No podria comptar les vegades que la meva germana m’ha ensenyat alguna cosa, m’ha escoltat, m’ha ajudat o m’ha fet companyia. Quan era petita això passava, esclar, encara més sovint. I aleshores, quan passava, quan la meva germana gran em defensava si em renyaven, o intercedia davant dels meus pares perquè em donessin permís per fer alguna cosa, o jugava pacientment amb mi malgrat els anys de diferència, cada vegada que això succeïa, la meva mare citava els versos de Guerau de Liost: “Quina bella sort / de tenir germana!” Tant és així que un any, pel seu aniversari, els pares em van animar i em van ajudar a posar música als versos i li vaig oferir la cançó com a regal.

I aquests dos versos són, probablement, el resum més escaient per a aquest reportatge, la conclusió del qual és que si la vida et dona germanes és una sort que cal agrair. Així ho asseguren les nostres protagonistes, a les quals vaig demanar que fessin l’esforç d’encapsular en una sola paraula la relació entre germanes: vincle, amor, suport, riure, complicitat, emoció, pinya, comunicació, acompanyament, sort.

Les sessions fotogràfiques per a aquest reportatge van ser un seguit de rialles, gestos afectuosos -la mà de la Lucía a la panxa embarassada de l’Ada, la Sílvia despentinant l’Annabel-, les intervencions plenes d’alegria i ganes d’explicar coses, les unes trepitjant les altres.

I havent viscut l’experiència, m’agrada imaginar com hauria sigut una sessió fotogràfica amb les germanes Brontë, les tres joves escriptores que, desobeint totes les normes de l’època i fent-se costat l’una a l’altra, van fer una aportació cabdal a la història de la literatura. Em sembla veure la Charlotte, la més decidida, organitzant el grup, i la dolça Anne, la més jove, sempre pendent de l’Emily, més tímida i esquerpa.

Si hi ha una imatge que m’ajuda a il·lustrar la fraternitat femenina és la de les tres germanes Brontë, la Charlotte, l’Emily i l’Anne, assegudes al menjador de la rectoria de Haworth, a prop de la llar de foc, cada una concentrada en la història que estava escrivint i comentant alguna cosa en veu alta de tant en tant.

Van aconseguir aquesta estampa de felicitat -elles i la seva literatura en una campana de vidre- després de passar moltes vicissituds, començant per la mort de la seva mare quan eren petites. Després va arribar la mort de les dues germanes grans, la Maria i l’Elizabeth, la degradació del germà, el Branwell, alcoholitzat, i les dificultats econòmiques que les obligaven a marxar lluny de casa per aconseguir ingressos.

Finalment la Charlotte va entendre que les històries que totes les germanes escrivien, a més de servir per evadir-se de la penosa realitat i connectar-les amb la seva infància fantasiosa, podien alliberar-les. Per publicar un llibre de poemes conjunt va haver de superar les reticències de l’Emily, la més feréstega, i acceptar uns pseudònims masculins per no provocar les ires del seu pare i el seu germà, que no podien acceptar de cap manera que les noies podien escriure i publicar.

Visió de les Brontë a la rectoria

Després dels poemes van venir les novel·les - Cims borrascosos, Jane Eyre, Agnes Grey -, que esdevindrien clàssics de la literatura universal. Està documentat que les obres van ser escrites en el mateix període de temps i que l’escena que hem imaginat abans, doncs, va ser realitat força sovint. Les tres germanes, a la rectoria, fent-se companyia i compartint els dubtes i els encerts sobre el que estaven escrivint. Sabem, per exemple, que el títol triat per l’Emily no agradava a la Charlotte, que considerava que Cims borrascosos era massa aspre, i que va provar de convèncer la seva germana perquè el descartés.

