Opinió 15/03/2014

Seguiu la canonada

i
Miquel Carrillo
4 min
Seguiu la canonada

Obriu la finestra de la cuina. Sota el comptador i els números que es belluguen mentre feu el dinar, hi ha una canonada de color groc que baixa fins al carrer. Si la seguiu acabareu al port de Barcelona, a la planta de regasificació d’Enagás, on hauríeu de prendre un vaixell per continuar fins a Líbia. Al Pere Duran Farell, una persona clau en el món industrial del nostre país en les darreres dècades, se li va acudir, a començaments dels 60, que seria una bona idea gasificar la Península amb les ingents reserves nord-africanes. De manera que, quan Algèria es va desempallegar de França i la cosa es va estabilitzar una mica, va promoure la connexió marítima entre les dues ribes de la Mediterrània. Jo estudiava un postgrau ambiental, ell just havia deixat de ser president de Gas Natural, i recordo que m’ho va explicar com la típica idea òbvia que estranyament no se li havia acudit a ningú abans.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

I fins avui, per sort (o no), la nostra canonada no porta a Rússia ni passa per Ucraïna. D’allà prové, en aquests moments, el 30% del gas que consumeix Europa, la meitat del qual passa pels dominis de Kíev. El conflicte amb Crimea ha fet pujar els darrers dies un 10% el preu del gas que Alemanya compra al Regne Unit, que, com el sud d’Europa, té altres fonts d’abastament. Un negoci que a l’eximperi soviètic li suposa facturar cent milions de dòlars diaris, a través de Gazprom, empresa controlada per l’estat rus. Correcte, la mateixa que patrocina la Lliga de Campions.

Afortunadament, anem de cara a la primavera i diuen que les reserves acumulades donen per aguantar l’impàsa què probablement ens porta la crisi a Crimea, gràcies a un hivern no gaire fred. En qualsevol cas, països com Polònia, Bulgària o Txèquia, que poden estar consumint per sobre del 50% de gas de procedència russa, no les tenen totes. Als països bàltics i a Alemanya alleugen la seva preocupació gràcies a l’existència d’un segon ramal, que l’expresident Gerhard Schröder va impulsar durant els seus últims anys de mandat. Putin recompensa la fidelitat i, poc després de deixar la presidència, l’amic Gerhard presidia el consell de vigilància de la companyia del Gasoducte Nord-europeu (aquests dies ho llegireu com a Nord Stream a la premsa), de la qual Gazprom és la màxima accionista.

Per sort (o no), Europa ha anat teixint una xarxa de proveïdors energètics una mica més diversa a aquestes altures del partit. Però ja sabeu que les xarxes serveixen tant per caure i no prendre mal com per embolicar-se i no fer allò que creus que cal fer. Igual que amb Algèria, hem esdevingut enemics íntims de Rússia: ni ells poden deixar de vendre gas ni nosaltres de comprar-ne, si més no a mitjà termini. A canvi, no espereu gaire proactivitat europea pel que fa als afers russos, començant per la consolidació d’un estat de dret i protector dels drets humans a Moscou. Passet a passet, el Kremlin anirà recuperant la glòria del passat, mentre continuï sortint gas de Sibèria. A Crimea probablement apareixerà una d’aquelles repúbliques de Tintín que només reconeixerà la Duma, com ja ha passat a Geòrgia i a Moldàvia, amb el pretext de protegir la població russòfona més enllà de les seves fronteres. “ On connait la chanson, tovàritx, però mentre no toquem la part substancial de tot plegat, cap problema”, deuen pensar en moltes cancelleries. Els 15.000 milions de dòlars del projecte d’Exxon a Iujno-Sakhàlinsk, per extreure i distribuir el futur gas de l’Àrtic als mercats de l’Àsia i el Pacífic, són massa calés i massa potencials beneficis en joc, oi, Obama?

Un país com Rússia, amb una economia netament basada en rendes extractives, difícilment avançarà en qualitat democràtica. Al final els interessos econòmics de les oligarquies que controlen els recursos s’acaben imposant, per no parlar de les xarxes (de nou) de corrupció i clientelisme que acaba provocant la concentració de tant poder en poques mans. Així que poc favor els fem depenent dels seus recursos i no buscant alternatives energètiques sostenibles, també geopolíticament i democràticament parlant. Perquè algú pot pensar que els Estats Units se’ns han avançat guanyant independència energètica, gràcies a l’explotació a discreció de totes les seves reserves hidrocarburíferes i al recurs del fracking, però és clar que tampoc és la via a seguir.

Quan esclati el proper conflicte a l’Algèria d’un moribund Bouteflika, tornarem a escriure aquest mateix article, i aquest cop la canonada ens portarà directament al problema: no respirarem alleujats per aquella brillant i senzilla idea d’en Duran Farell. Com ell diria, suposo, ¿és que ningú veu que fa anys que hauríem de tenir un altre sistema energètic que no ens lligui de mans i peus? Mentre us ho penseu, seieu a veure els mastegots a les Pussy Riot, les agressions als homosexuals i els tancs a Crimea.

stats