La tetera japonesa de ferro procedent de la prefectura d’Iwate, anomenada tetsubin, s’ha convertit en objecte de desig per a tots els amants del te a Occident. Però poca gent coneix la seva gènesi o sap distingir una tetera de qualitat d’una que no ho és. El cert és que la majoria dels artesans de tetsubin són descendents de famílies que fa gairebé 400 anys que en fabriquen, i ara voregen la dotzena generació. L’origen cal buscar-lo al segle XVII, durant el període Edo, quan el senyor feudal del clan Nambu va autoritzar a un determinat nombre de famílies procedents de Kyoto a manipular el ferro fos. Era un ofici que gaudia de gran prestigi a causa de l’honor que representava poder manipular un material tan important en la societat de l’època. Elaboraven campanes, ferradures, armes i tot tipus de productes que tenien com a finalitat facilitar el desenvolupament de la vida diària. Productes, tots ells, denominats nambu tekki ; literalment, “ferro elaborat a la terra del clan Nambu”, una zona que actualment és la ciutat de Morioka i els seus voltants. Amb el pas del temps, però sobretot en els últims 50 anys, l’evolució dels hàbits quotidians i la irrupció de nous materials han deixat en l’oblit molts estris que tradicionalment eren de ferro fos. No obstant això, la demanada de la tetera no ha deixat d’augmentar al llarg dels anys, aliena al declivi que experimentava la petició d’altres objectes.

La tetsubin ha esdevingut l’objecte estrella, el més sol·licitat als artesans del ferro a Morioka, gràcies a la tradicional cerimònia del te, que ha generat una contínua innovació en els dissenys. I la demanda, lluny de estancar-se, no ha parat de créixer. Ara la tetera de ferro de la prefectura d’Iwate s’ha convertit en objecte de culte i l’any passat el sector va tenir un volum de facturació superior als 67 milions d’euros.

Al taller fundat per la seva família al segle XVII, el senyor Nizaemon Koizumi, artesà d’onzena generació, mostra un catàleg on els preus de les teteres van dels 500 als 6.000 euros. Uns preus elevats que tenen a veure amb el treball artesanal. L’elaboració d’una tetera requereix com a mínim un procés de 14 dies, i es pot allargar més en funció de la seva mida i sobretot de la complexitat del seu disseny ornamental. Davant l’augment de la demanda, però, han sorgit les falsificacions. Koizumi avisa que “una tetera original sempre porta el segell de la família que l’ha elaborat”. I afegeix: “L’interior d’una tetsubin sempre s’oxidarà amb el pas del temps; quan això no passa, perquè ha sigut segellada per dins primant l’estètica per sobre del que és genuí, no és de qualitat, ja que impedeix que durant l’escalfament l’aigua s’enriqueixi en ferro”. I, mostrant l’interior d’una tetera seccionada per la meitat amb l’interior molt rovellat, conclou: “Tot i que donem una capa de lacat a les peces i les sotmetem a una temperatura de 900 ºC per retardar al màxim l’aparició de l’òxid, així acaba per dins tota tetsubin com cal. I no és cap problema per a la salut, ben al contrari, és l’única manera que la tetera doti d’unes característiques terapèutiques i d’un gust especial l’aigua, enriquint-la en ferro, per la qual cosa la tetsubin és tan apreciada des de fa segles entre els japonesos i en l’actualitat arreu del món”.

Un procés laboriós

Per elaborar una tetera tot artesà inicia el seu procés de creació mitjançant un disseny inicial sobre el paper. Després serà traslladat a un motlle i un contramotlle realitzats en argila, que posteriorment seran cuits perquè adquireixin prou duresa perquè no s’esquerdin quan rebin el ferro fos a uns 1.200 graus centígrads. A continuació, motlle i contramotlle s’uneixen un dins de l’altre per transformar-se en una peça, deixant en la part superior un orifici per on s’aboca el ferro fos, que se solidifica a l’interior en l’espai que queda entre els dos motlles; el motlle interior és llis i determina el volum i la forma de la tetera i configura la seva cara interior; i el contramotlle fixa en la part exterior de la tetera l’ornamentació. Per extreure la tetera, inevitablement cal trencar tots dos motlles. Seguidament s’omple d’aigua i es colpeja amb un martell per comprovar que no té cap porus per on s’escapi l’aigua, i si n’hi ha es procedeix a reparar-la. Els últims tres passos són d’embelliment: primer es dota la tetera d’un to negre tradicional; posteriorment, se li dona una capa de laca, i finalment es remata la peça aplicant-hi una reducció obtinguda de bullir una barreja de vinagre amb òxid de ferro i te verd. La tetera queda acabada i a punt per a la venda amb la col·locació de la nansa, també de ferro i fruit d’un laboriós treball de forja.

La primera dona artesana

Tot i que ara hi ha diverses dones que treballen el ferro colat, Shiiko Kumagai és la primera dona, i durant molts anys l’única, que al llarg dels gairebé 400 anys d’història que té el nambu tekki va desafiar un ofici només practicat per homes. Amb un dolç somriure explica: “No he tingut mai problemes amb els companys pel fet de ser una dona, ni he sentit cap tipus de rebuig o marginació; ben al contrari”. I obrint els braços en creu per mostrar el seu cos eixut, diu mirant per sobre de les seves ulleres: “En una feina tan dura com aquesta la força d’un home sempre és un avantatge que cal suplir amb enginy”. I tant d’enginy hi ha posat que el 1991 va ser nomenada Tresor Nacional Humà del Japó pel ministre d’Educació, Cultura, Esports, Ciència i Tecnologia. És una distinció que està a l’abast de molt poques persones en un país on tradicionalment s’ha valorat més el treball en grup, el poder del col·lectiu homogeneïtzat per afrontar la vida quotidiana, en lloc del protagonisme individual.

La senyora Kumagai pertany a la quinzena generació de la família Suzuki Morihisa, que va fundar el taller el 1625. Actualment aquesta empresa familiar està considerada per molts entesos com la més prestigiosa en l’elaboració artesana d’articles nambu tekki, i especialment de tetsubin. A més de la fama dels seus refinats dissenys, nombroses veus autoritzades afirmen que la seva tècnica per fondre el ferro produeix unes teteres molt peculiars que destaquen per donar a l’aigua un gust únic, enriquint-la en ferro però sense que això vagi en detriment de l’aroma del te, i que conserven molt més temps l’aigua calenta.

El taller Suzuki Morihisha segueix estant ubicat al mateix lloc on va ser fundat i entrar-hi és fer un viatge en el temps, és sentir l’essència del noble art de donar forma al ferro. Kumagai afirma: “El procés d’elaboració de la tetera de ferro es manté exactament igual que quan el van iniciar els meus ancestres al segle XVII”. I mostrant uns nous dissenys que ha dibuixat en llapis, continua: “El que sí que canvia i fins i tot evoluciona amb el temps és el disseny de la peça en la seva forma i ornamentació; és el que diferencia un artesà d’un altre, com a artistes que som”. Fa una pausa i em dona una tassa de te infusionat amb aigua escalfada en una vetusta tetsubin perquè la degusti. “Tasti’l. Després d’assaborir una tassa de te l’aigua de la qual s’ha escalfat en una tetera nambu tekki, no voldrà prendre’l d’una altra manera”.