Marc Clotet: “El contacte constant dels meus pares amb la mort m’ha fet actor”

Marc Clotet (Barcelona, 1980) és fill de Bonaventura Clotet, tota una eminència en la lluita contra la sida, i germà de la també actriu Aina Clotet. Es va llicenciar en administració i direcció d’empreses a Esade i va treballar com a cap de producte en els departaments de màrqueting de L’Oréal i de Panrico. La seva passió sempre ha sigut la interpretació, i l’oportunitat li va sorgir una nit a Luz de Gas.

El 5 de maig vas estrenar El jugador de ajedrez, on interpretes Diego Padilla, un jove que guanya un campionat d’escacs l’any 1934 i que després s’ha d’exiliar a França quan, amb l’inici de la Guerra Civil, l’acusen d’espia. Aconsegueix sobreviure gràcies a la passió pels escacs d’un coronel.

Sí, l’afició per jugar a escacs li ve del seu pare des que és petit. S’acaba convertint en la seva passió i li estructura el caràcter i la manera d’entendre la vida. És una persona calculadora i analítica. S’enamora de la periodista que l’entrevista el dia que guanya el campionat d’escacs.

¿Ja sabies jugar a escacs o n’has hagut d’aprendre?

Jo sabia les normes bàsiques, però per a la pel·lícula vaig estar fent classes. Primer, perquè totes les jugades que hi apareixen són reals i també per saber a nivell postural com jugar una partida de manera professional. Per exemple, no sabia que el colze sempre ha d’estar elevat, no enganxat al cos, perquè facilita molt més els moviments del braç i de la mà i evita que toquis altres peces i que embrutis el joc. Tota una litúrgia que has d’aprendre per fer versemblant que el Marc Clotet va ser campió d’escacs l’any 1934.

Has fet cinema, teatre i televisió... ¿La petita pantalla dona més notorietat?

Sí, però a mi m’agrada interpretar. El teatre et permet aprofundir en el personatge i cada dia pots anar millorant, tens l’escalf del públic... Hi ha tota una sèrie de coses que no et donen ni la tele ni el cinema. El que m’agrada és poder treballar d’actor i anar canviant. M’agrada, quan fa temps que fas tele, començar a fer teatre o cinema i poder tocar tots els pals.

No sempre has treballat d’actor. De fet, vas estar a L’Oréal i Panrico.

Sí, hi vaig treballar de cap de producte a màrqueting. Però sempre havia fet teatre des de petit, ho tenia com a afició. Vaig presentar un programa a TV3 que es deia Vitamina quan tenia 14 anys, i després també vaig fer una sèrie que es deia Tocao del ala [La 2]. Ja treballant, vaig reprendre el teatre un dia a la setmana. I em vaig adonar que el que realment desitjava era que arribessin els divendres per fer teatre. Me’n vaig anar als Estats Units a estudiar interpretació amb la sort que just abans de marxar vaig tenir l’oportunitat de fer una prova d’ El cor de la ciutat i em van agafar. Era en un concert de la Mone a Luz de Gas quan em van proposar el càsting.

Hi ha molta gent que no li agrada el que fa, però va tirant...

Sí, jo m’ho vaig plantejar pensant que si no funciona sempre tens una carrera i un bagatge i pots tornar enrere. Van ser moltes nits sense dormir.

¿Recomanaries a la gent que si no fa el que li agrada canviï?

És molt personal, però jo no volia arribar als 70 anys i pensar: “Què hauria passat si hagués provat allò?” Jo volia tenir la carta cremada. Cal saber tirar-se a la piscina i dir: “Ho he fet, potser no ha funcionat, però almenys ho he intentat”.

El teu pare és una eminència en la lluita contra la sida, la teva mare és farmacèutica, i els dos fills sou actors. Com ho han viscut això? Hi ha gent que ho desprestigia com a professió...

Sí, encara hi ha gent que considera que no és feina. Però et puc assegurar que és duríssima. El contacte constant dels meus pares amb la mort ens ha ajudat molt a l’hora de dir: “Ho provem”. Des de petits ens han inculcat a l’Aina i a mi que hem de ser feliços perquè la vida són dos dies i avui hi ets i demà no. És una característica del caràcter Clotet: buscar la felicitat en tot el que fem.

¿Com t’ho fas per gestionar les crítiques negatives?

Les llegeixo totes, perquè penso que si algú té una cosa negativa a dir, deu tenir els seus motius. Sempre intento trobar-hi una part constructiva i de millora. És molt difícil agradar a tothom. Aquesta professió és la subjectivitat al poder.

¿Un es pot guanyar bé la vida com a actor?

Jo visc d’actuar, tot i que és complicat i molt inestable a nivell d’ingressos. T’has de saber administrar molt bé i ser proactiu. A vegades es peca molt d’esperar que et vingui l’oportunitat màgica.

En què estàs treballant ara?

Marxo cap a la República Dominicana per una comèdia que es diu Caribe Mix, amb l’Alejo Sauras, la Cristina Castaño i l’Iba Habouk. Hi faig de paleontòleg. El meu soci, que és l’Alejo, em roba una de les meves peces i buscant-la acabo a Punta Cana.

I teatre?

L’any vinent farem una obra de teatre amb l’Aina, per primera vegada estarem els dos junts. Serà el primer projecte en comú que farem, però no puc dir més.