I quan tot semblava encarrilat, el germà Brontë va emmalaltir i va morir i, després d’ell, la malvada tuberculosi es va endur l’Emily i, poc després, com ella mateixa havia predit (“Si tu et morissis, jo em moriria l’endemà”), la seva estimada ànima bessona, l’Anne. “Em desperto al matí i m’adono que Solitud, Record i Enyorança seran els meus únics companys durant tot el dia, que a la nit em ficaré al llit amb ells i que em tindran desperta molta estona, que l’endemà em llevaré amb ells un altre cop”, escrivia la Charlotte després d’haver perdut les seves germanes.

Companyia i protecció

“Quan hi ha un problema, truquem a l’Ada”, admeten les seves germanes petites. “La Teresa és la que mana, la germana gran”, diuen les tres bessones. “De vegades tinc la sensació de tenir tres mares més, a més de la meva”, assegura la Meri. “Quan vaig veure entrar la meva germana en aquella habitació d’hospital -recorda la Mònica- se’m va obrir el cel”.

Solidaritat, protecció, consol, companyia. Paraules de pes que van esquitxant la conversa alegre i compartida sobre les baralles naturals entre germanes. “Que si les petites em tocaven les coses i jo era molt ordenada”, diu l’Ada. “Ens encantava entrar a la seva habitació -confessen les bessones Clara i Alícia-, però ens esforçàvem per no tocar res!” La Sílvia assegura que els seus amics encara recorden “l’episodi del biquini”, quan l’esperaven per anar a passar el cap de setmana fora i ella va sortir de casa cames ajudeu-me mentre tots sentien els crits de la seva germana des del capdamunt de l’escala: “El meu biquini! No t’emportis el meu biquini!” “Estava tan enfadada que m’hauria tirat escales avall”, reconeix la Mònica.

Tot i que no hi ha res més natural que la rivalitat entre germans, sembla que en el cas de les noies això es considerava -fins no fa gaire- poc femení. Per això, diuen, el tradicional conte infantil de La Ventafocs substitueix germanes per germanastres, sembla que en una maniobra barroera per explicar a les nenes que les baralles fraternes eren detestables. Les germanastres de La Ventafocs, recordem-ho, eren dolentes, maleducades i, no cal dir-ho, terriblement lletges.

Baralles sorolloses i intranscendents i, a l’altre plat de la balança -que s’inclina fins a tocar a terra-, el suport incondicional, el vincle indestructible.

Virginia i Vanessa

Una cosa que et pot passar si tens una germana és que sigui una persona brillant, excel·lent en tot el que faci, i que la seva llum poderosa et deixi a tu a l’ombra. És el cas, sense anar més lluny, de la pintora Vanessa Bell (Stephen, de soltera). La Vanessa va mostrar una clara inclinació per l’art des de ben petita. Es va preparar amb un professor de dibuix, assistint a classes a una escola d’art privada i, finalment, a la Royal Academy de Londres. Era una dona excepcional, tant pel que fa al seu talent artístic, com a la seva personalitat, absolutament lliure i moderna. Es considera que va fer una contribució destacada a la pràctica del retrat i del paisatge en la pintura britànica del segle XX. Quina és la seva obra més recordada? Doncs els retrats que va fer de la seva germana Virginia. La llum de Virginia Woolf (Stephen, de soltera), efectivament, va eclipsar la seva germana Vanessa, la seva companya inseparable, segons la pila d’assajos que s’han escrit sobre aquesta escriptora cabdal i el seu Grup de Bloomsbury.

La Vanessa i la Virginia van crear, segons sembla, una aliança indestructible des dels seus primers anys de vida, sobretot arran de la mort prematura de la seva mare. En paraules de l’escriptora: “El pitjor que ens podia passar”. La Virginia i els seus germans -que ja formaven aquesta primera persona del plural- van créixer amb un pare distant, uns germanastres abusananos i la protecció de la seva germanastra, Stella, que també va morir abans d’hora.

El senyor Stephen, un home culte, no va permetre que la Vanessa i la Virginia anessin a la universitat, tal com ho feien, en canvi, els seus germans Thoby i Adrian. Segons Pilar Godayol, estudiosa de la vida i obra de Virginia Woolf, ella va deixar escrit al seu diari, en relació a la mort del seu pare: “La seva vida hauria acabat amb la meva. Què hauria passat? Res d’escriure, res de llibres -inconcebible-”. Em pregunto com es pot sobreviure emocionalment després d’admetre que la mort del teu pare era imprescindible per a la teva pròpia felicitat.

