Opinió 04/11/2014

Com serà el nou Pròxim Orient?

i
Joschka Fischer
4 min

“La guerra -va dir el filòsof de la Grècia clàssica Heràclit-és la mare de totes les coses”. En vista dels esdeveniments sagnants i bàrbars que hi ha hagut al Pròxim Orient -a l’Iraq i a Síria en particular-, podríem estar temptats a dir que Heràclit tenia raó, encara que aquestes idees ja semblin fora de lloc en la concepció postmoderna del món que té l’Europa actual.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els triomfs militars de l’Estat Islàmic a l’Iraq i a Síria no només estan donant lloc a una catàstrofe humanitària, sinó que també estan sumint en la confusió les aliances regionals existents, i fins i tot estan posant en dubte les fronteres nacionals. Està sorgint un nou Pròxim Orient que ja difereix de l’antic en dos sentits importants: un paper més important per als kurds i l’Iran, i menys influència de les potències sunnites de la regió.

El Pròxim Orient no només afronta el possible triomf d’una força que intenta assolir els seus objectius estratègics mitjançant les matances i l’esclavització en massa (per exemple, de les dones i les noies iazidites). A més d’això, s’està posant de manifest la caiguda de l’antic ordre de la regió -que s’havia mantingut més o menys inalterat des de la fi de la Primera Guerra Mundial- i, amb això, el declivi de les potències regionals que tradicionalment havien tingut un rol estabilitzador.

La debilitat política d’aquestes potències -ja siguin actors globals com els Estats Units, o regionals com Turquia, l’Iran i l’Aràbia Saudita- ha provocat una notable inversió dels papers en la dinàmica del poder a la regió. Tot i que els EUA i la Unió Europea segueixen classificant el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) com una organització terrorista (el fundador, Abdullah Öcalan, està empresonat a Turquia des del 1999), sembla que els únics que volen i poden impedir que l’Estat Islàmic segueixi avançant són els combatents del PKK. A conseqüència d’això, el destí dels kurds ha passat a ser una qüestió candent a Turquia.

Turquia és membre de l’OTAN i qualsevol violació de la seva integritat territorial podria activar fàcilment la clàusula de defensa mútua del Tractat de l’Atlàntic Nord. I la qüestió kurda comporta la possibilitat d’un conflicte molt més ampli, perquè atorgar la condició d’estat a aquest poble amenaçaria també la integritat territorial de Síria, de l’Iraq i probablement de l’Iran.

I, no obstant això, combatent per les seves vides contra l’Estat Islàmic els kurds han aconseguit una nova legitimitat. Quan acabin els combats, no oblidaran sense més ni més les seves ambicions nacionals ni tampoc l’amenaça mortal que van afrontar. I no ha sigut només la unitat i la valentia dels kurds el que ha fet augmentar el seu prestigi: el que ha passat és que aquest poble és cada vegada més una font d’estabilitat i un soci prooccidental fiable en una regió on aquestes dues coses van escasses.

Tot això planteja un dilema a Occident: donada la seva renúncia a comprometre les seves pròpies forces sobre el terreny en una guerra que hauria de guanyar sí o sí, caldrà dotar els kurds -no només les milícies peixmergues kurdes del nord de l’Iraq, sinó també altres grups kurds- d’armament més avançat. Però això no agradarà a Turquia ni, molt probablement, a l’Iran. Per resoldre la qüestió kurda, doncs, caldrà una gran inversió d’habilitat i de compromís diplomàtic d’Occident, de la comunitat internacional i dels països interessats.

En aquest escenari, però, el màxim vencedor regional podria acabar sent l’Iran. La presidència de George W. Bush ja va suposar un impuls a la seva influència sobre l’Iraq i l’Afganistan. Ara la cooperació iraniana és essencial per aconseguir solucions estables a l’Iraq i a Síria, i té un paper important en el conflicte palestino-israelià i al Líban.

Resulta impossible esquivar l’Iran en la recerca de solucions per a la infinitat de crisis que es donen al Pròxim Orient. De fet, ja no es pot descartar ni una -limitada- cooperació militar entre els EUA i l’Iran en la lluita contra l’Estat Islàmic.

Ara bé, des del punt de vista estratègic la qüestió més important no es troba als camps de batalla, sinó en les diverses negociacions sobre el programa nuclear de l’Iran. Si s’arriba a un acord (o fins i tot a una pròrroga a curt termini de l’actual acord provisional, amb perspectives realistes d’un acord final), el paper regional de l’Iran arribarà a ser més fort i més constructiu. Tot això, però, continua sent molt incert.

El problema nuclear té una altra derivada important i oculta, la de la relació de l’Iran amb Israel. A la frontera septentrional amb el Líban, Israel hi té Hezbol·lah, el soci més fidel de l’Iran a la regió. Hezbol·lah segueix compromès amb la destrucció d’Israel, i l’Iran li subministra armes potents. I, lamentablement, no hem d’esperar cap canvi important en aquesta situació.

Així doncs, el que sabem del cert sobre el nou Pròxim Orient és que serà més xiïta i iranià i més kurd, la qual cosa el farà també molt més complicat. Les antigues aliances, i també les antigues disputes, seran més embolicades que en el passat.

Més enllà d’això, l’únic que podem dir és que en el segle XXI el Pròxim Orient seguirà sent el barril de pólvora de la política mundial. La seva estabilització, si bé revesteix un gran interès, serà difícil, i només s’assolirà mitjançant una complicada combinació de mitjans militars i diplomàtics. No és probable que una sola potència mundial ho aconsegueixi tota sola.

Copyright Project Syndicate

stats