Una esquerda que avança ràpidament per la quarta plataforma de gel més gran de l’Antàrtida preocupa els científics pel risc que s’estigui aproximant a la ruptura total. El creixement de la fissura s’ha accelerat aquest any i està en una zona que ja era vulnerable a l’augment de les temperatures. D’ençà del mes de desembre, l’esquerda ha guanyat diàriament una longitud equivalent a uns cinc camps de futbol.

Actualment, l’esquerda de la plataforma de gel Larsen C fa més de 160 km de longitud i, en alguns trams, assoleix una amplària de 3,2 km. A hores d’ara, la punta de la fissura està a tan sols uns 32km d’arribar a l’altra banda de la plataforma.

Un cop l’esquerda hagi travessat la plataforma de gel del tot, el trencament crearà un dels icebergs més grans que s’han registrat, segons informa el Projecte Midas, un equip d’investigadors que estudia la fissura des del 2014. L’equip espera que la ruptura es produeixi aviat a causa de la tensió a la qual l’esquerda sotmet els 32km restants que mantenen la plataforma unida.

“És probable que l’iceberg es desprengui durant els pròxims mesos”, assegura Adrian J. Luckman, de la universitat gal·lesa de Swansea, que és investigador en cap del Projecte Midas. “La punta de la fissura s’ha desplaçat d’una regió amb un gel probablement més tou a una altra, cosa que explica el seu progrés gradual”.

La següent seqüència d’imatges mostra l’eixamplament progressiu de l’esquerda des de finals del 2014 fins al gener d’aquest any.

Les plataformes de gel, que es formen per l’escorriment de glaceres, suren a l’aigua i proporcionen un suport estructural a les glaceres que reposen en terra ferma. Quan una plataforma de gel es desintegra, el desplaçament cap a l’oceà de les glaceres que té al darrere es pot accelerar. L’augment de les temperatures a la regió també contribueix a agreujar el retrocés de les plataformes de glaç.

Si la plataforma de gel esquerdada es trenca per la fissura, l’extensió de la plataforma Larsen C serà la mínima que s’haurà registrat mai.

A més, la vora del gel quedaria molt més a prop de l’arc compressiu de la plataforma, una línia que, segons els científics, té una importància crítica per al suport esftructural del gel. Els experts adverteixen que, si la vora retrocedeix més enrere d’aquesta línia, la part més septentrional de la plataforma es podria desintegrar en qüestió de mesos. Això podria alterar de manera substancial el paisatge de la península Antàrtica.

“Quan arribi aquest moment, les glaceres reaccionaran”, anticipa Eric J. Rignot, glaciòleg, professor de la Universitat de Califòrnia (campus d’Irvine) i científic superior del Laboratori de Propulsió a Raig de la NASA. “Si la plataforma de gel s’esmicola, la força de contenció que exerceix contra les glaceres que hi conflueixen desapareixerà. Hi haurà menys resistència al desplaçament de les glaceres atès que, a la pràctica, haurà desaparegut el tap que tenen al davant”.

L’esquerda arriba fins al capdavall de la plataforma de gel.

La fissura de la Larsen C té una profunditat aproximada de mig quilòmetre. Arriba fins al capdavall de la plataforma de gel.

Els científics temen que, amb el retrocés de la plataforma, es perdin dos punts d’ancoratge clau

Segons el Dr. Rignot, l’estabilitat de tota la plataforma de gel està amenaçada. “Hi ha dues àncores al costat de la Larsen C que compleixen un paper crucial a l’hora de fixar la plataforma de gel allà on és”, explica. “Si la plataforma perd gruix, serà més susceptible de trencar-se i perdrà el contacte amb les elevacions de gel”.

Les elevacions de gel són illes completament cobertes per la plataforma, cosa que els permet assumir més càrrega com a punts de suport. Els científics encara han de determinar l’abast de la pèrdua de gruix al voltant de les elevacions de gel de Bawden i Gipps, tot i que el Dr. Rignot apunta que l’elevació de Bawden és un ancoratge molt més vulnerable. “Ni tan sols estem segurs de com s’hi sosté”, diu. “Però si elimines l’elevació de Bawden, tota la plataforma ho notarà”.

Si bé la desintegració de la plataforma Larsen C podria no provocar un augment gaire destacat del nivell del mar a escala mundial, la d'altres plataformes vulnerables sí

Les plataformes de gel Larsen A i B es van desintegrar el 1995 i el 2002, tot i que totes dues eren radicalment més petites que la Larsen C. Malgrat tot, ni l’una ni l’altra no van contribuir significativament a l’ascens del nivell del mar a escala mundial, atès que totes dues ja flotaven a l’aigua i les glaceres que tenien al darrere no contenien un volum gaire important de gel.

Segons el Dr. Rignot, la desintegració de la Larsen C no suposaria més que una aportació minúscula a l’ascens del nivell del mar a escala planetària. El que preocupa més als científics, però, és l’efecte que la desaparició de les plataformes de gel pot tenir sobre les glaceres que hi conflueixen, perquè el desgel d’aquestes glaceres sí que podria incrementar notablement l’ascens del nivell del mar. Els científics consideren que la desintegració imminent de la plataforma Larsen C és una advertència que una quantitat molt més gran del glaç de l’Antàrtida Occidental podria ser vulnerable.