11/03/2017

El cant de la terra

2 min
El cant de la terra

El cel i el subsol: així es podrien dibuixar les fronteres dels somnis. Dues fronteres il·limitades. No sabem on posar els límits del cel. De fet, el cel no es redueix a l’Univers, sinó que va, més enllà d’ell, fins allà on arriba la imaginació. I, com és sabut, la imaginació és un viatge en totes direccions. L’espectre de les nostres mirades al cel és infinit. Podem mirar el cel i no veure res; podem mirar el cel i veure els colors celestes, des de la llum enlluernadora del migdia fins a la gran foscor de la mitjanit. També podem mirar el cel i veure la nostra mort, i el nostre origen, quan la vida començava a bategar.

A través d’aquests visions cel i subsol s’agermanen. El nostre subsol, com el nostre cel, és també infinit. Ens submergim en l’instint com ens submergim en la terra. Viatgem per cavernes laberíntiques per endevinar què hi ha dins nostre. Hi ha un univers dins nostre i els somnis ens hi transporten salvatgement, sense lleis i sense una geografia predeterminada. Sospito que ja l’art rupestre va reflectir la nostra tensió entre cel i subsol, criatures de l’un i de l’altre. Estic convençut que expressar aquesta dialèctica era un dels objectius fonamentals de l’art modern. Sobretot d’alguns dels grans artistes del despullament oníric, com Paul Klee, com Joan Miró.

Miró furga la terra fins a deixar al descobert els fruits del subsol. I les seves constel·lacions són la cartografia més completa del cel que hagi intentat l’art. Però, per a mi, el més característic de Miró és la capacitat per comunicar les nostres fronteres a través de formes d’una simplicitat pura i profunda. Per això tinc una predilecció especial pel seu Gos bordant a la lluna, del 1926. La lluna i el gos dirigeixen el joc entre el cel negre i la terra que s’endinsa cap al subsol. L’escala és decisiva: pugem i baixem en les aventures de la consciència. És l’escala del somni.

stats