Pocs mesos després que es conegués la decisió de la Gran Bretanya d’abandonar la Unió Europea, la britànica Felia Allum publicava a Londres The invisible Camorra: Neapolitan crime families across Europe, en què feia realitat la missió impossible que les institucions i els organismes de seguretat europeus han sigut incapaços d’abordar en l’últim quart de segle: traçar el mapa continental de la Camorra -una de les principals organitzacions criminals italianes- i treure a la llum les coincidències i diferències dels seus models de colonització en diversos països d’Europa, entre els quals hi ha Espanya. Un esforç ple de dificultats, pioner per la seva naturalesa acadèmica, que alhora que dota per primer cop els europeus -incloent-hi els britànics- d’un imprescindible estudi sobre l’abast de la penetració criminal en els plecs del nostre assetjat continent, actualitza una bellíssima història d’amor, la dels Allum amb Nàpols.

La vida personal i professional de la investigadora Felia Allum mai s’ha pogut escapar dels prolegòmens especials -marcadament europeus- de la seva infància i adolescència: mare marsellesa, estiuejos a Capri, interrogants oberts en l’obra del seu pare, Percy Allum, anglès i professor universitari com ella, amor i matrimoni napolità... Així, des dels inicis, la seva carrera acadèmica ha transcorregut en un itinerari de pols extrems, aparentment irreconciliables, que la porten una vegada i una altra de la seguretat de la bombolla acadèmica anglesa que l’envolta al caos social i humà de Nàpols, l’ambigua ciutat europea que la reclama. Nord i sud, ordre i passió, fascinació i rebuig que brollen en l’última obra d’aquesta professora d’història i de política italiana a la Universitat de Bath, cent milles a l’oest de Londres.

The invisible Camorra: Neapolitan crime families across Europe troba les arrels en l’obra del seu pare, Percy Allum, professor de la Universitat de Reading i autor de Politics and society in Napoli post-guerra. En aquest llibre, escrit el 1973, s’analitzava per primera vegada el complex sistema polític napolità dels anys cinquanta i seixanta a partir de les figures de l’armador, polític, editor i dirigent esportiu Achille Lauro -conegut a Nàpols com O’Comandante i líder del fenomen político-social denominat laurismo - i del democristià Antonio Gava. Una obra canònica encara avui, gairebé cinquanta anys després, que va despertar l’interès de la jove Allum per una omissió aparentment incomprensible: l’absència de referències sobre el fenomen de la Camorra, una de les claus del context napolità. En aquella època era una qüestió de la qual no es parlava públicament, i la futura acadèmica la convertiria en el seu propi projecte personal. Més de vint anys de treball dedicats a l’estudi de la Camorra i altres grups criminals transnacionals com a via per comprendre alguns dels efectes perversos del capitalisme i la globalització, més visibles en la realitat napolitana que en qualsevol altre lloc d’Europa.

Per reconstruir la implantació dels clans napolitans a Alemanya, els Països Baixos, França, Espanya i el Regne Unit, Allum ha entrevistat magistrats, policies i excriminals confessos, i ha bussejat en un vast oceà de transcripcions i informes policials italians i europeus, expedients i sentències judicials, i arxius de premsa. El resultat no és únicament la primera anàlisi sistemàtica de les activitats a l’estranger d’aquesta organització criminal. Amb el seu llibre, Felia Allum tanca l’últim capítol d’una obra familiar dedicada als últims setanta anys de la història recent de la seva ciutat d’adopció i manté viu un pont de compromís entre la Gran Bretanya que intenta fugir del contagi europeu i l’Europa que lluita per superar els seus fantasmes, avui fatalment globalitzats.

La Camorra invisible és fruit d’una llarga i rigorosa investigació sobre la presència dels clans napolitans a Europa. Quines són les principals conclusions del seu treball?