Després de la mort del pare, la germana gran, la Vanessa, decideix vendre la casa de Hyde Park Gate i instal·lar-se al barri bohemi de Bloomsbury amb els seus germans. Allà comença el famós grup intel·lectual del qual la Virginia acabaria sent l’estrella. Les dues germanes ja havien creat, aleshores, un lligam molt potent, pròxim a la identificació absoluta, que queda clarament reflectit als escrits de totes dues. Segons el diari de Virginia Woolf, quan està lluny de la seva germana se sent resseca i àrida. La Vanessa és, segons ella, l’aigua, l’oasi, la vida. “No hi ha dubte que tu ets la persona a qui estimo més del món”, li escriu, en una carta poc temps abans de casar-se.

La Vanessa era l’ànima del Grup de Bloomsbury: creativa, lliure, enèrgica. Va empènyer els seus germans a viatjar per Europa, va conduir la seva vida sentimental aliena a les convencions de l’època i va ser el puntal que mai fallava quan van començar les crisis nervioses de la Virginia. Després de la dolorosa pèrdua del seu germà Thoby, les germanes es van instal·lar l’una a prop de l’altra, per poder veure’s cada dia. La Virginia visitava la casa de la Vanessa, plena de criatures, d’amics i d’amants, era testimoni de l’activitat frenètica de la seva germana, de la seva creativitat i capacitat organitzativa, i l’envejava, alhora que s’arrecerava en el seu afecte maternal. “El nom de Vanessa conté tota la bellesa del cel, i la malenconia del mar, i la rialla dels dofins”, escrivia en una carta adreçada al marit de la seva germana, Clive Bell.

Després, quan la Vanessa va caure en una profunda depressió a causa de la mort del seu fill Julian a la Guerra Civil Espanyola, la Virginia i el seu marit, Leonard, van cuidar-se’n. La vida de la Vanessa va entrar en una etapa plena de dolor i de renúncies, que va culminar amb el suïcidi de la seva estimadíssima germana Virginia. Diuen que la Vanessa va entomar aquella pèrdua, tantes vegades imaginada, amb serenitat. Va tornar a pintar.

Un segle abans de Virginia Woolf, una altra de les grans escriptores angleses, Jane Austen, també reconeixia la relació amb la seva germana Cassandra com un salvavides. Les dues germanes, solteres, van fer-se companyia un dia rere l’altre, durant tota la vida, i van teixir una relació sòlida i de complicitat que les ajudava a suportar l’avorrida vida a què estaven condemnades i que acabaria reflectint-se en la majoria de les novel·les de Jane Austen (Jane i Elizabeth a Orgull i prejudici, Marianne i Eleanor a Seny i sentiment ).

Uns anys més tard, a Amèrica, es publicava una novel·la sobre quatre germanes que esdevindria un clàssic: Little women (com costa dir-ne Donetes!). La seva autora, Louise May Alcott, es va inspirar en la seva infància, compartida amb les seves germanes Anne, Elizabeth i Abigail, una de les quals havia mort d’escarlatina com la Beth de la ficció.

Però, per descomptat, no totes les germanes tenen una relació tan idíl·lica. Hi ha relaciones fraternals contaminades per la gelosia, rivalitats que acaben als tribunals, mirades sarcàstiques que fereixen. Mireu, si no, les germanes Mitford!

Les Mitford

Les germanes Mitford no serien un exemple de les excel·lències de la fraternitat femenina. Aquestes sis aristòcrates angleses es van fer molt populars, a principis del segle XX, per les seves excentricitats i les seves discrepàncies, que van arribar a ser tan radicals que van acabar amb denúncies entre germanes, amb conseqüència de presó.

