És un fet que cada nova enquesta revela un augment de l'independentisme a Catalunya. Si algú es feia la il·lusió que seria una foguerada passatgera, ja se'n deu haver desenganyat. Però, a part del fet quantitatiu, val la pena d'adonar-se del canvi qualitatiu que s'està produint. Podríem caracteritzar-lo per les set notes següents.
Primera: ja no es té por de proclamar-se independentista. Després de tres segles de duríssima repressió, no gosàvem dir públicament el que en el fons sentíem i volíem. Patíem d'allò que el professor Muñoz Espinalt, finíssim analista de la nostra personalitat col·lectiva, anomenava "la síndrome de gos apallissat". El gos apallissat no s'hi torna quan el maltracten, s'arrauleix, i si després de la pallissa l'amo li dóna un rosegó de pa, remena la cua content i agraït. Un cas remarcable és el de Jaume Balmes, que en alguns escrits íntims es revela nacionalista, però escrivint de cara a Madrid no va més enllà d'un moderat " provincialismo ". Però els espanyols no es creuen els que, per fer-se perdonar la seva condició de catalans, extremen les manifestacions d'espanyolisme, i els menyspreen com a covards. En canvi, si parlem sense embuts, no els agrada, però ens prenen seriosament. En el seu relat del pacte de Sant Sebastià, deia Carrasco i Formiguera: "Vàrem parlar clar i català i aquest fou el nostre èxit". I quan va defensar a les Corts la integritat de l'Estatut de Núria, el més ferotge dels anticatalans, Royo Villanova, va exclamar: " Este señor dice aquí lo mismo que en Cataluña; tiene esta ventaja ".
Segona: veiem factible la independència en un futur no gaire llunyà. Una reacció molt freqüent, quan es plantejava la qüestió de la independència, era "Què més voldria!", però ho deixàvem córrer com un somni impossible. Som ben conscients que no serà fàcil, però creiem que ens en sortirem. Per diverses causes, sobretot internacionals, ara creiem que no ens ho podran impedir. Ningú no ens ho donarà fet i pastat, però des de l'exterior acceptaran el fet. Algú em preguntava per la posició del Vaticà. El Magisteri de l'Església és claríssim, a favor de la llibertat de les nacions, però la diplomàcia vaticana sol cenyir-se als fets consumats. Recordo que, cap allà als anys cinquanta, quan els joves del Grup Torras i Bages dèiem a l'abat Escarré que la Santa Seu hauria de reconèixer la nacionalitat catalana, ell ens responia: "Sí, aneu a la plaça de Catalunya i proclameu la independència, i si no us tiren a sobre la Guàrdia Civil, el Vaticà ja us reconeixerà!"
Tercera: a les raons tradicionals de caràcter històric i sentimental s'hi ha afegit darrerament la motivació econòmica. No ens creiem el que ens repeteixen des d'Espanya, que una Catalunya independent s'arruïnaria, sinó que som conscients de l'espoli fiscal, i quan ens diuen, com una coartada, que ara el més urgent és sortir de la crisi, responem que la podrem afrontar molt millor nosaltres sols.
Quarta: a aquesta motivació econòmica hi són especialment sensibles molts immigrants, o fills d'immigrants, peninsulars o d'ultramar, que se sumen als independentistes autòctons. Aquesta és una de les raons de l'augment constant d'independentistes. És un fet nou molt important, que està produint una balançada que pot resultar decisiva, la incorporació al procés independentista de molts castellanoparlants.
Cinquena: no es tracta ja d'un sentiment visceral, impulsiu, sinó que veiem gran quantitat de persones competents en dret constitucional, dret internacional, economia, finances nacionals i internacionals, etc., que tenen ben estudiats els aspectes pràctics de la marxa cap a la independència, i calculen els obstacles que trobarem i la ruta que caldrà seguir. L'exemple del Consell Assessor, el CATN, i del seu rigorós informe és ben contundent.
Sisena: és opinió generalitzada que Espanya ja ha fet tard per oferir solucions transaccionals, tals com millores del tracte fiscal o reformes constitucionals, que alguns, des de Madrid o també des de Barcelona, suggereixen, perquè altrament s'ho veuen perdut. Predomina entre els catalans la convicció que la solució ha de ser més radical, i que, a més, ja no ens els podríem creure.
I setena: nombrosos indicis fan pensar que els polítics espanyols s'adonen d'aquestes sis característiques, i fins les veuen tant o més clar que nosaltres. En va ser un bon exemple l'incident produït arran de la xiulada de l'himne espanyol en la inauguració dels Campionats Mundials de natació. Ja és un cas que no gosessin enviar a presidir l'acte ni el rei, ni ningú de la seva família, ni el cap del govern, Rajoy, ni cap altra autoritat espanyola. El senyor Gafo, un antic ambaixador, director de protocol de la Presidència del govern central i des del setembre passat número dos de l'organització anomenada Marca España, va tenir un rampell i va escriure un tuit amb aquell insult clàssic i tòpic, el del Galinsoga. Fins aquí, normal: no paren de dir-nos-ho. La novetat és que des del govern no sols no es va formular cap crítica de la xiulada de l'himne, sinó que el ministre d'Afers Estrangers i de Cooperació, responsable principal de Marca España, va destituir fulminantment el senyor Gafo i va declarar que el seu missatge era "intolerable i contrari a l'esperit de la Marca España, que empara totes les regions i nacionalitats espanyoles", i per si no fos prou el cessat va haver d'emetre repetits missatges en què demanava perdó i assegurava que no té res contra Catalunya ni contra els catalans. És també ben significatiu que el ministre Wert no hagi insistit en la seva bravata d'espanyolitzar Catalunya (cosa que suposava reconèixer que Catalunya no és espanyola), ni la virreina Llanos de Luna en les seves batalletes. Veuen que la situació és extremadament delicada i que no convé tirar més llenya al foc.
Totes aquestes set notes es van posar de manifest en la cadena humana del passat Onze de Setembre.
