09/04/2017

Fonts a collserola

3 min
El camí cap al pantà de Vallvidrera, obra d’Elies Rogent, està envoltat de fonts i llocs per berenar.

Al mercat dominical de Sant Antoni encara s’hi troben petites joies. Fa dues setmanes que visc fascinat per un llibret que em vaig comprar, un quadernet de 48 pàgines i un mapa, editat per la coneguda Editorial Alpina, amb què han fet excursions de tota mena diverses generacions de catalans. El que fa especial aquest llibret és que no parla de cap paradís natural a dues hores en tren. O d’una travessa de muntanya, amb paisatges aclaparadors. Aquesta guia és per a gent com jo, caminadors de curt recorregut que no volen allunyar-se gaire de la ciutat.

El seu autor es deia Xavier Coll i Sánchez, havia nascut a Barcelona l’any 1901 i era un membre destacat del Club Muntanyenc Barcelonès. Ell era el bibliotecari de la seva seu, que estava en un pis de la plaça Reial, al mateix edifici que també acollia el desaparegut Pipa Club. Escrivia articles per al butlletí del Muntanyenc i va traçar molts mapes per a l’Editorial Alpina, sobre el Farell i el Puigmal, Ordesa, Montgrony, el Cadí i el Montseny. Però, per als barcelonins, tres són les seves obres més reeixides, la primera de les quals va conèixer moltes edicions: Arqueología y folklore. Excursiones por los alrededores de Barcelona del 1953. La segona és Sierra de Collserola (Tibidabo) del 1968, mentre que la que avui ens ocupa, Fuentes en las montañas de Barcelona, és la més antiga de les tres, i data del 1950. Una època mítica en què, de Montcada a Rubí i del Clot a Molins de Rei, es registraven 235 fonts d’aigua dolça i fresca, que atreien gent de tota mena com en una processó laica.

Els catalans hem sigut grans degustadors d’aigua, d’aquí la tradició de les fontades: anar a berenar al camp i reunir-se al voltant d’una font. Al seu llibre, Coll descarta els brolladors de Montjuïc i se centra sobretot en Collserola. Escriu sobre la conca del Llobregat, amb les rieres de Sant Just, la Salut, Vallvidrera, Sant Bartomeu i Rubí; de la conca del Besòs, amb la riera de Sant Cugat, i de les rieres que hi ha entre els dos rius, com les d’Horta, Vallcarca-Sant Gervasi i la riera Blanca. Totes amb els seus respectius torrents. D’aquesta manera, comptabilitza 235 fonts, que recull un divertit mapa dibuixat per Antoni Bescós. Fonts sobre les quals la meva generació hem sentit a parlar als grans de casa, com la font dels Ocellets, la de la Manigua, la del Ferro, la de la Magnèsia o la font Pudenta de Montcada.

Acompanyat d’aquest opuscle, m’acosto a la plaça Catalunya, agafo els Ferrocarrils de la Generalitat i faig parada al Baixador de Vallvidrera. Conec aquest lloc des de jovenet, quan venia els diumenges amb els amics a fer costellades al pantà de Vallvidrera. Un cop creuo la carretera a les Planes, començo a pujar pel carrer del Torrent del Rovelló. Vaig força tranquil, ja que malgrat estar rodejat de natura segueixo el trajecte d’un autobús interurbà, el 118. Si em perdo, sempre puc anar a buscar el bus. Més tranquil, camino cap al barri de Can Sauró. Uns metres més endavant, trobo la moderna font de Mossèn Cinto Verdaguer, en un revolt molt pronunciat. Segueixo pel camí de la Reineta, a la dreta hi ha uns esglaons i un caminet que baixa cap al camí de la font dels Pins, des d’on agafo el camí del Pantà.

El pantà de Vallvidrera és una obra d’Elies Rogent feta el 1864 per abastir d’aigua la població de Sarrià, al costat de la qual hi ha un berenador on es pot menjar a l’aire lliure. M’hi aturo a prendre alguna cosa i segueixo la ruta. Descarto els camins de la Múrgula, la Llenega i el Cama-sec, i vaig cap a l’església de Santa Maria de Vallvidrera, prop de la finca Vila Joana, on va morir el poeta Verdaguer. A l’àrea recreativa, localitzo la font de Santa Bàrbara. I des d’aquí, vaig al poble de Vallvidrera, amb una última parada a la font de la Budellera. Estic content, malgrat haver tardat una eternitat. Una bona excursió per a un diumenge de primavera.

stats