Fa dotze d'anys vaig escriure una columna en què no donava ben bé suport a Michael Bloomberg com a alcalde (els columnistes no donen suport), però sí que donava suport a la idea de Michael Bloomberg. Si un home que ha fundat una empresa amb un èxit extraordinari vol oferir els seus serveis a la ciutat -deia jo-, no hauríem de deixar que els nostres prejudicis en contra dels rics s'interposessin en el seu camí. Des d'aleshores, aquesta idea -la del director general que aspira a convertir-se en servidor públic- ha quedat desacreditada en diverses ocasions (com per exemple amb Mitt Romney), però el cas de l'alcalde sí que m'ha donat la raó. Com ell seria el primer a dir, ha deixat el llistó molt alt.
A la cursa per reemplaçar Bloomberg s'hi presenten un total de dotze candidats força anodins, fins al punt que un excongressista a qui han enxampat enviant per Twitter fotos d'ell mateix amb una erecció a dones que no coneix de res es va arribar a situar al capdamunt de les enquestes d'opinió. Però comencem fent un balanç de qui ara ocupa el càrrec. Per bé i a vegades per mal, el seu mandat s'ha caracteritzat per la inusual experiència que Bloomberg ha aportat al càrrec. Això es deu, en primer lloc, a la seva fortuna de milers de milions de dòlars, que li ha permès autofinançar-se les campanyes i ser totalment independent de les exigències dels grups d'interès de la ciutat. Alliberat de les obligacions de l'anomenada retail politics (la pràctica segons la qual el polític ha de mantenir un contacte directe amb els ciutadans perquè el votin), va poder constituir un equip de govern format pels millors en lloc d'haver d'agafar gent per compromisos. Amb unes quantes excepcions molt cridaneres, va contractar gent apassionada i competent. Els convidava a experimentar, una cosa molt poc corrent en la cultura de govern, sempre contrària als riscos, però els obligava a retre comptes, sempre parant una atenció obsessiva als indicadors. El seu ajuntament, com l'empresa que va fundar i que porta el seu nom, s'ha basat en el poder de la informació. Probablement mai s'ha dirigit tan bé el gran artefacte urbà que és el govern de l'Ajuntament de Nova York.
Bloomberg no ha estat un model d'inclusió. Tot i que els blancs constitueixen només un terç de la població de Nova York, al seu equip no hi ha gaires negres. Ha viscut gran part de la seva vida dintre d'una bombolla privilegiada i té un aire de superioritat que alimenta la seva imatge de falta d'empatia, sobretot en entorns on predominen les minories i la classe treballadora. Et pot arribar a dir, amb una diapositiva de PowerPoint que ho corrobori, que l'agressiva pràctica policial de detenir i escorcollar els nois negres als barris conflictius ha salvat vides perquè ha aconseguit que les armes desapareguessin dels carrers. Pel que sembla, no s'adona que la humiliació sistemàtica mina la confiança entre la policia i comunitats senceres, i que hi hauria actuacions menys dràstiques. Bloomberg pot ser tossut i sord. És més fàcil admirar-lo que estimar-lo.
A més de diners i visió per als negocis, Bloomberg ha aportat a l'Ajuntament una cosa igual d'important: una ambició tan potent que els candidats a ocupar el càrrec (i, francament, molts dels seus predecessors) semblen insignificants al seu costat. No és només una qüestió d'ego: Ed Koch i Rudy Giuliani en tenien molt, d'ego. És una manera de pensar. Abans d'entrar en contacte amb Wall Street, Bloomberg va estudiar enginyeria. L'enginyeria no és només un conjunt de competències. És una manera de mirar-se el món, una sensibilitat estratègica diferent de la d'un polític. Valora les solucions innovadores més que no pas les petites millores per sortir del pas, el càlcul més que no pas el consens.
Les iniciatives de Bloomberg no sempre han convençut, però mai han estat de poca volada. Des de Robert Moses ningú ha canviat d'una manera tan espectacular la fesomia de la ciutat. Conscient que les indústries tradicionals no tornaran, Bloomberg ha abocat molts diners a la renovació de la decrèpita zona portuària. Ha restaurat i ampliat parcs i altres espais públics: no només llocs emblemàtics com Central Park i zones noves i exclusives com el parc High Line. Ha convençut l'estat que cedeixi a l'Ajuntament el control total del parc del pont de Brooklyn i de la Governors Island, en el renaixement dels quals ha tingut un paper fonamental. Ha promogut el creixement de les zones ben dotades de transports públics, alhora que ha mantingut el caràcter local en altres llocs. De vegades ha confiat massa en els constructors, però en general ha posat ordre en el caos.
