L'acord d'últim minut en la Conferència sobre el Clima de les Nacions Unides a Varsòvia manté les esperances d'un acord integral que succeeixi el vigent Protocol de Kyoto del 1997. Però siguem clars: es necessita una acció molt més decisiva si volem tenir alguna possibilitat de defensar-nos dels perills del canvi climàtic.
Abans de la conferència decisiva de París 2015 només tenim una altra oportunitat, la de l'any que ve al Perú, per progressar de manera més substancial cap a un nou acord. Però, fins i tot abans d'això, és crucial que els governs deixin de banda els interessos nacionals curts de mires per garantir que s'acompleixen les promeses fetes a la conferència de Copenhaguen del 2009 en la línia de limitar l'escalfament global a 2 graus Celsius, o 3,6 graus Fahrenheit, en comparació amb els nivells preindustrials.
Les defeccions sense precedents en les negociacions de clima de Varsòvia -dimecres les van abandonar els representants de la majoria dels països en vies de desenvolupament, i dijous ho van fer els grups ecologistes i les organitzacions no governamentals- revelen una creixent frustració amb el que molts perceben com una falta de lideratge polític quan més es necessita. De fet, ja abans d'aquesta última ronda de converses a la capital polonesa estava clar que els governs del món han de fer progressos reals cap a un acord climàtic ambiciós, universal i jurídicament vinculant que s'aprovarà el 2015.
És essencial que els governs comencin l'eliminació gradual dels subsidis als combustibles fòssils, que actualment representen al voltant de 485.000 milions de dòlars a l'any i excedeixen en molt la inversió mundial en energies renovables. Si bé la retallada de subsidis és un problema tant per als països desenvolupats com per als que estan en vies de desenvolupament, no podem oblidar que, el 2010, el G-20 representava el 78 per cent de les emissions mundials de carboni procedents de la crema de combustible.
I ara què? Si ara que cal un lideratge els governs no estan disposats a liderar, llavors ho ha de fer la gent. Necessitem un moviment mundial de base que abordi el canvi climàtic i els seus efectes col·laterals. A Austràlia una iniciativa vol aconseguir que un milió de dones facin petits passos en la seva vida quotidiana per reduir les emissions. A l'Índia hi ha un projecte per portar l'energia solar als barris pobres que també crea llocs de treball verds . A Guatemala les dones agricultores estan plantant arbres per capturar el carboni i millorar les tècniques de cultiu. A Mèxic el programa Ecocasa desbloqueja fons per construir habitatges energèticament eficients.
Malgrat aquestes iniciatives encoratjadores, els ciutadans han de pressionar els seus governs perquè trobin solucions sostenibles ambicioses, en lloc de només improvisades. El canvi climàtic ha d'informar qualsevol nova política, ja sigui en el desenvolupament o en el sector energètic. Ha de determinar la manera de construir les nostres cases i d'estructurar la nostra economia. El pensament verd no pot ser responsabilitat exclusiva d'uns pocs activistes mentre la resta seguim vivint aliens a tot plegat.
Al cap i a la fi, la ciència que hi ha darrere del canvi climàtic és clara. El Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic, l'organisme mundial líder per a l'avaluació del canvi climàtic, ha declarat inequívocament: "L'escalfament del sistema climàtic és inequívoc, i molts dels canvis observats des de la dècada del 1950 no tenen precedents en les últimes dècades o mil·lennis. L'atmosfera i els oceans s'han escalfat, les quantitats de neu i gel han disminuït, el nivell del mar ha pujat i les concentracions de gasos d'efecte hivernacle han augmentat".
Per a aquells que argumenten que l'escalfament global respon només al curs de la naturalesa i que de cap manera està relacionat amb l'activitat humana, el grup d'experts respon: "És molt probable que la influència humana hagi estat la causa dominant de l'escalfament observat des de mitjans del segle 20". La causa dominant. No és només una entre moltes.
Com a conseqüència d'això, serem testimonis de patrons climàtics més extrems, com sequeres, tempestes, inundacions i onades de calor. Com hem comprovat, tot just uns dies abans de la conferència de Varsòvia, amb els efectes devastadors del tifó Haiyan a les Filipines, els que se n'emporten la pitjor part són els més pobres i els més vulnerables. També cal esperar per presenciar un espectacular augment de diverses malalties infeccioses, especialment les malalties transmeses per vectors, com la malària i el dengue.
Amb el temps, tots nosaltres, ja sigui des del món industrialitzat o en desenvolupament, en sentirem les conseqüències. De fet, ja ho han experimentat els afectats pels incendis forestals recents a Austràlia i Califòrnia o per les inundacions d'aquest any a Europa. El canvi climàtic amenaçarà la nostra seguretat, perquè la lluita pels recursos quedarà fora de control i això exacerbarà tensions que condueixen a conflictes violents.
Però permetin-me concloure amb una nota d'optimisme cautelós: si la ciència ens diu que l'activitat humana és el principal impulsor de l'escalfament global, llavors l'acció humana també pot revertir-lo. Però això ha de passar abans que les conseqüències climàtiques siguin irreversibles. No actuar serà ni més ni menys que catastròfic.
