aquesta imatge ressorgeix cíclicament a la literatura i també a la pintura. Sobretot referida als falcons i a les gavines. Els ulls d’aquestes aus representen el doble poder de la mirada cap al cel i cap a la terra.

Ho expressa molt bé Alberto Savinio en l’oli del 1930 Guardians de les estrelles, guardians del port. Alberto Savinio, pseudònim d’Andrea de Chirico, va ser un artista total: músic, escriptor, pintor. En els diversos vessants va desenvolupar una poètica simbòlica que evocava la metamorfosi dels éssers i dels objectes. Els somnis eren importants perquè eren les portes que conduïen als mites, i els mites eren decisius perquè eren els territoris on el temps es dissolia, barrejant-se el present amb el passat i amb el futur. El mite, segons Alberto Savinio, ens fa en certa manera eterns, i és el joc d’aquesta eternitat el que vigilen, entre cel i terra, entre ciutat i mar, els guardians del port, els guardians de les estrelles.