L'impacte de les restriccions pressupostàries a les universitats públiques espanyoles ha estat molt notable els darrers anys. En el seu conjunt, han vist disminuir els seus ingressos no financers prop d'un 8% en el període 2009-2011 i s'han situat en el grup d'universitats de països europeus (format, entre d'altres, per Itàlia, Irlanda, Grècia i Portugal) on el seu finançament ha disminuït amb més intensitat. Addicionalment, la reducció de recursos ha afectat de manera indiscriminada aspectes clau de l'actuació de la universitat, com ara la recerca i la política de personal. Per tal que aquestes decisions no tinguin efectes irreversibles en les institucions d'educació superior, cal que els governs central i autonòmics reverteixin aquesta situació.
El lector es pot demanar per què els governs han de prioritzar els recursos adreçats a les universitats, quan moltes de les prestacions bàsiques de l'estat de benestar també han estat afectades per les retallades pressupostàries.
La principal raó per la qual la societat ha de compartir aquesta necessitat és la impossibilitat que l'economia espanyola i la catalana puguin assolir un creixement sostenible en el temps i més benestar social sense el concurs de la universitat. L'augment de la competitivitat serà possible si es disposa d'una població el màxim de ben formada i si es difon la innovació -i la recerca que la sosté- a tots els racons de l'economia. I en aquesta tasca la universitat a Espanya és insubstituïble, ja que suposa un milió i mig d'estudiants, més de 220.000 graduats anuals, 115.000 professors, prop d'un 30% de la despesa en recerca, gairebé un 50% dels investigadors i un 17% de les sol·licituds de patents.
Tanmateix, si la importància de la universitat en els termes assenyalats és indiscutible, no ens podem deixar de preguntar si aquesta institució i les administracions que la tutelen fan els esforços necessaris per oferir unes titulacions al més adequades possible, per millorar la inserció laboral del graduats, per impulsar la transferència dels resultats de la recerca a la societat i per potenciar la formació contínua. Tot això s'ha de fer sense deixar d'atendre la formació i la recerca bàsica -senyes d'identitat de la universitat- i tractant de donar resposta al procés de globalització imparable de l'ensenyament universitari, que presenta reptes de gran magnitud com ara la introducció de l'ensenyament online i la necessària internacionalització dels estudiants i, no ho oblidem, del professorat.
Per poder fer front a aquests reptes amb garanties, les universitats han d'augmentar la seva autonomia, i això vol dir disposar de més capacitat per contractar el personal acadèmic i determinar les seves condicions laborals, per definir l'oferta acadèmica i participar en el procés de selecció d'estudiants, per fixar l'import que han de fer efectiu els estudiants pels seus estudis i per gestionar el propi pressupost i patrimoni. En fi, res gaire diferent del que succeeix en els sistemes universitaris dels països que són els nostres referents. Per tal que això sigui possible, cal el següent: més mitjans -no es pot aspirar a tenir universitats capdavanteres en els rànquings internacionals sense els recursos adients-, una clara política d'incentius de les administracions que orientin la universitat cap al que la societat n'espera i un sistema estricte per retre comptes.
Aquests canvis no es poden dur a terme sense repensar el model de govern de la universitat pública. Tal com ha assenyalat la que va ser directora executiva de la International Association of Universities Governing Bodies, Francisca Garcia-Sicilia, aquest model es caracteritza per: "Un mecanisme de representació estamental poc simple -professors, estudiants i personal d'administració i serveis-, sobre el qual es basa un sistema de presa de decisions col·legiat extremadament complex, que comporta un govern per consens que en limita l'agilitat i la capacitat d'innovació i en què les demandes de la societat estan molt poc representades".
El millor argument perquè la societat (mitjançant el govern que la representa) atorgui els recursos necessaris a la universitat és fer avinent la seva importància per impulsar la competitivitat de l'economia i el benestar dels ciutadans. I, alhora, que la universitat expressi la seva voluntat d'impulsar les reformes necessàries en el seu govern i gestió per ser competitiva en el sistema internacional d'educació superior.