Les conclusions, tant pel que fa a les formes de representació i presència de la Camorra a Nàpols -el seu territori d’origen- com en la seva projecció europea, són diverses. Però destacaria quatre claus essencials: en primer lloc, que a Europa la Camorra ha aconseguit, com la ‘Ndrangheta calabresa, fer-se invisible gràcies a la seva capacitat d’adaptació als nous contextos. A diferència de com actuen a Itàlia, no persegueixen el control territorial perquè saben que no tenen temps per a això. Intenten fer diners sense ser molestats, amb la màxima discreció possible. Són màfies líquides, invisibles. Una segona evidència és que a Europa hi ha molt poca voluntat política, i escassa capacitat, per contrarestar el fenomen criminal i promoure una pedagogia que permeti a la ciutadania adquirir una consciència real sobre el perill que aquestes organitzacions suposen. I, finalment, que el crim organitzat és part integral del capitalisme, el costat fosc de la globalització capitalista, que la cultura i el mètode mafiós s’han importat del món criminal, i que grups i sectors no mafiosos es comporten avui de la mateixa manera.

Espanya és un dels països inclosos en el seu estudi. Quines analogies i diferències destacaria en la presència i en les activitats de la Camorra en aquest país en relació amb la resta de països europeus investigats?

Espanya encara és una democràcia jove, geogràficament funcional per a la importació de cocaïna de l’Amèrica del Sud, lingüísticament i culturalment veïna d’Itàlia. A més, tal com em va confessar un penedit, “en comparació amb Anglaterra hi ha l’avantatge del sol”. Tots aquests factors fan que el país sigui molt vulnerable a l’atenció de les màfies italianes, i en particular de la Camorra. Per als clans napolitans constitueix la seva segona casa, el lloc preferit per anar perquè disposa de tot el que necessiten: possibilitats per continuar amb les seves activitats, siguin il·legals o legals, contactes, oportunitats per al blanqueig de capitals... L’any 2009 l’Europol va descriure Espanya com a part del hub criminal del sud-est europeu, però per a la Camorra és molt més que això. Des del meu punt de vista, és un país que pateix un greu problema de màfies i crim organitzat, no només d’origen italià, sinó també de representants dels càrtels sud-americans que viuen en territori espanyol. A més, que es tracti d’un país sense una tradició particular de criminalitat organitzada el fa inconscient de les greus implicacions d’aquest fenomen. Malgrat la seva experiència autoritària, fins ara no ha sigut capaç d’albirar l’efecte nociu de les màfies, per més que aquests dos fenòmens, autoritarisme i criminalitat, tinguin molt en comú.

¿Existeix un patró comú de comportament en tots els països o, al contrari, ha constatat diferències específiques?

Més que patrons de comportament diferents, he descobert que la presència de la Camorra respon a l’extensió de la naturalesa del clan napolità, basada en la conversió de la família en xarxa comercial, sigui en el tràfic de drogues o en la falsificació de productes o altres activitats. Encara que menys important que en els casos de la ‘Ndrangheta i la Cosa Nostra, la família continua sent un element central en el model cultural i econòmic de la Camorra. És la cola que el manté tot unit. No només constitueix la base organitzativa, és també una de les condicions que s’exigeixen per ser membre del clan. El parentiu és un valor reconegut i segur: hi ha capos de la Camorra que han preferit posar el comandament del seu clan en mans de familiars incompetents abans que en les d’algú amb experiència, per mantenir-ho tot sota el control familiar. Això, independentment que hàgim vist molts camorristes abandonar el clan i la seva família per convertir-se en penedits i ajudar l’estat, com va passar per exemple amb els capos de la família Giuliano di Forcella o la família Misso del barri de la Sanitat. Pel que fa a Espanya, hi vaig trobar una Camorra activa en el tràfic de drogues per al seu mercat local i nacional, la venda de productes falsificats, l’organització de bandes de lladres i el blanqueig de capitals. Un dels elements més interessants per analitzar la seva evolució serà observar com es comportaran a Espanya els italians napolitans de segona generació, una mica com els fills dels mafiosos italoamericans.

