REPORTATGE
Diumenge 25/06/2017

Els germans que mai van deixar de comptar ovelles

Cada primavera els germans Salabura recorren les Pitiüses xollant ovelles. En passen fins a 5.000 per les seves mans i el seu secret és el Tally Hi, una tècnica importada d’Austràlia. Sense voler-ho, són el testimoni del descens gradual del bestiar oví en l’última dècada

Text i fotos: EVA PAREY
6 min
Els germans que mai van deixar de comptar ovelles

Veient-les pastar afablement pel camp, podria semblar que a les ovelles no els afecten les preocupacions dels eivissencs al mes de juny: ni la massificació turística, ni l’increment de trànsit, ni la sobreocupació d’apartaments. A aquestes altures de la primavera, la llana sobra, fa molta calor i la visita dels esquiladors es rep amb alleujament. Els germans Salabura, procedents d’una zona rural del nord-oest de Polònia a prop de Kaliningrad, van recalar a les illes Pitiüses l’any 2007. Especialistes en l’art de la xolla, el seu ofici i la modernització dels temps han transformat la pràctica tradicional de la casa pagesa pitiüsa en l’època de la globalització.

Catalina de Can Raconada amb un munt de llana

El Jan, el germà gran dels Salabura, va aprendre fa uns quinze anys l’art de xollar sense amarrar a Mallorca, a la finca de Guillermo Grimalt Sureda, de la mà de dos compatriotes polonesos. La tècnica, que s’anomena Tally Hi, procedeix d’Austràlia, el gran exportador de llana del món, i s’ha estès per tot el planeta, travessant el sistema de l’Himàlaia, Sud-àfrica i Sud-amèrica. La paradoxa és que si bé als antípodes de les Pitiüses la llana és un bé preuat, aquí ja no s’aprofita.

En un tancar i obrir d’ulls els Salabura munten les màquines que alliberaran de la llana els animals. Sense tisores ni cordes. La clau és la immobilització de l’animal, com si es tractés d’una art marcial. Una vegada atrapada l’ovella, se l’ha de posar panxa enlaire. “El més important és que l’animal se senti còmode, sense perdre’n el control”, aclareix el Jan. A partir d’aquí, se succeeixen diversos moviments compassats, al ritme de la màquina esquiladora, on els peus tenen una tasca fonamental en el bloqueig i les mans ajudaran a la liquidació de la llana.

Què se’n fa de la llana?

No hi ha pagès que no vulgui presenciar com són despullades de la llana les seves ovelles. “Que ràpid que van!”, comenta el Joan de Can Maymó mentre s’afanya, al costat de la seva dona, a recollir les restes de l’abric del bestiar. Abans tenien un ramat de 50 ovelles. Ara, als seus 80 anys, els queden trenta exemplars, que no són pocs, en comparació amb el volum que tenen els seus veïns, amb unes deu ovelles. Encara no saben què faran amb la llana. “Aquí no podem cremar la llana, perquè no pren i, a més, fa molt fum”, confessa la María.

Andrei Salaburo escollint ovelles en una finca de Formentera

A Can Racó, la casa veïna, ja no guarden la llana, encara que en un passat no tan llunyà l’aprofitaven per fer jerseis i mitjons, després d’haver-la rentat prèviament amb aigua salada. Ells són dels pocs que encara avui descansen sobre un matalàs farcit amb la llana del seu ramat, sense presumir que és d’elaboració pròpia.

Si en el passat eren les dones les que habitualment s’encarregaven de la xolla, avui dia continuen sent elles majoritàriament les que guarden el bestiar. “Ara ja no queda ningú que xolli a tisora. Nosaltres, la meva mare i jo, ho fèiem antigament damunt d’una taula, amb les quatre potes de l’animal lligades, i a l’ombra, perquè la xolla portava estona”, explica la Catalina de Can Pep d’en Jaume. Al cap d’un temps, i amb la mà engarrotada per l’esforç, calia descansar. La xolla portava dues mitges jornades. “Els homes no xollaven perquè estaven ocupats amb altres feines de la casa”, aclareix aquesta pagesa.

Les ovelles són necessàries per netejar el camp, eliminar les males herbes i adobar la terra. A més, proporcionen carn i llet, per això són un dels pilars de la casa pagesa tradicional. La raça eivissenca, distingida pel seu pelatge, dens i llarg, és rara de veure. Aquí els ramats estan conformats majoritàriament per races variades, procedents de la Península o fins i tot de França. La Fina Prats, una jove pagesa productora de formatge de cabra, té un ramat format únicament per l’ovella autòctona que li permet elaborar compost per a l’hort de la seva explotació. “L’ovella eivissenca està en perill d’extinció. No crec que hi hagi ni 250 ovelles eivissenques ja a tot Eivissa”, explica Prats. El motiu és que encara que aquesta raça serveix per a tot, “no destaca en res”, per això els pagesos opten per altres races.