La gran, la Nancy, era socialista, escriptora i romàntica. Es va enamorar d’un homosexual, es va casar amb un alcohòlic i va mantenir una llarga relació amorosa amb la mà dreta de De Gaulle, Gaston Palewski. A les seves novel·les criticava, amb ironia però sense embuts, tota la seva família.

La Pamela -que havia quedat afectada per la pòlio i sovint era objecte de mofa per part de les seves germanes-, va acabar sent una aventurera que, casada amb l’hereu d’una gran fortuna, va viatjar per tot el món i es va acabar retirant al camp amb una dona.

La Diana -de gran bellesa- es va casar amb l’hereu de la família cervesera Guinness i el va abandonar pel seu gran amor, el fundador de la Unió Britànica de Feixistes. Hitler va ser el convidat d’honor al seu casament. L’any 1940 la seva germana Nancy la va denunciar, i tant ella com el seu marit van passar més de tres anys a la presó.

La Unity, fervent seguidora del Führer, va arribar a ser-ne íntima amiga. Quan Alemanya va entrar en guerra amb Anglaterra, la noia es va disparar al cap amb un revòlver que li havia regalat el mateix Hitler. El suïcidi va ser fallit, però la Unity va acabar morint anys després d’una infecció derivada d’aquell tret.

La Jessica era l’ovella negra. Rebel i inquieta, va fugir de casa amb el seu cosí Esmond, nebot de Churchill, que regentava una llibreria comunista a Londres. Quan ell va morir, la Jessica va ser una activista pels drets civils incansable, també com a periodista, i va publicar reportatges de denúncia. De petites, la Unity -la nazi- i la Jessica -la comunista- eren inseparables i tenien, fins i tot, un idioma propi...

I, finalment, la petita Deborah, la més discreta. Li atribueixen el mèrit de mantenir viu, malgrat tot, l’afecte entre les sis germanes. Es va casar amb l’onzè duc de Devonshire i va mantenir una íntima amistat amb grans líders polítics, inclòs John Fitzgerald Kennedy.

El 2010, quatre anys abans de morir, la Deborah va publicar les seves memòries. Va triar el significatiu títol d’Espereu-me! En el seu balanç vital, recuperava el paper d’aquella nena petita que corria darrere de les seves germanes grans. Ella era, sempre va ser, fins als noranta-quatre anys, la germana petita.

Fa uns anys aquest diari recollia un article publicat al New York Times titulat Tenir una germana et fa feliç. S’hi recordaven coses ja sabudes, com que les dones es comuniquen més i són més propenses a expressar les seves emocions, o que la majoria de persones que tenen germans i germanes admetem que la diferència és que amb les germanes hi parlen més sovint, més estona i de temes més personals. La psicòloga i terapeuta de família Mati Segura ho resumia així: “Necessitem que algú hi sigui i les germanes tenen la qualitat de ser-hi”. Per això tenir germanes contribueix a la nostra felicitat.

Després d’haver parlat i compartit una estona amb els quatre grups de germanes que veieu a les fotografies que il·lustren aquest reportatge em queda clar que això és així. Totes les dones que somriuen a les imatges comparteixen aquesta idea: la seva vida seria pitjor sense les germanes.

O sigui que, fet i fet, Guerau de Liost i la meva mare tenien raó: quina bella sort de tenir germana!

Germanes Batet Capdevila

Quan li van donar la notícia, el primer que va pensar la Roser Capdevila va ser: “Mare meva, tinc seixanta dits a la panxa!” Van néixer tres nenes que, amb els anys, i gràcies als dibuixos de la seva mare, es convertirien en les tres bessones més famoses de Catalunya i part de l’estranger.

Ara tenen quaranta-vuit anys i set fills, entre totes. Són tot nois i aquest Nadal l’àvia els ha regalat samarretes d’ Els set magnífics. Per ser bessones, no s’assemblen gaire. Però s’avenen molt. Són xerraires i rialleres. Estan d’acord que la Teresa és la que mana. Ha adoptat el paper de germana gran, potser perquè va néixer la primera. I per caràcter. També porta la batuta a l’empresa Brot 72, que dirigeixen totes tres.

