04/06/2017

Sempre tornem a la primera pintura

2 min
(1903), de Pablo Picasso. Chicago Art Institute.

En el cas de Picasso recordo perfectament la primera pintura que vaig veure d’aquest pintor. No només la memòria m’ho confirma ara sinó que fa molts anys que tinc una seguretat en aquest sentit. Era El guitarrista cec. Correspon a l’època blava, pintat a Barcelona el 1903. Això, naturalment, ho vaig saber posteriorment i la informació es va afegir a la impressió. Aquesta predomina quan parlem de records. I la meva impressió, la que viatja a través del temps, em trasllada a una gran taca blava enmig de la qual hi havia un home vell amb el cap inclinat i tocant una guitarra. Quan vaig veure el quadre en directe, a Chicago, la impressió va reviure amb força, però l’efecte original s’havia produït molt abans, a l’adolescència, fullejant un volum dedicat a Picasso a la col·lecció de clàssics de l’art de Noguer-Rizzoli, una meravella bibliogràfica.

A la meva vida he vist molts Picassos en molts museus del món. Crec que no he contemplat tantes obres de cap altre artista gràcies a la prodigalitat creativa de l’artista malagueny. Malgrat que la metamorfosi contínua de Picasso ofereix una enorme varietat de formes, jo he recorregut sempre a la referència del guitarrista cec. Tot observant Picassos, abans o després retornava a la gran taca blava i al vell amb el cap inclinat que toca la guitarra. Per diversos que fossin els estils de les pintures observades, el so d’aquella guitarra se sentia sempre.

És molt possible que sempre tornem a la primera pintura, a la primera poesia, a la primera música encara que la memòria ens pugui ocultar insistentment l’arrel originària. La impressió primigènia s’erigeix en el tribunal que jutja totes les impressions successives. Si això és així, per a mi el de Picasso és un exemple recurrent. I sé que, en el futur, quan torni a topar amb un Picasso en qualsevol museu el guitarrista cec tocarà novament el seu so secret, inextingible.

stats