No sé si Picasso realment va fer l’afirmació que se li ha atribuït tantes vegades segons la qual preferia la Venus de Willendorf a la Venus de Milo. Si la va fer, la va encertar perquè, d’un sol tret, feria el cor de l’academicisme i proclamava la llibertat absoluta en la consideració de la bellesa. Una afirmació necessària a l’època de les avantguardes però segurament obsoleta avui dia, després que les Venus de Willendorf hagin tingut tanta hegemonia en l’art del segle XX. Si jo hagués d’escollir, o bé no n’escolliria cap, o bé les escolliria totes dues.

La nostra aproximació a la bellesa és tan plural com plural és el nostre jo, una màscara que fa tots els papers de la comèdia i de la tragèdia. Els valors lligats a l’harmonia -la serenitat, l’equilibri- ens són necessaris, quan les nostres passions es desborden; i paral·lelament enyorem la convulsió, l’èxtasi fins i tot, quan ens sembla que la nostra vida és rutinària, reiterativa. Amb la nostra captura estètica de la vida passa el mateix i molts cops dins del breu període d’un dia, d’una hora. Respecte a l’art, els nostres mecanismes són similars: l’art de la serenitat i l’art de la convulsió s’alternen com els nostres propis estats anímics.

Jo soc un amant del Quattrocento florentí. Em tranquil·litza, com en la música ho fa Bach. No obstant això, en molts moments necessito la presència de Goya, de Munch, dels expressionistes. No puc prescindir de les poètiques antagòniques com no puc erradicar els meus diferents estats d’ànim. Això fa que negui la possibilitat d’un cànon de bellesa, tret que aquest cànon sigui il·limitat, i incorpori la bellesa brutal, terrible, de les pintures negres de Goya o d’ El crit de Munch. És veritat, però, que en el meu cas sempre necessito retornar a l’esplendor serena de la bellesa florentina. El Retrat d’una dona jove d’Antonio del Pollaiuolo, per exemple. Ho faig sense enganyar-me: més enllà del blau meravellós s’hi amaga la foscor i els seus enigmes.