Opinió 28/11/2014

Més federalistes que unicorns

i
Marc Murtra
3 min

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, pregunta al PSOE davant la seva proposta federal: “ ¿En qué se diferencia su estado federal al actual de las comunidades autónomas? ¿Estaremos ante un federalismo asimétrico y por tanto desigual, como defienden algunos de ustedes? ” (Congrés de Diputats, 19 de novembre)

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però Espanya no és federal, i exercir el federalisme sempre genera asimetries. Ho podem comprovar si examinem els Estats Units, el país federal per excel·lència. Allà la marihuana és legal a l’estat de Washington, com em va informar letàrgicament un amic. Alhora, la marihuana és il·legal a Alabama, Texas i Florida. Un mateix crim pot implicar 20 anys de presó, cadena perpètua o la mort en funció d’on comets el crim. La prostitució és parcialment legal només a Nevada, i totalment il·legal a la resta del país. L’edat a partir de la qual es pot conduir varia en funció de l’estat: des dels 14 anys de Dakota del Sud fins als 17 de Nova Jersey. Als Estats Units, l’educació és competència entera i exclusiva dels estats.

Exactament al mateix temps, la possibilitat que a Catalunya hi hagi lleis diferents de les de la resta del territorio nacional genera udols i crits d’indignació, i dures crítiques a suposats privilegis.

Aquests són els crits que han quedat tatuats en la memòria col·lectiva dels catalans. És normal que sigui així. Són atacs generalment maliciosos, grollers i tòxics. El procés evolutiu ha propiciat que les persones recordem amb claredat aquest tipus d’escomeses. Durant l’evolució humana, que les amenaces cridessin molt l’atenció era una eina útil de supervivència. El resultat és que la informació que no és una amenaça no és tan prioritària per a la memòria. Per aquest fenomen, els mitjans ens bombardegen amb desgràcies, i també per això la intuïció no és una bona eina per valorar els corrents polítics o els estatus d’opinió.

Molts dels meus amics creuen que a Espanya no hi ha federalistes, com tampoc creuen que hi hagi unicorns als Pirineus ni creuen en la visió d’ovnis en nits boiroses. Jo crec que s’equivoquen. A Espanya sí que existeixen federalistes. De fet, n’hi ha bastants, tot i que a la pràctica han estat en hibernació durant gairebé 20 anys.

On podem trobar aquestes criatures? El partit que avui domina les enquestes en intenció de vot directe a Espanya, Podem, afirma: “El futuro de los catalanes lo tendrán que decidir los catalanes ” (Pablo Iglesias, 24 d’octubre). També és federalista el líder del PSOE: “Una España federal para todos ” (9 de novembre), un líder que es va coronar en unes primàries. Izquierda Unida “ mantiene su apuesta por un estado federal ” (29 de maig del 2013), l’editorial d’ El País aposta per reformes d’abast, i l’editorial d’ El Mundo afirmava recentment: “ La propuesta formal lanzada ayer por el PSOE [...] no debería soliviantar al PP ” (16 de novembre). També hi ha federalistes entre un elenc interessant de persones políticament influents, com Suso de Toro, Juan Luis Cebrián, Iñaki Gabilondo i Ignacio Escolar.

¿Són sinceres les afirmacions federalistes? Bé, jo no sóc incrèdul a l’estil de Santiago Carrillo, que deia: “En Rumania aprendí a solo creer lo que veía con mis propios ojos”. Tampoc, a aquestes altures de la vida i havent fet política, sóc un ingenu. Diria que estic en un punt intermedi. En termes de confiança, sóc de l’escola Ronald Reagan, que li deia a l’URSS, davant dels tractats de desarmament nuclear, que se sotmetia al proverbi rus “Confia però comprova”.

Comprovo que a Espanya tres dels quatre principals partits polítics defensen obertament un estat federal. També que les dues editorials més influents de Madrid flirtegen amb el federalisme. No concloc que els federalistes són majoria. Sí que concloc, però, que els federalistes espanyols no són criatures mitològiques.

Jo crec que el moviment federalista desperta perquè uns i altres s’adonen que pot ser la millor via per resoldre els greus problemes de cohabitació que hi ha a Espanya, si no l’única. De fet, és precisament per resoldre problemes complexos com aquests que existeix el federalisme.

Totes les reformes polítiques sofisticades i d’abast sempre tenen l’origen en la necessitat de resoldre un estrès polític. Els sistemes humans complexos solen funcionar per incentius i obligacions, no per amor ni bons sentiments. L’economista Larry Summers va resumir el capitalisme en una frase: “En la història del món, ningú ha rentat mai un cotxe llogat”. Amb menys gràcia, m’atreveixo a dir que en la història del món ningú ha fet mai reformes per ideologia, ni cap grup polític ha cedit poder voluntàriament. Per tant, concloc que el federalisme sincer s’estendrà, ja que serveix per resoldre problemes polítics complexos com els que afrontem.

stats