Diumenge 04/12/2016

I Pablo no se'n va

Ja fa 23 anys que va morir, però la memòria de Pablo Escobar, el narcotraficant més famós de la història, segueix perpetuant-se ara gràcies a la moda de les anomenades narcosèries. A Medellín, la ciutat on va viure i la que més el va patir, tenen por que torni novament l’estigmatització que tants anys li va costar treure’s de sobre. I és que la que va ser la ciutat més violenta del món és avui considerada la més innovadora del planeta

Text i fotos: JAVIER SULÉ
10 min
I Pablo no se’n va

Federico Gutiérrez, actual alcalde de Medellín, no se’n va adonar. Presentava en roda de premsa la festa de la Feria de les Flores de la seva ciutat i al seu costat s’asseia com a convidat J. Álvarez, un famós reguetonero porto-riqueny programat per a un concert. Acabat l’acte, l’alcalde, a indicació d’un del seus col·laboradors, finalment ho va veure. L’artista portava posada una samarreta de Pablo Escobar, el narcotraficant més famós de tots els temps i de record ingrat per a la segona ciutat de Colòmbia.

El mandatari, enfadat, es va dirigir al músic en privat per exigir-li respecte per la ciutat. “Vostè sap qui era Pablo Escobar?”, li va preguntar. “Sí, el seu nom sona a Puerto Rico”, va contestar tímidament l’artista mentre l’alcalde li explicava que el narco era el pitjor que els havia passat. “Aquesta samarreta és una ofensa a la ciutat. Escobar va causar milers de víctimes”, li va recriminar Gutiérrez. El cantant va demanar disculpes i es va canviar ràpidament la samarreta.

La ruta turística de Pablo Escobar que organitzen algunes agències pot incloure una visita a la Hacienda Nápoles,  avui reconvertida en parc temàtic infantil però amb tots els reclams del passat del narco. I no falten en el tour la casa on es refugiava abans de ser abatut per la policia ni tampoc la seva tomba.

L’esbroncada de l’alcalde al reguetonero de fa menys d’un any pot semblar una anècdota, però reflecteix el malestar que hi ha, perquè no és l’únic fet que ha incomodat els últims mesos a Medellín. Després de complir una condemna de 22 anys a la presó, John Jairo Velásquez, àlies Popeye, torna a passejar-se per la ciutat, i ho fa moltes vegades com si fos una estrella de cinema. No falta qui li demana fer-se fotos amb ell, i la seva agenda està plena de peticions d’entrevistes i reportatges. Popeye va ser el cap dels sicaris de Pablo Escobar i se li atribueixen més de 300 crims.

A la majoria dels paisas, com es coneix la gent de Medellín, no els solen agradar gens aquests episodis, i més després de l’esforç que han fet en aquests últims catorze anys per treure’s de sobre l’estigma i la imatge que els relacionava permanentment amb Escobar. La gestió dels seus últims quatre alcaldes -Sergio Fajardo, Alonso Salazar, Aníbal Gaviria i ara Federico Gutiérrez- va aconseguir girar la truita i que es parlés molt més de Medellín pels seus èxits socials, la seva creativitat i els seus nous espais urbans que per la violència.

No falten en el tour la casa on es refugiava abans de ser abatut per la policia ni tampoc la seva tomba.

I és que la també coneguda com la ciutat de l’eterna primavera segueix immersa avui en un profund procés de transformació urbana i de reconstrucció social elogiat internacionalment. Haver passat de ser la ciutat més violenta del món a ser considerada la més innovadora del planeta l’ha convertit en tot un referent per a moltes altres ciutats.

23 anys després de la mort d’Escobar i en aquest camí emprès de transformació, la imatge del mafiós semblava diluir-se cada vegada més fins que el cinema i especialment la televisió van trobar un filó en la figura de qui va ser el cap del Càrtel de Medellín. Les anomenades narcosèries es van posar de moda amb un notable èxit d’audiència. L’última ha sigut la sèrie Narcos, emesa per Netflix i vista ja per 3,2 milions de teleespectadors, segons aquesta plataforma televisiva.

Conscients de la repercussió de la sèrie, l’exalcalde de Medellín Sergio Fajardo i un dels principals artífexs de la transformació de la ciutat va escriure recentment una columna molt dura al New York Times sobre Narcos en què carregava contra la producció: “La indústria de la televisió juga un paper important. Pot prolongar els llocs comuns que ens estigmatitzen o transmetre de manera creativa els valors que ens van ajudar a superar la violència. A Medellín ja vam veure la cara de l’esperança i sabem que es poden fer sèries millors”, va dir.

I Pablo no se’n va

Narcos no és la primera ni serà l’última sèrie que es faci sobre Escobar o el món dels narcos, Abans ja n’hi havia hagut d’altres com Sin tetas no hay paraíso, El Capo, El Cartel de los Sapos o Escobar, el patrón del mal. Aquesta última, emesa l’any passat i produïda per la cadena Caracol, va ser un dels èxits comercials més grans de la història de la televisió colombiana i també dels més rendibles. La sèrie va ser venuda a més de 60 països.

