Pares i fills: posant a prova els límits

Pares, mares, psicòlegs, educadors... Tots coincideixen: els fills posen els límits constantment a prova. Un estira-i-arronsa, un repte per als nens i per als pares. Els petits aprenen què està bé i què està malament mentre els grans els eduquen dia rere dia. L’Estíbaliz i el Fernando tenen dos fills, l’Elena (6 anys) i el Fer (4). Ells tenen clar que calen unes normes i que no es pot abaixar la guàrdia: “Els deixo marge, que juguin, corrin, s’equivoquin o caiguin, però saben que no poden sobrepassar els límits que estan establerts. Així aconsegueixes que no se’t toregin”, explica el Fernando. Tot i que reconeix que per a ell és més fàcil: viatja molt per feina i no té la pressió de gestionar els conflictes diaris. Quan torna a casa arriba amb ganes d’educar-los. Energies renovades que fan falta a l’Estíbaliz: “Després de 10 o 15 dies sola amb els nens em relaxo, és cansat fer el doble paper de bona i dolenta alhora. Quan no fan cas és fàcil entrar en un cercle en el qual no aconsegueixes res. Sent dos es recondueixen les situacions amb menys dificultat”.

La doctora en psicologia Elisa Urbano diu que cadascú ha d’establir els seus propis límits: “Els nens reaccionen de forma diferent amb els límits dels pares, els avis o els mestres”. Els fills s’acostumen als límits que els posem, necessiten posar-los a prova, és un dels mecanismes que tenen per entendre com funciona el món, poder preveure què els pot passar els dóna seguretat. “És molt important que els límits s’adeqüin a l’educació que vols transmetre -explica la doctora Urbano-, no són un instrument per controlar la canalla. Ha d’haver-hi una orientació de què es vol aconseguir -fills ordenats, respectuosos, etc.- i tot i que ens podem equivocar, procurem que l’enfocament sigui pel bé del nen”.

Una cursa de fons

Sònia López, mestra de primària, psicopedagoga i formadora de famílies, assegura que l’educació és una cursa de fons que dóna fruits: “Vas sembrant i un dia t’adones que et fan cas. Dels 0 als 4 anys és l’etapa bàsica per marcar els límits. Han de ser pocs, clars i ben definits i sobretot cal explicar-los, no podem donar per fet que els nens ho entenen tot”. En una societat com la nostra, on prima la immediatesa, costa ser constant amb un treball que tarda un temps a donar resultats.

La Marta i la María José són mares del Pablo (4 anys) i la Berta (1). La María José també té un fill més gran, el Nico (21), d’un matrimoni anterior. Elles diuen que tenen sort, el Pablo és bastant obedient i la Berta és petita, tot i que les desafia amb la mirada quan sap que fa alguna cosa que no hauria de fer. Segons Sònia López no és qüestió de sort, cada nen és diferent, però si es comporta correctament, és responsable, respectuós i sap viure en societat és gràcies a la feina dels pares.

La María José reconeix que amb els petits ha sigut més tolerant que amb el Nico: “Tens unes idees i unes teories ben clares però a l’hora de la veritat vénen les rebaixes. Si mantens la rigidesa i els límits constantment es pot generar massa tensió. Hi ha situacions excepcionals en què tenim més màniga ampla, llavors és quan negociem”. La doctora Urbano destaca la importància de ser estricte amb el comportament: “Si els hem dit que no se salta al sofà no hem de deixar que ho facin. Sense enfadar-nos i amb afecte els fem baixar del sofà i els expliquem perquè no poden fer-ho”. La Sònia López hi coincideix: “Un dels problemes és que avisem massa vegades i no actuem. S’ha d’avisar per permetre corregir, però si no ho fan hi ha d’haver una conseqüència”.

Conseqüències

Als nens els interessen les conseqüències. Si fan o deixen de fer alguna cosa, què passarà? És fonamental que es retirin privilegis o es donin recompenses en funció del seu comportament. Tota norma ha de tenir una conseqüència. La Sònia López reconeix que amb això també hi ha modes: “Actualment el racó de pensar -quan desobeeixen- o les graelles conductuals són les tècniques més habituals. Amb les graelles tries tres comportaments que vols millorar. A mesura que assoleixen objectius poses gomets verds. El premi mai és material, normalment és una activitat familiar consensuada, que el nen tria”. Premiar-los és molt important. “Si el felicites perquè ha ordenat les joguines no voldrà perdre l’etiqueta d’ordenat. És un reconeixement, un estímul”, diu la doctora Urbano.

A les sessions de formació per a famílies es pot veure com els pares es preocupen sobretot pel que pot passar si són molt permissius o incoherents amb les normes. Doctora i mestra tornen a coincidir: les situacions sempre es poden reconduir. El Nico ja és adult. La seva mare diu que és un clar exemple de lluita constant, ja que posava a prova fins on podia arribar ell i fins on podia aguantar ella: “Quan és gran ja no és una qüestió de límits, es tracta més de responsabilitats. Si no tens clares quines són les teves responsabilitats tens distorsionats els teus drets i obligacions”.

Normes ideals?

L’objectiu és que les normes s’elaborin conjuntament, que a partir d’una certa edat siguin pactades entre pares i fills. Així les criatures entenen que s’han de respectar i no es queixen de les conseqüències si desobeeixen. Aquests límits han d’adaptar-se a les noves situacions. “La coherència, la constància i la disciplina són bàsiques perquè marquem correctament els límits -explica la psicopedagoga-; si ens deixem portar per l’estat d’ànim les normes varien i confonem els fills”.

La Marta admet que després d’un dia difícil els desafiaments dels fills poden posar-te al límit. L’ideal és no deixar-se portar per l’estat d’ànim, que les normes no variïn en funció del teu humor. La feina en equip amb la parella ajuda a mantenir-te ferma: “Estar d’acord en el que considerem bàsic és fonamental perquè quedi clar que aquella línia vermella no poden sobrepassar-la”, explica la Marta.

Si establim i respectem un sistema de valors, normes i pautes de conducta, els fills toleren la frustració, se senten segurs i protegits, són afectuosos, autònoms i responsables, tenen habilitats socials i seran més bones persones. En resum, tots plegats serem més feliços.