El pagament pels continguts s’imposarà. És veritat que als consumidors, als usuaris, a la gent, no ens entusiasma pagar res. A més, les experiències de pagament en línia no han estat d’allò més reeixit: uns quants diaris que ho van provar abans del 2008 es van fer enrere perquè no aconseguien prou subscriptors. Fins ara, tot ha conspirat en contra del pagament per continguts, començant pels gurus digitals, que encara sostenen que a la xarxa tot ha de ser obert, lliure i de franc. Avui, però, hi ha un factor que ho capgira tot: el caràcter mòbil en l’ús d’internet combinat amb la popularitat de les xarxes socials. Vull dir que els continguts, si volen ser consumits i cobrats, hauran d’anar a buscar la gent per aquestes dues vies combinades: xarxes socials, dispositius mòbils. Avui són el telèfon i la tauleta, demà les ulleres i el rellotge i demà passat vés qui ho sap. Una data, només una: a l’entorn del 70%-80% dels usuaris de Twitter del Regne Unit i un 85% dels usuaris dels EUA ho són via dispositius mòbils.
És fonamental, doncs, que comprar en aquest entorn veloç, personal i tempestiu sigui un procés agradable. L’experiència de la transacció ho serà tot. Pensi en les targetes del transport públic. Hem d’anar a comprar-les, les hem de protegir a la cartera, treure-les, picar-les... Buf! Alegri’s, però: aviat podrem pagar acostant el telèfon a algun terminal del vehicle o ens cobraran automàticament només pel fet d’entrar al bus. El repte és acabar de guanyar-se la confiança de la gent, que és el gran què quan parlem de pagament en línia. No tindrem problema si se’ns ofereixen experiències clares, breus i directes. La clau és cap fricció : que el contacte entre l’usuari i el proveïdor sigui senzill, poc intrusiu, amable. Als mèdia ens obsessionem a demanar tot de dades a l’usuari, fer-lo treballar perquè ens asseguri que és ell, exigir-li una comprovació i una altra. Si sembla que no volem que ens pagui! Fem-ho fàcil i la gent pagarà.