Veïns de la finca d’Arenals mirant la feina dels xolladors

Depenent del terreny, els ramats seran més grans o més petits, tot i que per la morfologia de les finques els ramats que predominen són d’entre 4 i 10 ovelles. Al ritme de xolla que porten els Salabura -minut i mig per ovella; dos minuts els xais-, el temps d’estada en una casa amb poques ovelles pot ser molt reduït. “Triguem més temps a desplaçar-nos que a xollar les ovelles”, relata el Jan. A Formentera, a més, l’accés a moltes cases és complicat, per la qual cosa desplaçar-se és el que els porta més temps.

Sense mapes, ni tecnologia punta, el germà gran es val de referències visuals per recordar el camí a cada casa. Ara un rètol o una paret de pedra seca; després una olivera, un ametller o una figuera. Així localitza cada finca.

El tema que està a l’ordre del dia a totes les cases és l’atac dels gossos als ramats, que es produeix amb freqüència. Són molts pagesos els que han experimentat la pèrdua d’un o diversos exemplars per les agressions canines. El gos gran guardià si s’escapa pot atacar, així que molts opten per tenir diversos gossos petits o instal·lar algun tancat.

Si alguna cosa diferencia l’Eivissa rural de Formentera, a part de la vasta extensió de terreny que ocupa en comparació, és que està poblada de tanques de tot tipus, dins de la varietat de paisatges que hi ha. A la petita Formentera la paret de pedra seca és la divisió de les finques per antonomàsia. La modernització és més visible a Eivissa, amb corrals de construcció recent, encara que encara és possible trobar cases pageses amb diversos segles d’antiguitat que conserven l’arquitectura original.

Els dos germans, Andrei i Jan, en un descans durant la seva estança a la petita Pitiusa

Si els Salabura van aprendre a comptar les ovelles quan eren petits per agafar el son, avui dia ho continuen fent a tota hora. “Avui hem perdut 16 ovelles, però n’hem incorporat 23”, expliquen els Salabura, que arriben a xollar per temporada fins a 5.000 exemplars només a les Pitiüses: uns 4.500 a Eivissa i 500 a Formentera. No hi ha dia que no tinguin notícia d’alguna casa que hagi traspassat el bestiar a alguna família o venut els exemplars com a carn. La població pagesa que guarda el bestiar és principalment gran, la majoria jubilats que voregen els 80 anys, i el traspàs generacional no es produeix al mateix nivell d’envelliment. “Es pot afirmar que la població ovina baixa cada any”, assenyala el Jan.

El turisme despobla el camp

Una consulta al Registre d’Explotacions Ramaderes del Consell Insular corrobora aquest fet que expliquen els Salabura. Si el 2007 hi havia un total de 7.354 ovelles a Eivissa, una dècada després, el 2016, n’hi ha 4.971, un descens que equival al 32,4%. “Vendré tot el bestiar perquè ja no el puc cuidar”, reconeix el Joan Marí de Can Isidro, que ja no té salut, ni ell ni la seva dona. No és l’únic. Només a la seva zona hi ha dos veïns que aquest any ja no necessitaran els serveis dels xolladors perquè ja no tenen ramat. Tot i així, el boca a boca funciona i els Salabura cada vegada incorporen alguna casa que no feien, ja sigui perquè xollaven pel seu compte, perquè han rebut el traspàs d’un ramat o perquè és una explotació nova.

Els germans Salabura es passen la primavera recorrent les finques d’Eivissa i Formentera per xollar les ovelles amb la tècnica Tally Hi, que millora el procés. La fotògrafa Eva Parey ha seguit el seu recorregut al llarg de dos anys per les dues illes. D’esquerra a dreta: Catalina de Can Raconada amb un munt de llana; Andrei Salaburo escollint ovelles en una finca de Formentera; els dos germans, Andrei i Jan, en un descans durant la seva estança a la petita Pitiusa; veïns de la finca d’Arenals mirant la feina dels xolladors; Andrei fent servir la tècnica australiana per xollar ovelles, i una ovella que ja ha passat per les seves mans.

“Tot està canviant, aquests anys. Queden pocs corrals antics. D’aquests pocs corrals alguns en fan apartaments turístics”, reflexiona el gran dels Salabura. Cal recordar que les noves generacions d’eivissencs amb prou feines tenen temps per continuar les feines de la gent gran. La feina, moltes vegades relacionada amb la indústria del turisme i amb llargues jornades fora de casa, no deixa espai per a res més, encara que alguns joves estan apostant pel camp, invertint tot el seu esforç a preservar els costums. Potser a les ovelles també els afecta l’expansió turística, més enllà de la visió bucòlica que ofereixen pasturant pel camp.

stats