05/02/2017

Vaixells, fronteres, murs. Històries de l'ahir que és avui

4 min
Els refugiats del St. Louis Manifest en arribar a Anvers després d’haver estat rebutjats als Estats Units.

Uns dies abans que Donald Trump signés el decret que prohibeix l’entrada a migrants provinents del Iemen, l’Iran, Líbia, Somàlia, el Sudan, Síria i l’Iraq, un activista jueu, Russel Neiss, va començar una campanya a les xarxes socials per recordar els noms i les fotografies dels jueus que viatjaven, l’any 1939, a bord del vaixell St. Louis Manifest, que havia salpat del port d’Hamburg el 13 de maig d’aquell mateix any.

La majoria dels 937 viatgers del St. Louis eren jueus alemanys i fugien de l’Alemanya nazi amb l’esperança de refugiar-se als Estats Units. Després d’una curta escala a Cuba -on es van quedar 29 passatgers-, el St. Louis va continuar fins a arribar a la costa nord-americana, però se li va comunicar que no podia desembarcar els passatgers i que si volien aconseguir el visat per entrar als Estats Unit s’havien de posar a la llista d’espera de migrants. Aquesta espera podia durar un o dos anys, perquè les quotes migratòries eren limitades i, en el cas de les famílies jueves que fugien de l’Alemanya nazi, es negociaven directament amb l’administració alemanya i austríaca.

El 6 de juny de 1939, el vaixell es va veure, doncs, obligat a girar cua per reprendre la travessa de l’Atlàntic. Un cop a Europa, els 907 passatgers del St. Louis es van repartir per diversos països europeus on encara no havia arribat la guerra. Però quan Alemanya va ocupar part de l’Europa Occidental, la majoria d’aquells fugitius van caure en mans dels nazis i van acabar cremats als forns crematoris dels camps de concentració.

“Em dic Günter Helibrun. L’any 1939, a la frontera dels Estats Units em van obligar a retornar. Vaig morir a Auschwitz”, diu un dels tuits de la campanya en memòria de tots ells que promou Neiss, on es veu la fotografia d’un adolescent enmig d’un grup de joves davant d’un llac.

“Em dic Willi Dublon... vaig morir a Auschwitz”, “Em dic Joachim Hirsch...”, segueixen els tuits amb la foto de tots aquells viatgers retornats que van morir als forns crematoris, les fotografies i els noms dels quals han pogut ser rescatats gràcies a l’arxiu del United States Holocaust Memorial Museum.

Aquesta història força desconeguda avui -malgrat que la premsa nord-americana de l’època se’n va fer un gran ressò- s’ha volgut recordar ara amb la voluntat d’homenatjar les víctimes de la Shoah, coincidint amb la Jornada Internacional en Memòria de l’Holocaust, que es va celebrar el dia 27 de gener, tres dies abans que Trump signés el nefast decret que veta l’entrada a migrants procedents de set països musulmans.

També durant aquell 1939 en què el St. Louis navegava per l’Atlàntic, nombrosos vaixells carregats de refugiats espanyols anaven en direcció a les Amèriques, després que la República hagués estat derrotada. Mèxic va ser precisament un dels països d’acollida de bona part de tots aquells refugiats i l’Ajuntament de Madrid ho va voler recordar i agrair la setmana passada amb una declaració de solidaritat amb Mèxic i condemna de la política fronterera i migratòria de Trump.

Com ha explicat l’historiador Paul Preston, quan milers de refugiats es van quedar sense poder embarcar als ports de València i Alacant, on havien arribat fugint de la caiguda de Madrid, el govern de Mèxic es va oferir a acollir-los, però Franco s’hi va negar dient que eren presoners de guerra i havien d’afrontar-ne les conseqüències”, ben conegudes per tots.

Mèxic ja havia començat a acollir refugiats espanyols l’any 1937, i l’any 1940, el president Lázaro Cárdenas va anunciar que estava disposat a acceptar tots els refugiats espanyols que hi havia a França, després d’haver organitzat ja diversos viatges, el més conegut dels quals és el del vaixell Sinaia. Amb l’ocupació alemanya de França i la constitució del govern col·laboracionista de Vichy, milers de republicans espanyols van entrar a les files de la Resistència. També com els viatgers del St. Louis, molts d’ells van ser detinguts i conduïts als camps de la mort. “El dia 20 d’agost de 1940, un tren de transport de bestiar va sortir carregat d’Angulema amb 972 refugiats espanyols. El 24 d’agost van arribar a Mauthausen”.

Aquell mateix any, el president de la República, Manuel Azaña, arribava com a refugiat a Montauban. Un grup de falangistes es van instal·lar al mateix hotel d’Azaña amb el propòsit de segrestar-lo i portar-lo a Espanya com s’havia fet amb el president Companys. Va ser el govern de Mèxic qui va enviar un diplomàtic per protegir-lo i va declarar la seva habitació, la número 2 de la primera planta de l’Hotel du Midi, territori mexicà. Azaña moriria al cap d’uns dies, i el seu taüt el cobria la bandera mexicana, ja que el govern de Vichy va prohibir la bandera republicana. “ Refugees Welcome ”, diu una pancarta que penja a la façana de l’Ajuntament de Madrid en aquest combat desigual amb els Trump i companyia, en què les xifres desanimen: dels més de 17.000 refugiats que havíem d’acollir, només n’han arribat un 5%. Menys dels que viatjaven en el vaixell Sinaia. No cal dir res més.

stats