Des de la seva experiència i a la vista dels resultats de la seva investigació, ¿quins són, en la seva opinió, els riscos que corre Europa en el futur, en el cas que es mantinguin els actuals nivells d’implantació dels clans napolitans? I em refereixo a riscos econòmics i socials.

Fora d’Itàlia, a Europa hi ha molt poca consciència sobre el problema de les màfies italianes, tant per part de l’opinió pública com dels líders polítics. Un desconeixement que no queda clar que sigui conscient o no. Al voltant de la Màfia, a més, hi abunden molts estereotips, com ara El Padrí, Los Soprano, Gomorra, que no ajuden a interpretar correctament el problema i els efectes negatius que comporta. El problema mafiós encara s’identifica com una qüestió purament italiana, tot i que ja és un problema europeu. És un error d’interpretació que resulta greu. Al Regne Unit, per exemple, el blanqueig de capitals de les màfies italianes ni es veu ni es té en compte. En aquest moment, el terrorisme, el tràfic de persones i la ciberdelinqüència constitueixen la prioritat, cosa que significa que el tràfic de drogues o el blanqueig de capitals han deixat de ser-ho. A més, l’austeritat i la política del govern conservador han suposat la reducció del nombre de funcionaris i de policies dedicats a la investigació. El Regne Unit, com Espanya, ofereix moltíssimes oportunitats per al blanqueig i per ocultar-se. El risc és descobrir la gravetat del problema criminal quan sigui massa tard i les màfies estiguin sòlidament establertes. Que passi el mateix que ha passat a Alemanya, però també a Austràlia, on durant anys es va negar l’existència del problema i ara es troben amb una ‘Ndrangheta que, perfectament integrada al context, manté alhora contactes estables amb Calàbria, la seva terra d’origen. Per a la policia australiana, els bikers són un problema més greu que la ‘Ndrangheta, un error a partir del qual comencen a veure’s les conseqüències: homicidis, venjances...

Podem tenir més problemes en el futur? Podem tenir més problemes en el futur?

No hi ha riscos de futur, els riscos ja els tenim. Són presents entre nosaltres, hi convivim, en el sentit que les màfies italianes són majoritàriament invisibles quan es mouen a Europa. Poden no utilitzar la violència, que en determinades circumstàncies ha deixat de tenir sentit per a elles, però el mal que causen a Europa en termes socials i econòmics és enorme. La seva presència en els mercats de la droga, la falsificació de productes i les seves activitats de reciclatge representen un quantiós impacte econòmic. I no només econòmic: el tràfic de drogues repercuteix en els serveis de salut i en la mateixa societat civil, així com el mercat de la falsificació de productes afecta directament l’economia legal. Cal no oblidar que Espanya, el Regne Unit i Itàlia tenen el consum de cocaïna i heroïna més importants d’Europa. La demanda existeix i aquests grups hi responen, gràcies a la qual obtenen grans beneficis.

Quin és el destí d’aquests capitals?

A més de la part que utilitzen per continuar amb les seves activitats i la part destinada a pagar els seus membres, la resta s’inverteix en l’economia legal. El clan Polverino i el clan Amato-Pagano, per exemple, van buscar reinvertir els seus guanys acumulats en el sector de la construcció a Espanya, com també va fer el clan Nuvoletta a Tenerife. Però resulta difícil veure aquest moviment de capitals, generalment opac, si no hi ha una cooperació internacional a tots els nivells. Mentre no hi hagi una cooperació eficaç i operativa a Europa, i el diàleg i intercanvi d’informació permeti superar l’actual actitud nacionalista de tipus proteccionista, aquests grups criminals continuaran beneficiant-se de les llacunes i buits existents. L’Europol fa una bona feina d’informació i arxiu, però el seu paper continua sent limitat. Potser ara, amb la sortida de la Gran Bretanya, aconseguirà més poder per desenvolupar un treball més operatiu.