Els crítics es queixen que Bloomberg ha deixat un Manhattan tan luxós que només els rics hi poden viure, mentre que els assalariats es veuen obligats a traslladar-se a barris llunyans, cosa que els comporta llargs desplaçaments. En això hi ha una mica de veritat. Però, com assenyala Mitchell Moss, professor d'urbanisme de la Universitat de Nova York i assessor no oficial de l'alcalde, "la ciutat de Nova York necessita els rics per podar-los posar impostos". Al seu torn, els que han hagut de deixar Manhattan per culpa dels preus (com, per exemple, la gent jove dedicada a feines creatives) han aportat saba nova -i nous serveis- a zones de Brooklyn i Queens. Segons Moss, dels 8 milions de novaiorquesos, "només 1,6 milions viuen a Manhattan". "Els altres viuen en altres lloc. I hem fet que aquests altres llocs siguin més atractius", diu.
Bloomberg aviat es va adonar que els ajuntaments havien superat els governs nacionals com a motors de creixement i innovació, i que Nova York rivalitzava en talent i inversió no només amb altres metròpolis nord-americanes sinó també amb Londres i Singapur. Bloomberg ha convertit la ciutat en líder mundial de la sostenibilitat amb la seva defensa del desenvolupament ecològic i amb la campanya que va fer perquè els novaiorquesos deixessin el cotxe. El seu atac més agosarat contra la contaminació provocada pel trànsit -un pla d'impostos contra la congestió- va fracassar a Albany. Però ha apujat el preu dels aparcaments, ha convertit diverses calçades en carrils per a autobusos d'alta velocitat, ha ampliat els serveis de ferri i ha fet una ciutat més apta per a les bicicletes. Després de l'huracà de l'any passat, ha encarregat un projecte impressionant per aconseguir una ciutat més resistent. "Des del punt de vista humà, la seva resposta al Sandy va ser un desastre -afirma Joan Byron, urbanista i director de programes del Pratt Center for Community Development-. Però en matèria d'infraestructures ha sigut genial".
Per potenciar el paper de Nova York en el futur ha invertit també en infraestructures intel·lectuals. El campus d'enginyeria i ciències aplicades de la Universitat de Cornell projectat a l'illa Roosevelt ha de reforçar els al·licients de Nova York per a la indústria tecnològica. Bloomberg ha tingut l'astúcia de fer servir aquest projecte per esperonar les universitats competidores -Colúmbia i la Universitat de Nova York- a apujar el nivell de rendiment. En l'àmbit de la salut pública, la manera com Bloomberg enfoca les coses -com el pare que sap el que convé als seus fills- s'ha traduït en la salvació de vides. Ara ja ens sembla el més normal del món que els restaurants, bars i parcs estiguin lliures de fum, però en un moment determinat es va demonitzar Bloomberg, a qui s'acusava de ser un nazi antitabac que provocaria la ruïna dels restaurants.
La ciutat ha trampejat una brutal recessió gràcies, en gran part, a l'ajuda federal després de l'11 de Setembre i l'huracà Sandy , el rescat de la indústria financera i un mercat borsari a l'alça. Però qualsevol jutge imparcial diria que Bloomberg ha tingut un paper important en la recuperació. Convençut de la sensatesa d'equilibrar les fonts d'ingressos, de seguida va apujar els impostos sobre el patrimoni: quan la recessió va fer minvar els ingressos procedents de l'impost de la renda, els impostos sobre el patrimoni ens van permetre aguantar. Al seu successor li deixa en herència una possible crisi fiscal deguda al cost creixent de les prestacions públiques, però també li deixa una ciutat ben situada per competir, per exemple, amb Los Angeles o Chicago. "Ha sigut un guardià molt prudent de les finances municipals -afirma John Mollenkopf, director del Centre per a la Investigació Urbana de la Universitat de la Ciutat de Nova York-. No ha sigut només una qüestió de sort".
El tema més important i polèmic que Bloomberg ha deixat inacabat és el del sistema educatiu públic. Ha marcat un rumb esperançador per a les escoles: ha estabilitzat el sistema sota el control de l'alcaldia, ha apujat el nivell d'exigència i ha donat als pares més opcions, com ara unes escoles subvencionades que funcionen de debò. Hi ha moltes més coses a fer. Millorar les escoles és feina d'una generació, no d'una administració. El gran èxit de Bloomberg ha sigut haver lluitat contra l'opinió derrotista imperant, segons la qual les escoles públiques per als més desafavorits no tenien solució.
El tercer mandat de l'alcalde va començar després de trencar la promesa de no presentar-se per tercera vegada, cosa que molts novaiorquesos no li han perdonat, i ha estat menys reeixit que els dos anteriors. Sembla menys positiu del que en realitat ha estat perquè a la ciutat ha crescut una mica una certa sensació de cansament respecte a Bloomberg. A hores d'ara molts novaiorquesos demanen una mica més de consens, una mica menys de sermons i una mica més d'atenció als de baix de tot. Però Bloomberg deixa en herència una gran ciutat del segle XXI, un llistó tremendament alt per al seu successor i un bon motiu per posar en pràctica el principi "noblesa obliga".
