No hi ha cap dubte que les universitats espanyoles es troben en una cruïlla important per al seu futur; efectivament, després d'anys de creixement en nombre d'universitats, d'universitaris, de titulacions, de grups de recerca, de projectes d'investigació, de publicacions d'impacte, de transferència de coneixement, de divulgació universitària, de democratització del coneixement... cal fer una reflexió de cap on anam. La història de la universitat espanyola durant la democràcia ha estat i és una història d'èxit, malgrat que els nostàlgics de sempre diguin el contrari; una història d'èxit que no pot fer oblidar i amagar els problemes reals que tenen les universitats i els reptes als quals s'enfronten de forma clara en aquest segle del coneixement, de les incerteses i de la globalització universitària.
En aquest context, les mesures que s'estan implementant respecte d'aquesta qüestió no van, en la meva opinió, pel camí adequat: creació d'una comissió d'experts per estudiar la reforma universitària amb manca de pluralitat i al marge de la universitat, retallades econòmiques molt significatives, increment de la docència del professorat en detriment de la qualitat i de la recerca, massificació de les aules universitàries en un moment de l'aplicació de Bolonya, augment de les taxes universitàries, disminució de les beques i enduriment de les condicions per accedir-hi, baixada important de les inversions en investigació i no realització de convocatòries sobre projectes de recerca...
Amb la posada en marxa d'aquestes mesures i d'altres, ens trobam davant una política de disminució del nombre d'universitaris i de construcció d'un nou elitisme universitari? Estam davant una reconversió de la universitat amb criteris ocults? És aquesta la resposta a aquesta societat del coneixement que necessita persones cada vegada més formades? És aquest el camí que necessita la societat i l'economia espanyola? És aquesta la forma com es vol potenciar el prestigi, la qualitat i l'excel·lència de la universitat? Què hi ha darrere aquestes mesures?
Tot i que el govern espanyol ha centrat la seva política educativa legislativa en l'educació no universitària, amb l'aprovació de la LOMCE, és evident que la propera legislatura, en el cas que el PP revalidi la seva majoria absoluta, no només hi haurà una nova llei universitària, sinó que aquesta serà la continuació de les mesures abans esmentades. Però si hi ha un altre tipus de majoria, la reforma de la universitat és una necessitat que no pot esperar més. La qüestió central és el tipus de reforma, el model d'universitat, la forma com es faci, la seva relació amb el model econòmic que es necessita, el nivell de democratització universitària que cal, etc.
És evident, doncs, que la universitat espanyola necessita reformes profundes, però aquestes necessiten estudis seriosos, debats profunds, participació de la comunitat universitària, de la societat i del Parlament. Necessitam un debat profund, necessitam reflexionar entre tots, sobre tot. El debat sobre la universitat ha d'anar més enllà de la qüestió del finançament o la governança. Cal, partint de tot allò que funciona, reformar tots els aspectes que siguin necessaris amb profunditat. Hem de ser capaços de debatre i construir una universitat que sigui motor del progrés econòmic i social, que lluiti contra les actituds d'apatia i de conformisme, que generi idees i que recuperi la capacitat transformadora del pensament, que abandoni l'immobilisme i que rompi les inèrcies i les rutines, que sigui la base del model econòmic que la societat del coneixement necessita... Les reformes que necessitam no es poden quedar en la superfície, en la imatge, en la propaganda, en l'anècdota universitària, en el clientelisme, en la visió del curt termini, en els personalismes... Cal anar més enllà. La universitat no pot ésser conservadora i immobilista davant aquests reptes i ha de ser capaç de seguir complint amb escreix les funcions que el segle XXI ens demana i ens exigeix. Serem capaços d'estar-ne a l'altura?
