“Avui sí que ens sentim com a casa”

BarcelonaLa Maisà, la Shahd i la Meera Zaroor són tres germanes de la ciutat siriana de Homs que van arribar fa tres anys a Catalunya. Només volien sortir uns mesos de la guerra i estar-se a casa del seu oncle durant l’estiu, però les coses es van complicar i ja no han pogut tornar a casa. Ahir es manifestaven, amb banderes de la revolució siriana a l’esquena i portant imatges de la presó de Sednaia, on, segons Amnistia Internacional, almenys 13.000 persones han sigut executades pel règim sirià entre el 2011 i el 2015.

“Avui em sento com a casa: no hi ha res com casa teva i avui casa meva és aquí”, deia la Maisà, que fa classes d’àrab i treballa de dependenta en una botiga de roba perquè les seves germanes petites puguin continuar estudiant. “Als governs d’Europa els crido «Obriu les fronteres»”, diu amb un català titubejant. Al seu costat la Shahd, estudiant d’arquitectura a la UPC, també està emocionada: “Sentim la solidaritat del poble, em trobo molt acollida”. Una dona l’atura i li pregunta què és aquesta bandera de les tres estrelles que s’ha lligat a l’esquena. “És la bandera de la Síria lliure”, li respon amb un gran somriure. Al seu darrere, l’Ahmad empunya un megàfon i comença a cantar els himnes de les manifestacions populars de Síria “Fora, fora, fora Baixar, volem llibertat”, i s’esforça per traduir-los i que tothom els pugui entendre.

“N’estic orgullosa”

La Meera, estudiant de batxillerat de 18 anys, és a la pancarta de capçalera i és una de les veus dels refugiats a la campanya. “Em sento feliç perquè no m’havia imaginat mai que la gent estaria al nostre costat, que ens ajudaria d’aquesta manera. I n’estic orgullosa. Diré als meus amics i familiars a Síria que aquí hi ha gent que pensa en ells, que els està esperant. Tant de bo que això els ajudi”. La jove té una visió molt diferent de la política dels governs: “Els polítics parlen molt però no fan res: som víctimes de la guerra i s’omplen la boca amb els drets humans, però no ens ajuden, no mouen ni un dit. És la gent que surt al carrer”.

L’Amer, estudiant de formació professional de 18 anys que en fa un que viu a Esparreguera, també està aclaparat per la massivitat de la protesta: “Per a mi aquesta manifestació demostra que compartim els mateixos valors, que el poble arreu vol el mateix, viure en pau i llibertat. M’hi he trobat molt bé, vull donar les gràcies a Catalunya”.

El clam d’obrir les fronteres que ahir es va apoderar del carrer a Barcelona és un bàlsam per als refugiats que s’enfronten a mil dificultats quotidianes, des de la supervivència fins a l’angoixa pels que han hagut de deixar enrere. Haver de tornar a començar partint de zero, adaptar-se a una nova llengua, a una cultura diferent. En definitiva, obrir-se un futur sense la xarxa de seguretat del passat, la família i les relacions construïdes al llarg de la vida.

Vida a l’exili

Pesen l’enyorança i el desig que s’acabi el desplaçament forçat, els temps negres de l’exili. Ho expressava Mouafak Asaad, un oftalmòleg que fa 34 anys que viu a Catalunya. En fa més de sis que no parla amb la seva mare, que encara és a Síria, per por de posar-la en perill, perquè està buscat per la muhabarat, els serveis secrets.

Viu la manifestació amb un sentiment agredolç: “Estic molt agraït a la gent, que està molt sensibilitzada, però els polítics fan vergonya. El poble sirià només vol viure en llibertat sense la dictadura d’Al-Assad i sense els terroristes de l’Estat Islàmic. I cap govern ens ajuda. Avui parlem de portar quatre mil persones, quan a Síria hi ha deu milions de desplaçats que han perdut la casa en els bombardejos i no saben on anar”.