De petites celebraven més el dia del sant, que era exclusiu, que no pas el de l’aniversari, que compartien. Aquell dia decidien el dinar i es vestien com volien. No els agradava anar vestides igual -ho van fer fins als dotze anys-, però per a aquesta sessió fotogràfica, sense dir-s’ho, l’Anna i la Teresa s’han trobat que duien el mateix jersei.

Germanes Abril

L’Annabel té 48 anys, la Sílvia 45, la Mònica 43 i la Meri 30. Els seus pares es van separar quan la Meri era molt petita, i com que la mare treballava la germana gran se’n cuidava molt. De fet, compartien habitació i l’Annabel s’emportava sovint la petita quan sortia amb el xicot. La Meri va tardar molts anys a verbalitzar un neguit que va créixer en aquells dies: “Pensava que potser jo era filla de l’Annabel i no m’ho volien dir”. Les altres la recorden plorant desconsoladament el dia que la gran es casava i marxava de casa. “Només tenia nou anys!”, es justifica ella. I afegeix: “Sovint tinc la sensació de tenir quatre mares”.

La Sílvia i la Mònica també compartien habitació. I tenien autèntiques trifulgues quan una agafava la roba de l’altra. Com el dia que la Sílvia va agafar un biquini de la seva germana i la Mònica cridava com una desesperada mentre l’altra corria escales avall. “És que la Mònica era molt guapa i a mi m’irritava que em fes ombra –reconeix la Sílvia–. Ara, amb la feina d’actriu, tinc l’ego més calmat”.

Germanes Terribas

La Núria (52) i la Mònica (49) són la quarta i la cinquena. Els tres primers són nois. Es recorden unides des de sempre per un vincle que saben indestructible. Van compartir habitació a casa dels pares. Després, la Mònica va marxar a estudiar a Escòcia i, allà, va contraure una meningitis. Els pares van demanar a la Núria (que tenia 25 anys) que viatgés ella que parlava anglès. Comparteixen emocionades el record del moment en què la Núria va entrar a l’habitació de l’hospital on estava ingressada la Mònica.

En tornar a casa van decidir compartir pis. S’entenen bé, diuen, perquè tenen una manera semblant de veure la vida: donen molta importància a la seva carrera professional (la gran és jurista experta en bioètica, la petita periodista). “El pare ens deia: no permeteu que mai us mantingui un home”, recorden.

Un altre moment crucial va ser el naixement del fill de la Mònica. La síndrome de Down del Marc va ser difícil d’encaixar per a tots. La Núria va tenir una filla unes setmanes després i se sentia culpable. De seguida va entendre que per a aquell nen l’estimulació era vital i van organitzar una llar d’infants familiar perquè les tres nenes de la Núria es criessin amb el Marc. “Ara els cosins són una pinya i el Marc és el millor que ens ha passat”.

Germanes Ballano

Fan servir el cognom matern per al seu grup de WhatsApp: Ballano Girls.“La nostra família és un matriarcat”, admeten les germanes, que ho són només de mare. Quan necessiten suport, o consol, o riure una estona, convoquen per xat una partida de cartes i mengen pipes i xocolata.

Estan d’acord que la seva relació de germanes ha passat per diferents etapes. Els primers anys eren l’Ada (42), per un costat, i les altres tres, de cognom Layunta, per l’altre: la Lucía (36) i la Clara i l’Alicia (34). La gran feia de cangur, classes de repàs, jugava a fer de mestra. I s’irritava si les petites entraven a la seva habitació i tocaven les seves coses. A l’adolescència, la distància es va escurçar i l’Ada era la germana informada que les animava a participar a les manifestacions reivindicatives

Des de fa uns anys, la maternitat les ha unit encara més. Als cosins els agrada molt estar junts, sovintegen les celebracions familiars, fan vacances plegats. Totes quatre es reconeixen ploraneres. El dia més emocionant va ser quan l’Ada va oficiar el casament de l’Alicia. “No podíem parar de plorar!”, recorden, entre rialles.