26/03/2017

Rastres de la viuda Peguera

3 min
El discret passatge de la Constància, al Camp de l’Arpa,  està ple de casetes amb tanca i jardí.

He vingut a passejar per l’antic barri de la Muntanya, que, quan això pertanyia al municipi independent de Sant Martí de Provençals, era l’extrem septentrional del Clot, les actuals barriades del Guinardó i Camp de l’Arpa. Soc aquí atret per l’estranya sonoritat dels seus carrers, que semblen explicar-nos una història.

Començo aquest recorregut al carrer de l’Oblit, un indret que, en ser urbanitzat el Mas Guinardó, va quedar sense batejar, i això explica la seva peculiar denominació. Malgrat portar aquest nom, acull el mercat municipal del barri. Segueixo pel passatge de Llívia, un dels molts que trobaré aquest matí. I agafo el carrer del Xiprer, on hi ha Can Garcini, una masia del segle XVIII que ha sigut reivindicada pel veïnat com un dels pocs vestigis del passat agrícola d’aquest lloc. Tombo a la dreta i arribo al passatge de Garcini, un raconet de casetes amb tanca i jardí al davant. Travesso el passeig Maragall per treure el nas pel passatge d’Aloi, que conserva un bon tram de modestos habitatges de planta i pis. Així com els veïns carrerons de Capella i del Guinardó, i el discret passatge de la Constància.

Baixo pel carrer Trinxant i, passat Sant Antoni Maria Claret, soc al Camp de l’Arpa. Aquest barri es va urbanitzar l’any 1845, quan una de les propietàries d’aquells terrenys, Maria Micaela de Borràs, viuda de Peguera, va sol·licitar permís per construir-hi. La importància d’aquells primers propietaris es fa sentir en el nomenclàtor. El carrer Trinxant recorda Francesc Trinxant, titular de la finca on es va obrir el carrer. I el veí passatge Rustullet, un passadís sense sortida que passa per sota d’un edifici, rep el nom per Josep Rustullet i Casademunt, l’amo de les terres per on passa el passatge.

La viuda Peguera és el gran personatge d’aquests vorals. Maria Micaela de Borràs es va casar amb Joan Antoni de Peguera l’any 1829. Però vuit anys després va enviudar i va quedar com a única propietària de diverses finques del pla barceloní. La que tenia al barri de la Muntanya va decidir dedicar-la al seu difunt marit, i el 1846 va proposar l’obertura dels carrers Verge del Carme, Sant Miquel i Sant Maties, Joan de Peguera i Eterna Memòria. En el primer, l’actual carrer Freser, es veu la lluita entre la ciutat antiga i la ciutat nova, entre les casetes que guarden l’estreta alineació de les cases, de quan això era part del camí d’Horta, i la línia de les modernes edificacions, que dibuixen un carrer més ample.

Si seguíssim més enllà d’on es troben Freser amb el passeig Maragall i el carrer Còrsega, trobaríem un seguit de passatges d’origen fabril que desemboquen al carrer de la Indústria. Me’n va parlar el meu amic, l’antropòleg Gustau Nerín, que defineix el Camp de l’Arpa com “el delta de l’Okavango de l’Eixample, on es va dissolent progressivament”. Aquí acaben les quadrícules d’Ildefons Cerdà i sobreviuen carrerons tan encantadors com el passatge Roura i el passatge de Catalunya, miniatures noucentistes de primers del segle XX. O estrets culs-de-sac com el passatge de Lluïsa Vidal i el de Graziella Pareto.

Torno sobre les meves passes i enfilo el carrer de l’Eterna Memòria, una dedicatòria fantàstica de ressonàncies mortuòries, que al cap d’unes poques travessies canvia de nom i es fa dir carrer de la Muntanya. El travessen el carrer Joan de Peguera, pel difunt primer marit. I l’antic carrer de Sant Miquel i Sant Maties, ara Coll i Vehí, potser dedicat al segon marit. A poques passes d’aquí hi ha els carrerons del Sospir i de l’Amargor, que fan conjunt amb el dol de la desconsolada Maria Micaela. Novament enfilo el carrer Freser, que passa a dir-se Concepción Arenal, fins al passatge de la Companyia, on acabo el meu passeig. Com suggereix aquest final, la viuda Peguera es va tornar a casar, aquesta vegada amb Maties Ramon de Casanoves, i és de suposar que van ser feliços.

stats