El model d’assentament i colonització de la Camorra a l’exterior, i concretament als països europeus, ¿en què difereix de la resta d’organitzacions criminals, com la ‘Ndrangheta, la Cosa Nostra o la criminalitat russa? Quina és l’especificitat de la Camorra en la seva projecció exterior?

Quan ens referim a la Camorra, parlar d’assentaments i colonització potser no és adequat. Al meu entendre, és un punt important: hi ha la tendència a pensar que tots els grups es mouen de la mateixa manera i amb estratègies idèntiques, en particular hi ha la idea que el mercat determina simplement la manera com funcionen i es mouen. Però la veritat és que hi ha molt poca recerca comparativa per comprendre què passa realment. Hi ha contextos, mercats, cultures, situacions diferents. No és el mateix per a tothom. La Camorra es mou de manera diferent en comparació amb la ‘Ndrangheta. El meu estudi demostra que no hi ha una simple regla que expliqui totes les formes de mobilitat. No es tracta només d’una qüestió de mercat, hi ha altres factors que hem d’entendre i estudiar. La Camorra a Austràlia és diferent de la ‘Ndrangheta, en aquest cas sí que es pot parlar de colonització i assentament; en canvi, la Camorra és molt més mòbil i fluida. Ho veiem en la manera d’actuar dels magliari, els venedors d’articles falsificats, i dels que dominen aquesta activitat. No tenen una arrel històrica, ni pertanyen a una comunitat, són personatges, individus que viatgen. Per això parlo de mobilitat funcional: la immigració napolitana és diferent de la calabresa en el sentit que no hi ha tantes poblacions amb elements criminals que van partir del seu espai napolità a l’estranger, com sí que és el cas de la ‘Ndrangheta. El meu estudi demostra que la mobilitat de la màfia napolitana és diferent de la calabresa o l’albanesa. El que té en comú és el cordó umbilical entre el nou territori i el d’origen, el contacte i el moviment continu entre diversos territoris. Els camorristes no se’n van de Nàpols perquè volen sinó perquè tenen por de ser assassinats o detinguts.

Quin nivell de penetració de la Camorra en l’àmbit polític i administratiu europeu revela el seu estudi?

És una qüestió interessant, i molt important des del meu punt de vista. He pogut recollir poques proves documentals sobre aquest tema. En primer lloc, perquè es tracta d’una relació opaca i per tant difícil de visualitzar, però també perquè, a diferència del que passa quan es tracta d’aconseguir subcontractes -circumstància en la qual un contacte polític és fonamental-, quan l’objectiu principal dels clans és el blanqueig de capitals no cal buscar formes d’infiltració en el sistema polític. He trobat rastres d’aquesta relació, però no una estratègia precisa o contactes que puguin considerar-se regulars o sistèmics. A Espanya, precisament, vaig descobrir l’intent d’un professional pròxim al clan Nuvoletta-Polverino que pretenia ser elegit en les eleccions locals de Tenerife, però que després, per alguna raó, es va retirar, i també a Alemanya hi havia veus sobre contactes entre mafiosos i partits polítics. La relació política-màfia, que ja és difícil d’identificar i investigar a Itàlia, és gairebé impossible de provar a Europa.

Quines dificultats s’ha trobat en la seva investigació, tenint en compte l’enorme complexitat d’una qüestió gairebé sempre opaca, invisible pel que fa als seus protagonistes directes i reservada pel que fa a les autoritats policials?

Vaig tenir molta sort de trobar diversos policies i jutges que em van permetre aprofundir en el coneixement del fenomen a través dels seus testimonis. Però he tingut dificultats per trobar interlocutors adequats a l’Europol i en diversos països. No existeixen dades i de vegades tampoc hi ha interès, cosa que juga a favor de les organitzacions criminals. No va ser una investigació fàcil. De vegades era com buscar una agulla en un paller perquè no existien els instruments adequats.

Joan Queralt Domènech és periodista i autor del llibre La Gomorra catalana (Angle Editorial).