Quina sort que hi hagi gent com Arias Cañete. Homes de veritat, autèntics cavallers que saben com s’han de tractar les dones. El candidat europeu del PP li ha perdonat la vida en un debat televisiu a la seva homòloga del PSOE, Elena Valenciano. Ha estat tan galant que no ha volgut humiliar-la en públic amb el pes dels seus arguments. Hores després, Arias Cañete admetia que si hagués exhibit la seva superioritat intel·lectual contra Valenciano, l’haurien titllat de masclista. Amb declaracions així, que no pateixi. L’últim que molts pensaran d’ell és que sigui masclista. Hi ha altres adjectius que li escauen amb molta més precisió.
Quina meravella que hi hagi personatges públics com Arias Cañete. Mascles valents que parlin sense embuts. En un enfrontament dialèctic amb una femella, val més no abusar de la supremacia masculina natural. L’home ha de ser condescendent amb la dona. Així evitarà la reprovació d’una societat que, deu pensar, s’ha encaparrat a assolir una absurda igualtat de sexes. Que bé que Arias Cañete hagi deixat tan clara la seva visió en plena campanya. L’honestedat viril amb què parla aquest individu és admirable. De ben segur que, amb aquest tarannà, sempre va ser l’orgull de la seva mare. Amb permís del seu pare, esclar.
És fantàstic que hi hagi polítics com Arias Cañete. Homes d’alta responsabilitat pública que tinguin l’autoestima a l’altura de l’exosfera. Ell mateix s’ha felicitat per l’esforç de contenció que ha fet amb la seva contrincant socialista. “Si sóc jo mateix, em temo”, “Dic el que penso i de vegades no sóc políticament correcte”, reconeix. Ras i curt, Arias Cañete podria ser un autèntic destraler misogin, però dissimula. Meravellós. Quin goig trobar gentota així rondant per les formacions polítiques. Ho posen fàcil als ciutadans per exercir la seva superioritat intel·lectual i decidir dir quina mena de polítics volen, i quins haurien de tornar a la caverna.
