19/03/2017

Els atributs de la inspiració

2 min
Els atributs de la inspiració

Quan a Baudelaire li van preguntar què era la inspiració va contestar: “Treballar, treballar i treballar”. Prèviament el seu admirat Edgar Allan Poe havia escrit un assaig sobre la composició poètica que negava rotundament l’existència de la inspiració. Paradoxalment el gran mestre del relat fantàstic reivindicava un mètode estrictament racional en l’escriptura del seu cèlebre poema llarg El corb. Però malgrat aquestes i moltes altres preses de posició en contra seva, la inspiració ha estat un territori massa atractiu per abandonar-lo sense plantar batalla.

Mentre els homes creien en els déus -que ells mateixos havien creat- la solució al problema de la inspiració era força segura. La inspiració era una il·luminació divina, sovint una revelació. Així ho explica la Bíblia respecte de les paraules dels profetes i així ho explica Plató en referir-se a una possessió divina, un raptus que excitaria la paraula dels poetes. La qüestió es torna més complicada quan els homes, progressivament, deixen de creure en els déus i han de donar una solució purament humana a la creació artística. Després de l’Edat Mitjana els artistes comencen a fer-se preguntes de difícil resposta respecte de l’art que practiquen. El treball és indispensable, la tècnica és necessària i el talent imprescindible. No obstant això, ¿hi ha alguna cosa més? ¿Com són les il·luminacions i revelacions de l’home modern?

Una part no menyspreable de l’art dels darrers segles reflexiona sobre l’art mateix. A falta de déus en els quals creure es recorre a déus simbòlics o a déus íntims allotjats a la nostra consciència, a la nostra ment, al nostre cervell, al nostre esperit, depenent de les concepcions de cadascú. La poesia ha navegat sovint en aquesta direcció. I també la pintura. Ho expressa molt bé el pintor francès Jean-Baptiste Siméon Chardin a la seva obra Els atributs de les arts, de 1766. És una mena de gran natura morta on trobem objectes representatius de les diverses arts. Presideix una estàtua de Mercuri, el missatger dels déus però també l’encarregat simbòlic d’il·luminar les creacions humanes. La inspiració, com els déus, no existeix, fins que de cop l’una i els altres es presenten de manera inexplicable. O sí que hi ha una explicació: treballar, treballar i treballar.

stats