Em desperto flamenca. Em planto un vestit de tirants, em pinto les ungles dels peus de color vermell, em calço unes sandàlies de taló i surto al carrer. Fa molta calor. Decideixo que avui soparem a la terrassa. Compro espelmes i un hule de flors amb fons groc que sembla tret d'una tasca de Mèxic. Aquest pensament em fa comprar una ampolla de tequila. M'animo i compro també unes garlandes blaves. Arribo a casa i remeno els discos fins que trobo el de Barry White, el poso a tot volum mentre preparo el sopar. Aquesta música fa estiu. I el menú, també: gaspatxo i truita de patates.
Tot és idíl·lic fins que sentim aquell característic brunzit persistent. No falla, és un mosquit. Només n'hi ha un, però n'hi ha prou per amargar-nos el sopar. Endollem el matamosquits elèctric i també encenem una espelma de citronel·la, diuen que l'olor que desprèn acaba amb ells, però probablement acabarà amb nosaltres. Intentem continuar amb el sopar i oblidar-nos del nostre visitant, però és impossible concentrar-se perquè el brunzit persisteix encara que al maleït no el veiem. Prenem mesures dràstiques. Ens posem el conjunt de guerra: sandàlies amb mitjons, pantalons llargs i també ens ruixem d'Autan, malgrat la seva olor insuportable. Qualsevol cosa abans de renunciar a sopar a l'exterior. Fem uns gotets de tequila. Potser l'alcohol l'allunya. Però no podem relaxar-nos, cada petit soroll ens fa estar alerta. Entrem a casa i tanquem les finestres per precaució encara que ens ofeguem de calor. Ens entra el riure quan veiem les pintes que fem i ens traiem la roba. Potser hauríem d'haver començat la nit per aquí. Ens cal una dutxa per treure'ns la pudor del matamosquits. I mentre som sota l'aigua, tornem a sentir el brunzit. Aquest cabró ens persegueix.
Definitivament, ha arribat l'estiu.
