Societat 24/03/2014

Joan Martí: “Aquí hi ha gent que passa gana, però a l’Àfrica moren de gana”

Entrevista al president de Mans Unides Barcelona

Albert Solé
4 min

Cada bisbat de l’estat espanyol té una delegació de Mans Unides, i Joan Martí Llobet (17-1-1945, Barcelona) presideix la de la capital catalana. Hi va començar a col·laborar quan el van prejubilar amb 63 anys, i la seva implicació va ser tan gran que quatre anys després (2013) li van proposar ser-ne el president.

¿Costa demanar diners per la fam a l’Àfrica amb el que passa aquí?

A nosaltres no ens costa perquè creiem en el que fem, però sí que costa que la gent et respongui com abans. Aquí hi ha una necessitat clara, però hi ha 40.000 motius per justificar el que fem allà. Per exemple, aquí hi ha gent que passa gana, però a l’Àfrica moren de gana. I no se’n moren quatre, sinó que al món moren de gana tres milions de nens cada any. Normalment, la gent que et posa pegues de per què ajudem allà i no aquí, no fa res aquí, ni allà, ni enlloc.

Amb la crisi, la pobresa aquí s’ha agreujat. A l’Àfrica també?

No, són els mateixos de sempre perquè la crisi a l’Àfrica és perpètua.

¿Hi ha gent que us diu que prefereix donar el poc que té al Banc dels Aliments?

Sí, i fins i tot gent que no té res i col·labora amb hores de feina, ens diu que prefereix ajudar al rebost social de Càritas, o anant a donar esmorzars al matí. Prefereixen treballar en el que veuen i palpen. En certa manera ho entens, però nosaltres tenim molt clar el que fem a l’Àfrica i en veiem els resultats, encara que siguin pocs.

Quan hi ha desgràcies com les d’Haití i les Filipines és quan es fa més visible la vostra tasca?

Sí, tot i que nosaltres el que financem són els projectes de desenvolupament per construir escoles, hospitals, pous d’aigua, etcètera. I el tema de les emergències no el portem, però és veritat que quan n’hi ha una, la gent s’aboca en nosaltres. Quan va passar el tifó a les Filipines vam rebre milers d’euros. Quan passa això ens veiem obligats a ajudar també en la situació d’emergència, tot i no ser-ne especialistes. Per nosaltres, tapar forats, que també s’ha de fer, no soluciona els problemes, nosaltres aspirem a transformar les causes que provoquen aquests problemes. Estem associats amb organitzacions a cada país que són els que duen a terme els projectes, i quan hi ha una emergència sabem segur que els nostres diners arriben a lloc i són útils, cosa que a Haití, per exemple, no va passar.

Aquest és un altre dels grans problemes de les ONG, que la gent no té la seguretat que els seus diners arribaran a qui els necessita.

Nosaltres sí que garantim i podem demostrar que els nostres diners arriben al soci local que tenim al país que ho necessita. Quan ells ens demanen diners per a un projecte, ens l’envien, l’estudiem i ens assegurem de qui se’n farà càrrec i que allò tindrà una continuïtat. A més, quan acaba el projecte demanem les factures de tot el que s’ha gastat per comprovar-ho. Ara bé, els diners que segur que no arriben són els que no es donen.

Veient el que està passant a Ceuta i Melilla, ¿la immigració il·legal s’arregla amb fronteres més altes i més afilades?

Al contrari. La solució a la immigració és arreglar els problemes dels seus països d’origen.

I et deuen dir que això costa molts diners.

Depèn. Si deixen de gastar en armament, i es gasten els diners a ajudar la gent, el problema està solucionat en quatre dies. Segons xifres de l’ONU, amb una petita part de la despesa en armament al món es pot acabar amb la fam a tot el planeta diverses vegades. Depèn de les prioritats polítiques.

A Mans Unides rebeu subvencions públiques.

En rebíem, però cada cop menys. En l’últim pressupost el govern de la Generalitat ens ha retallat la subvenció un 94%. Quan es parla de retallades no hi ha res comparable amb les retallades en cooperació internacional. D’aquell 0,7% ideal que es va reivindicar tant no vam passar del 0,5% en el millor dels casos, i ara estem per sota del 0,2%. La Generalitat no només ha tallat totes les subvencions públiques en cooperació, sinó que arrossega deutes d’anys anteriors. Es dediquen molts diners a diplomàcia i que els altres països coneguin l’objectiu de la independència, disminuint les ajudes a les ONG.

¿Rebeu diners de l’Església a través de la renda, com Càritas?

En el nostre cas, no. La primera font d’ingressos són les quotes dels socis, després de les parròquies, i també algunes empreses que ens ajuden en projectes puntuals. També rebem diners d’herències, això ho sap poca gent. Abans de la crisi teníem un pressupost d’uns 50 milions d’euros, i ara mirem d’organitzar tota mena d’activitats per mantenir aquesta xifra, per poder seguir finançant 500 projectes a l’any a tot el món. Per a nosaltres, però, la retallada de subvencions no ha sigut tan dramàtica com per a altres perquè en els nostres estatuts tenim limitats els ingressos públics al 20%.

Catalunya és solidària?

Sí. La gent aquí és molt solidària, amb nosaltres i altres ONG. I no només econòmicament, sinó també amb dedicació d’hores del seu temps lliure.

stats