Diumenge 25/09/2016

Abraçades amb història

"Les abraçades són el baròmetre d’allò que no gosem dir-nos"

i
Mònica Planas
2 min
Abraçades
  amb història

KNOCK OUTFa quatre anys, en arribar a un sopar on érem força colla, em vaig abraçar a una molt bona amiga. Havíem dinat plegades el dia abans, però tant li feia. Ens ho havíem passat molt bé i l’abraçada va ser una manera subliminar de rememorar la felicitat còmplice del dia abans. El seu marit, amb un enginy humorístic sempre esmolat, va fer broma amb la nostra efusivitat: “Sembla que no s’hagin vist des que van sortir de l’orfenat però us prometo que ahir van dinar juntes!” La frase de l’orfenat em va fer riure. Vaig trobar que la imatge de dues persones retrobant-se després d’haver compartit la pena de la manca d’afecte maternal era molt potent. Des d’aquell dia, cada vegada que veia una salutació sobredimensionada en un parell de persones, em venia al cap la imatge imaginada d’uns orfes retrobant-se.

La setmana passada, però, l’actualitat ens va proporcionar la reacció autèntica d’aquesta frase. La Hannah i en Dawson, dos nens xinesos adoptats per famílies nord-americanes, es van retrobar a l’aeroport de Dallas després d’haver compartit els seus tres primers anys de vida en un orfenat. La família Sykes es va emportar la Hannah de l’orfenat xinès fa onze mesos, un cop completada tota la burocràcia. Durant el procés d’adopció els pares de la nena es van adonar que en totes les fotografies la criatura sempre sortia acompanyada del mateix nen. Els responsables de l’orfenat els van confirmar que, efectivament, l’amistat entre ells era molt forta, que hi havia el vincle propi d’uns germans. Un cop a Texas amb la Hannah, la mare va explicar la història a Facebook i va demanar que alguna família s’animés a adoptar l’amic de la seva filla perquè poguessin mantenir el contacte i l’amistat. Casualitats de la vida (o no), una família que viu a cinc minuts de casa d’ells, i feligresos de la mateixa església, va decidir fer-se càrrec del nen, ara batejat com a Dawson. La setmana passada el nano arribava de la Xina a Texas amb els seus nous pares, l’Amy i en Chris Clary. A l’aeroport l’esperava la Hannah per donar-li la benvinguda. Feia gairebé un any que no es veien però l’abraçada va ser espontània, esverada, maldestra i carregada d’il·lusió. El vídeo que ha transcendit de l’escena el va gravar amb el mòbil la mare de la Hannah, la Sharon Sykes. Ella mateixa ha donat tots els detalls de la història a la cadena Fox4 dels Estats Units.

Les abraçades són el baròmetre d’allò que no gosem dir-nos: que ens estimem, que compartim la felicitat, que ens hem trobat a faltar, que ens perdonem, que ens ho hem passat bé, que estem agraïts, que sentim el mateix dolor o que sempre hi serem per al que faci falta. Cada abraçada té la seva història. Cada abraçada té un passat, ni que sigui immediat. Per aquest motiu, mai entendré els que regalen abraçades pel carrer o els gurus que organitzen cimeres col·lectives per abraçar-se. Si no hi ha història, no hi ha abraçada que valgui.

stats