Opinió 21/10/2014

Ramon Trias Fargas, viure i morir per les idees

i
Joaquim Colominas
3 min

Avui ja fa vint-i-cinc anys que va morir Ramon Trias Fargas. Som molts els que tenim ben presents les cruels imatges del moment en què va patir el fulminant atac de cor, mentre feia un míting en què defensava les seves idees en plena campanya electoral, un diumenge de tardor a la població del Masnou.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ramon Trias Fargas pertanyia a una família que formava part d’una elit cultural i il·lustrada del país que va participar en els anys de recuperació política i democràtica dels anys trenta, anys de construcció d’un projecte que pretenia fer de Catalunya un país com els més avançats d’Europa. Un projecte, però, que es va estroncar amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. I la derrota del bàndol demòcrata i republicà va representar l’exili de milers i milers de persones, les més ben preparades del país. És l’exili dels Casals, Trueta, Fabra, Pi-Sunyer, Alavedra, Rovira, Barrera, Ribera... També l’exili dels Trias Fargas. I també l’exili de tantes i tantes altres famílies, sense tant renom, però amb la mateixa dignitat que els nostres honorables.

Amb disset anys, Ramon Trias Fargas va iniciar el camí de l’exili amb la seva família. Suïssa, Colòmbia i els Estats Units formen part del seu trajecte vital. Són els anys d’estudis i de formació. Es va llicenciar en dret, a la Universitat de Bogotà, i, posteriorment, en economia, a la Universitat de Chicago. Van ser anys d’una vida plena al continent americà i amb un llarg horitzó al davant. Però, com tots els altres exiliats catalans, ell sempre va portar Catalunya al cor. Això el va fer renunciar a una vida acadèmica i professional que li hauria estat molt més còmoda i agraïda. Però el compromís amb el seu país, que vivia les hores més fosques, tristes i incertes, i la seva voluntat de canviar les coses des de dins, el van fer tornar a casa als anys cinquanta. Amb el retorn a casa, la decepció va ser molt gran. La distància entre la Catalunya que ell volia i la Catalunya real era abismal.

Ramon Trias Fargas era un home d’una sola peça. Una persona amb una sòlida formació intel·lectual. I, en aquest sentit, es definia com a demòcrata, catalanista i liberal. L’excepcionalitat dels anys que li va tocar viure el feia definir-se, en primer lloc, com a demòcrata. La lluita antifranquista, la defensa de la democràcia i dels drets individuals i les llibertats públiques era, naturalment, la prioritat. La lluita clandestina contra el franquisme i la preparació per a l’anhelat retorn de la democràcia lògicament eren primordials. En segon lloc, es definia com a catalanista. La defensa de la identitat nacional de Catalunya era tan prioritària com l’anterior definició. Va ser el motiu pel qual la seva família va haver de marxar del país. I, en tercer lloc, i anant contra corrent en la Catalunya dels anys seixanta i setanta, es definia com a liberal. Liberal en el sentit més anglosaxó del terme, entès en el sentit més progressista de la política. Un concepte de la democràcia en què les persones som més importants que els poders públics; en què cal limitar el poder dels poders públics, i que confia en l’esperit emprenedor i la iniciativa dels ciutadans i defensa l’assumpció de responsabilitats individuals davant dels reptes amb què ens hem d’enfrontar a la vida.

Quan va tornar la democràcia, Ramon Trias Fargas va concretar aquestes idees en uns moments que han estat transcendentals en la vida política catalana posterior. Destaquem tres d’aquestes idees, entre moltes altres: la defensa del terme “llengua pròpia” que va fer en una aferrissada i convincent intervenció en els treballs d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de 1977, que posteriorment ens ha permès guanyar diferents batalles jurídiques; la publicació del llibre Narració d’una asfíxia premeditada, en què va denunciar el dèficit fiscal que patia Catalunya i la repercussió que aquest fet tenia en la vida dels ciutadans de Catalunya; i, finalment, el seu protagonisme en l’aprovació de la llei per la integració social dels minusvàlids (LISMI), que tant ha ajudat a fer una vida més digna a les persones més necessitades. Una bona mostra del seu liberalisme social, d’un liberalisme amb rostre humà.

Ara que treballem per aconseguir el repte d’assolir un estat propi que ha de servir per fer un país millor, serien d’una gran vàlua les opinions i els consells d’una persona que es va guanyar un reconeixement i que tenia una autoritat política que traspassava les fronteres de partit. Una persona que va viure, lluitar i morir defensant unes idees en defensa d’uns ideals de país que viu al Sud però que aspira a ser com els del Nord.

stats