Pot ser que a les autoritats no els agradi, però per a molts estrangers una visita a Medellín no seria completa sense poder conèixer els llocs lligats a la llegenda negra d’El Patrón, tal com es coneixia Escobar. De la mà de les narcosèries ha nascut també l’anomenat narcoturisme, i algunes agències de viatge no han dubtat a treure’n partit. L’alcaldia de Medellín ha hagut de tornar a protestar recentment -aquest cop a la companyia Air Panamà- per un dels seus paquets turístics, que sota el nom de Medellín Narcos Tour oferia vol i tres nits d’hotel a la ciutat.ç

I Pablo no se’n va

Narcoturisme

L’anomenada Ruta de Pablo sol començar al barri de Los Olivos, on hi ha la casa on el narco es va refugiar durant els seus últims dies de vida abans de ser cosit a trets per la policia. El tour inclou també una visita a algunes de les propietats que el mafiós tenia al districte d’El Poblado, la zona noble de Medellín. Un d’ells és l’edifici Mónaco, un bloc d’apartaments on havien viscut la dona i els fills d’Escobar fins que el gener del 1988 una tremenda explosió d’un cotxe bomba va intentar assassinar-los sense èxit. I no falta mai una visita a la seva tomba, al cementiri Montesacro de la localitat d’Itagüí, deu quilòmetres al sud de Medellín.

En el recorregut s’inclou la possibilitat de visitar el barri que porta extraoficialment el nom de Pablo Escobar i on encara se’l venera en agraïment als 443 habitatges que hi va construir i va regalar. Però el súmmum de l’experiència escobariana és sens dubte poder conèixer la Hacienda Nápoles, santuari del Càrtel de Medellín i una icona del poder mafiós, on Escobar va aconseguir reunir més de 200 espècies d’animals exòtics portats de tots els continents, des d’hipopòtams fins a girafes passant per elefants. Aquesta finca de 3.000 hectàrees, situada a unes tres hores de Medellín, és avui un gran parc temàtic teòricament per a nens, però la casa del mafiós, la seva col·lecció de cotxes antics, la pista d’aterratge o els hipopòtams que encara queden vius en són realment el gran reclam.

I Pablo no se’n va

A Nicolas Solórzano, de l’agència Paisa Tours, una de les que organitzen aquestes rutes, no l’incomoda haver muntat un negoci entorn de la figura d’Escobar. “La informació que donem és clara. En cap cas el glorifiquem”, diu. La Lucía, una turista mexicana, ha sortit satisfeta del recorregut. “Escobar és conegudíssim a Mèxic i per desgràcia el nostre país està vivint el mateix que van viure aquí. Volíem conèixer Medellín però sobretot la seva història”, reconeix.

I la història d’Escobar és diabòlica. La seva onada de terror va marcar tota una generació de colombians. El 1991 es van produir 6.349 homicidis a Medellín, una taxa de 381 per cada 100.000 habitants. Va ser la ciutat més violenta del món amb diferència. Ningú sap del tot quin va ser l’origen de tanta violència. “Les bandes i els sicaris ja existien en els barris populars de les comunes de Medellín abans de la irrupció del narcotràfic. El que fa simplement Pablo Escobar és organitzar els joves que llavors es defensaven de les milícies guerrilleres pel control del territori. Els patrocina amb armes, els divideix en oficines i els posa a treballar per a ell donant-los diners i droga”, explica Alonso Salazar, exalcalde de Medellín entre els anys 2008 i 2011 i el periodista que va escriure el llibre La paràbola de Pablo, considerat un dels documents històrics més seriosos que s’han escrit sobre El Capo.

Medellín té poc a veure amb aquella ciutat de fa 25 anys que de la mà de Pablo Escobar era la més violenta del món.

El 1985, coincidint amb la recessió de la indústria i l’economia de la zona, el narcotràfic ja havia pres la ciutat i el Càrtel de Medellín controlava el 80 per cent del tràfic de cocaïna de tot el món. La màfia i la possibilitat de fer diner fàcil va esdevenir una opció per a amplis sectors de la població. A Medellín hi havia cada vegada més gent untada pel Càrtel de Medellín. De fet, cada vegada que se sabia que arribava un carregament de drogues als Estats Units era com una festa, amb focs artificials als carrers de la ciutat.

