Jordi Montero: "La carícia és imprescindible per a qualsevol humà"
El neuròleg es jubila després de 41 anys de feina a l'Hospital de Bellvitge amb un al·legat en què defensa l'afecte com a base per tenir cura dels pacients
BarcelonaEl doctor Jordi Montero ha tancat avui 41 anys ininterromputs de feina com a neuròleg a l’Hospital de Bellvitge (L’Hospitalet de Llobregat) amb una conferència dirigida als seus companys. Montero, que es jubila, s'ha acomiadat amb la xerrada 'Neurofisiologia de les carícies' de la resta de professionals del centre. El seu prec, inalterable després de tants anys de professió, és reivindicar la importància de les carícies per a l’estat emocional de qualsevol humà, i també dels malalts. "Els pacients han de ser tocats amb carinyo", diu, desvinculant-ho de qualsevol aspecte morbós i cenyint-ho a un raonament estrictament científic.
És habitual jubilar-se amb una xerrada als companys d’hospital?
Normalment qui marxa compra una mica de pica-pica i fa el comiat més informal. No és habitual que es reuneixi la gent, però el tema de les carícies interessa molt a tothom. És un tema científic, eh?, explicat des del punt de vista de la neurociència cognitiva. El contacte físic, com a mètode de comunicació, és el més primitiu de l’evolució humana.
Fins a quin punt les carícies estan presents a la natura?
Qualsevol mamífer acaricia la seva cria quan neix, i ho fan durant hores perquè n’hi ha que sinó no sobreviurien. També ho fem nosaltres, perquè la carícia és imprescindible per a qualsevol humà.
Què implica una carícia a nivell neurològic?
Existeixen receptors cutanis específics, a la base dels pèls, però també vies nervioses especials que permeten que aquesta sensació arribi a les àrees emocionals pertinents. La carícia és un fenomen necessari i únic, com la sensació de calor o de moviment. En definitiva, una sensació específica i diferent, com podria ser la picor. Hi ha patologies en les quals es perd la sensibilitat al tacte, per exemple, però en canvi sí que es nota una carícia, perquè va per vies diferents. D’aquí que la carícia sigui un fenomen de comunicació a tot arreu, i per tant també a l’hospital. Els pacients han de ser tocats amb carinyo. El contacte físic és necessari. Una persona ingressada a la UCI necessita carícies, encara que estigui en coma.
La carícia ha de ser sempre a través del contacte físic?
No. Els humans tenen la possibilitat de fer-se carícies més sofisticades, com a part de la seva expressió no verbal. Hi ha un nivell purament humà i que no es reproduïble a la resta dels mamífers: la carícia amb la mirada, el fet que un humà es pot posar en el lloc d’un altre. També hi haurà una carícia del futur, que potser farem per mètodos digitals, però aquesta no sé com serà.
És cert que la carícia continuada d’una mare al seu nadó prematur pot substituir una incubadora?
I tant, és el que es coneix com a efecte cangur. Hi ha molts estudis que ho demostren, perquè tot i que hi ha casos en què la incubadora és imprescindible per segons quins problemes greus, cada vegada hi ha més constància de la necessitat de col·locar el nounat a sobre del pit de la mare. Això mateix és el que fan als països africans.
Diu que la gent s’ha de tocar, però què passa si a algú no li agrada que el toquin?
No és un tema de morbo, tot i que la carícia i el sexe tenen una gran connexió. Jo parlo de la comunicació emocional, però aquí la cultura i les religions han fet molt de mal i han inculcat un pensament en contra que s’exerceixi el tacte. No podem fer res en contra de la voluntat dels demés, però això és una qüestió de costums, i aquí s’han barrejat moltes coses amb moltes mentides. El contacte físic fet amb carinyo i respecte és fantàstic, i aquest missatge s’ha de defensar també al sector sanitari.
Però per donar aquest carinyo, cal estar bé emocionalment?
Les emocions són la base del cervell. Pensem que té una base racional, i és cert, però sempre manen les emocions. Votar, enamorar-se o estar conent depèn d’això, i la raó moltes vegades només és una servidora de les emocions. El 80% o 90% del que passa al cervell és inconscient, no sabem que ho tenim, però està actuant i ens està fent decidir. Hores d’ara vivim un moment d’explosió mundial pel que fa al cervell i el coneixement que tenim d’aquest òrgan i de com funciona. Aquesta serà la revolució del futur. El segle XXI serà possiblement el segle de les emocions, perquè les començarem a entendre des d’un punt de vista neurològic
