Francina Martí: “Els deures són una tortura per a L’alumne i per a la família”

BarcelonaEn un moment en què el debat sobre com ha de ser l’educació del segle XXI és a l’ordre del dia, cal recordar que l’Associació de Mestres Rosa Sensat ja fa molts anys que rema endavant. La seva presidenta, Francina Martí, reivindica un canvi “meditat” per aconseguir fer la revolució a l’escola. En ple estiu, quan els estudiants dediquen hores i hores als deures, Martí abandera la seva supressió. Creu que els nens han de saber gaudir del temps lliure durant tot l’any.

Què tenen de negatiu els deures?

Són un tortura per a l’alumne i per a la família. A la primària no hauria d’haver-hi deures de cap tipus. I a l’ESO potser tampoc. A l’escola han de tenir temps per fer-ho tot. Tinc una amiga que em deia que l’havien alertat de moltes coses a l’hora de tenir fills, però no del que implicaven els deures. Obliguen les famílies a implicar-s’hi i, si no ho fan, sembla que siguin mals pares. Hi ha moltes famílies que no poden dedicar tot aquest temps cada dia.

Llegir hauria de ser un deure?

La paraula obligació produeix al·lèrgia. Quin profit treus de les coses que fas per obligació i no per plaer? Cap. Des de l’escola s’han fet moltes propostes per animar a la lectura. Si ho fas obligatori no serveix per a res. Qui no vol llegir no ho farà, i qui vulgui, ho farà igualment.

I què hi guanyem si el nen quan arriba a casa en lloc de fer deures es posa a mirar la televisió o a jugar amb l’iPad?

Això ja no és tema de l’escola, sinó de la família. A tots ens agrada tenir temps lliure. Els pares han de controlar el temps que els fills tenen per mirar la tele, per jugar a l’iPad, per llegir o per quedar amb un amic. És molt important que els infants tinguin temps de joc lliure. Això és molt més important que fer deures: cal que les hores lliures del dia siguin riques i variades.

Sovint l’alternativa és omplir-los l’agenda d’extraescolars.

Està bé fer extraescolars, però amb mesura i racionalitat. A vegades es fan uns horaris d’extraescolars que no són adequats per a un nen. Tornen a casa a les 21 h i llavors encara s’han de posar a fer deures. ¿Això és la vida que ha de tenir un nen de 12 anys? No ens ha de fer por que els nens s’avorreixin. A partir de l’avorriment apareix la creativitat.

Tots els pares volen el millor per als seus fills. Molts dubten si treure’ls els deures farà empitjorar el seu nivell acadèmic. Què els diria?

Si es fa bé, no han de perdre nivell. No cal córrer. Ens hem de plantejar el model d’una forma lenta i reflexiva. Per exemple, cal separar els diftongs? ¿O potser és més important que sàpiguen construir textos? Doncs invertim el temps en això. Dediquem temps a llegir a l’aula. El que has après és el que portes incorporat. Jo, si hagués de tornar a fer la selectivitat, la suspendria tota. Dediquem moltes hores a coses que no produeixen fruits a la vida.

Aquest debat per canviar el model, com s’ha de fer?

La institució escolar és molt reticent als canvis. Tots aquests canvis són lents. Durant molt anys s’han anat introduint de mica en mica. Els moviments de renovació pedagògica fa temps que ho debatem i hi ha escoles que s’hi han posat a fons. Però ara el canvi ha de ser molt radical i cal un procés de reflexió.

Quants anys calen per fer aquesta revolució?

Hem de saber on volem arribar. Els canvis no s’han de fer perquè estiguin de moda. Tant els deures com el treball en grup o individual o el treball per projectes han de ser un procés lent, perquè els canvis han de ser madurats. Hi ha escoles que els canvis els han fet a corre-cuita. No crec que ens hàgim de posar un horitzó, sinó que el que cal és engegar el motor.

Però quines han de ser les línies mestres del canvi?

Cal canviar l’estructura. Cada infant ha de ser el centre del seu aprenentatge. Hem de superar el model transmissor, en què el mestre és qui transmet els coneixements i l’alumne el que escolta. Els nens han de ser els protagonistes del seu aprenentatge, i que a poc a poc construeixin la seva identitat. Volem formar persones amb la vida plena i rica.

Què hem de fer per aconseguir aquest model?

Focalitzar-nos en la mirada del mestre. Un mestre ha de transmetre capacitat per aprendre. I si ell no és curiós, és difícil que ho transmeti. Ha d’estar format en això i en les grans preguntes que sovint a les facultats no es fan. Per què som mestres? Per què eduquem? És una qüestió de tots. Ens hauríem d’estar formant contínuament. Als equips de les escoles ha d’haver-hi l’esperit perquè tothom es vagi formant sempre. Quan més aprens és quan estàs ensenyant. És un procés mutu d’ensenyament i d’aprenentatge.

I, concretament, com es plasma aquest canvi?

Els canvis no s’han de fer per fer-los. Cal meditar-los i veure el context i la situació de cada projecte educatiu. Però un exemple podria ser repensar com estan classificats els alumnes. Ara mateix estan classificats per edat i compartimentats per assignatures. No necessàriament ha de ser així.

Barrejar els nens per edats com a les escoles rurals podria ser un bon model, doncs?

Les escoles rurals són les que tenen una manera de treballar més innovadora. Per les circumstàncies que siguin i perquè han tingut clar on volien anar. Han demostrat que la integració i la barreja d’edats són positives i enriquidores. Ara bé, això no vol dir que totes les escoles hagin de seguir aquest model obligatòriament. Simplement, que pot ser un bon camí a seguir.