22/04/2015

Al cap de Creus

4 min
Al cap de Creus

-Deixa’m que t’acompanyi.

-No, ja t’he dit que vull tornar sola a casa.

-Amb aquesta tramuntanada.

-Hi he viscut tota la vida, aquí.

-Hi has vingut tota la vida, aquí. La gent de la comarca ha desenvolupat uns músculs especials per compensar la força del vent. Però això és genètic, no après. A tu i a mi se’ns emportaria el vent si sortíssim del cotxe.

-N’he vistes de molt fortes i mai he sentit a dir que la tramuntana s’hagi emportat ningú. -Han notat una ràfega fortíssima que ha sondrollat el cotxe. Rere els vidres s’està molt bé, el sol escalfa i amb les finestres tancades la sensació de fred sembla que també se l’endugui el vent-. Si vaig pel camí de dins, hi seré en menys d’una hora.

-Es fa fosc.

-Tant et costa dir que vols que em quedi amb tu? Per què no m’ho dius i prou? No ho entenc...

-Queda’t amb mi.

-No, així no. Només ho dius perquè t’ho he demanat.

-Ho dic perquè tinc por que se t’emporti la tramuntana. Una vegada es va endur una dona, una alemanya preciosa, elegantíssima. No coneixia els racons de la costa. Una volada se la va emportar.

-Com ho saps que era preciosa i elegantíssima?

-El vent no se l’hauria emportat si fos lletja, el vent té bon gust. Per això no et vull deixar sortir. Se t’emportaria i no et tornaria a veure mai més, com aquella dona.

-Va caure al mar.

-No, se la va emportar el vent. Al mar l’haurien trobada. Van rastrejar tot el cap de Creus, la costa i el mar. El cos no va aparèixer. La darrera vegada que la van veure va ser aquí, a Garbet. El xal que portava el van trobar a Sant Martí d’Empúries.

-Se’n va anar amb l’amant.

-No era d’aquest tipus de dones. Una ràfega de vent els porta sorra i aigua. Són ben a prop del mar.

-I com han de ser les dones? Com tu vols i dius? Quantes de les teves ex has portat aquí a veure el mar? -Silenci-. Quantes n’has portat un dia d’hivern a veure com el mar es menja les roques? -“Es menja les roques”, ho ha dit ell abans i ella se’n recorda. Li ho ha dit després de dinar a Llançà: “¿Vols que anem a veure com el mar es menja les roques?” Més silenci-. Mira, he de saber què vols.

-Que et quedis.

-Però necessito que em diguis que vols que em quedi amb tu, però no només avui... Només m’ho dius per fer-me contenta, Francesc, i amb això no en faig prou. I necessito fer fora fantasmes, no puc arrossegar les teves ex. M’agradaria que em portessis a llocs on no les has portades a elles. Que m’expliquessis les coses que només m’has d’explicar a mi, n’estic tipa d’aquestes històries. -Una bossa de plàstic s’enganxa l’eixugaparabrises. S’hi està una bona estona picant contra el vidre fins que s’esquinça i desapareix.

-La de la dona que se la va emportar el vent només te l’he explicada a tu. -Una altra volada llença sorra contra la finestra d’en Francesc.

-M’ho dius de debò o només m’ho dius per fer-me contenta?

S’ho ha pensat abans de contestar:

-Per totes dues coses.

-Vés a la merda, Francesc. Fa tres anys que ens veiem. Necessito saber coses amb més certesa.

-Coses i certeses. Quines coses i quines certeses?

-Si anirem a viure plegats a Girona, a Figueres o a Cadaqués, que dius que és el microcosmos de la imbecil·litat, però jo hi tinc la casa de l’avi. Necessito saber coses. No ho sé, si vols tenir fills...

-Ja ho saps, que tot això ara no puc decidir-ho així com així.

-No, és clar, però fa temps que tu encara ho emboliques més. M’estimes amb la força que et permeten els espais que queden a la teva vida. No t’ho sabré repetir igual que t’ho he dit, però és això. -“Amb la força que em permeten els espais que queden a la meva vida”, pensa, “amb la força que em permeten els espais...”

-Tot ho visc amb la força que em permeten els espais que em queden a la meva vida. Ja t’ho repeteixo jo. ¿Vols que deixi la feina i vingui a viure a Girona? ¿La vols deixar tu i venir a Perpinyà?

-Ho veus, jo estic en igualtat de condicions que la resta de coses. És que ja no sé si la feina és una excusa, Francesc. No sé si tot és una excusa o si fins i tot jo sóc una excusa per fer totes aquestes coses que dius que vols fer. Al teu costat, o hi ha boira, o hi bufa massa vent. Se m’emportarà, a mi, el vent, com a la dona que dius, mentider.

-El vent es va emportar la dona, ho sap tothom.

-Mira, ja en tinc prou de jugar. Me’n vaig a casa.

-Se t’emportarà la tramuntana.

-No porto mocador, no en quedarà res, de mi.

-Em ve de pas, Paula. Que no veus que prendràs mal?

-Tu també t’emportes dones i ningú no les torna a trobar. Ja en parlarem.

La Paula surt del cotxe. Agafa amb decisió la porta perquè el vent no l’obri de cop i quan ja és fora la tanca amb cura. Les primeres passes són indecises, es posa les ulleres de sol i s’apuja les solapes de l’abric.

-Paula, espera! -crida en Francesc dins del cotxe, però la Paula no el sent.

Ella avança, s’inclina contra el vent. Es fica les mans a les butxaques de l’abric. Sembla que s’agafi a si mateixa.

Quan en Francesc intenta obrir la porta del cotxe, la força del vent li ho impedeix.

stats