Tot anava bé per a Escobar fins que va decidir ficar-se en política. Va ser llavors quan va perdre el rumb i els estreps. Els Estats Units pressionaven cada vegada més i es va autoritzar l’extradició de narcotraficants, que era el que més temien tots els narcos. “Preferim una tomba a Colòmbia que una presó als Estats Units”, va ser el lema d’Escobar. Era tota una declaració bèl·lica. Va començar una guerra de set anys contra l’estat colombià per abolir l’extradició. I la va guanyar. Va fer posar el país de genolls. Les seves estratègies de guerra van resultar brutals i temeràries. El Càrtel de Medellín va formar el seu propi exèrcit de sicaris i a còpia de segrestos, assassinats i bombes va aconseguir el que es proposava. Entre les seves accions més terribles hi ha haver fet esclatar un avió de passatgers en ple vol amb 110 persones a bord. Però entre els seus crims hi ha uns quatre mil assassinats, entre els quals n’hi va haver de periodistes, jutges, magistrats, tres excandidats presidencials i un ministre. Escobar oferia recompenses de dos milions de pesos (uns 700 euros) per cada policia mort.

Els índex de natalitat s'han anat reduint any rere any a Medellín

Després d’abolir l’extradició, va negociar el seu lliurament a la justícia, es va recloure en una presó que va fer construir a mida i es va escapar quan va saber que l’anaven a traslladar. Després de la seva fugida es va convertir en el criminal més buscat del món. El 2 desembre del 1993 el van localitzar i va ser abatut per la policia.

Després de la mort d’Escobar i la desaparició del Càrtel de Medellín, molts van pensar que seria la fi del malson per a la ciutat, però els homicidis, la violència i el narcotràfic van perviure. El negoci de les drogues es va fragmentar. Per a Salazar, el pitjor del narcotràfic va ser la llavor que va deixar: “L’estat era incapaç de regular la vida ciutadana i es va perdre en fenòmens de corrupció amb molta policia implicada. A més, la situació va degenerar en una violència autodestructiva de joves organitzats en bandes per disputes territorials absurdes. Ni tan sols era una violència de lluita de classes, era molt primitiva, només per dominar el territori”.

A Medellín no volen més guerra ni que torni la fascinació pel món dels narcos.

El dia després

Després d’Escobar, primer van tornar les bandes i les milícies guerrilleres, i després va venir tota una gran etapa de terror, amb grups paramilitars que van expulsar la guerrilla, van ampliar les bandes i van imposar l’ordre. El seu ordre. I així, una guerra en va generar una altra. Entre el 1992 i el 2002, un total de 42.393 persones van perdre la vida a Medellín.

Només amb la desmobilització del principal grup paramilitar de la ciutat l’any 2003 va arribar una certa pacificació. Des de llavors, els índexs de criminalitat s’han anat reduint any rere any i molts territoris abans controlats pels criminals van ser reconquerits per la ciutat. Medellín va acabar el 2015 fora del rànquing de les 50 ciutats més violentes del món i amb la taxa d’homicidis més baixa dels seus últims 40 anys. Aquest any 2015 van ser assassinades 494 persones a la ciutat, xifra que equival a 69 homicidis per cada cent mil habitants. Molts morts encara. La meitat, segons el seu alcalde, es produeixen per enfrontaments entre les mateixes estructures criminals encara existents a la ciutat.

Medellín és la única ciutat de tot Colòmbia que té metro

L’alcalde Gutiérrez reconeix que queda molt per fer. Es calcula que a la ciutat hi pot haver encara unes 200 bandes de crim organitzat. Des que va arribar a l’alcaldia ha manifestat la seva voluntat d’enfrontar-s’hi. Ho va repetir no fa gaires dies a Barcelona: “No n’hi ha prou de capturar els caps. S’ha de combatre el blanqueig de diners, l’extorsió, el microtràfic i s’ha d’acabar amb el reclutament de joves i nens. Treure’ls de tot això amb educació i oportunitats”.

Vista la situació, no és estrany que Medellín es preocupi per les conseqüències que pot tenir seguir idealitzant Pablo Escobar. Ho saben bé els que treballen amb joves i nens a les barriades populars de les peculiars comunes de la ciutat, assentades en els vessants de la muntanya. Aquí, trencar el cercle de la violència perquè cap nen vegi les activitats delictives com a alternativa de vida és un esforç diari. La recompensa salta a la vista. És infinitament més gran el talent que surt de les comunes en forma d’expressions artístiques i culturals que el pes de les 200 bandes criminals de la ciutat.

Escobar és part de la història de Medellín i diuen que per no repetir-la val més conèixer-la que ignorar-la. Celmy Castro, educadora que treballa amb joves i dones a les comunes de la zona nord-oriental de Medellín, hi està d’acord, però no amb les narcosèries. “El problema és que distorsionen, suavitzen i fins i tot humanitzen tant que converteixen el personatge en un model a imitar, i això als barris és molt perillós. Ni el país ni ningú ha d’oblidar el preu que vam pagar com a societat per la complicitat amb el narcotràfic. No volem que torni aquesta fascinació pels narcos, per la seva estètica i tot aquest fals món de glamur amb dones boniques i cotxes cars”.

stats